21.03.2025 - 21:40
The Washington Post · Francesca Ebel
Novaia Guta, Bielorússia. Ara que fa tres anys que Rússia va utilitzar Bielorússia com a plataforma de llançament per a la brutal invasió d’Ucraïna, a la frontera que separa ambdós països es manté una calma tensa.
Són lluny els dies en què els cotxes s’acumulaven a l’autopista que travessa la frontera entre Bielorússia i Ucraïna, l’antic nexe d’unió entre el port de Sant Petersburg, a la mar Bàltica, i el port d’Odessa, a la mar Negra. Ara la frontera serveix per a poca cosa més que per a intercanviar presoners de guerra i repatriar els cossos de soldats morts. Fileres i fileres de dents de drac impedeixen el pas pels camps i carreteres circumdants; a l’entrada del camí que duu a Ucraïna, mentrestant, s’erigeix una gran barricada.
El trencament de relacions amb Ucraïna ha tingut conseqüències greus per a Bielorússia: arran del permís concedit per Minsk a les tropes russes per a utilitzar el seu territori com a base d’operacions, Occident endurí el règim de sancions que tant mal ha fet a l’economia del país. Ara, Bielorússia és vista com un súbdit de Moscou: el president Aleksandr Lukaixenko, de fet, fins i tot ha donat el vist-i-plau a acollir armes nuclears tàctiques russes al país, incloent-hi el míssil balístic hipersònic Oreixnik.
Lukaixenko ha afirmat que no es penedeix del paper que Bielorússia ha exercit en el conflicte, però el triomfalisme de les seves declaracions públiques amaga una imatge més complexa del país, obligat a mantenir un equilibri com més va més precari entre la preservació del seu llegat soviètic –i de les relacions amb el seu agressiu veí a l’est– i l’acostament cap a l’òrbita de la Unió Europea.
L’aliança amb Rússia, que el 2020 ajudà Lukaixenko a reprimir l’onada de protestes ciutadanes contra el govern bielorús, ha refermat el llegat soviètic del país en tota mena d’àmbits, de la llengua a l’educació. El president bielorús, tanmateix, no ha deixat de pretendre d’erigir-se en mitjancer del conflicte davant Occident. Si Putin ha pressionat per integrar plenament ambdós dos països, amb una moneda comuna i tot, Lukaixenko ha aconseguit de mantenir l’equilibri entre fer de lloctinent de Moscou –fins al punt de proporcionar suport material a la invasió– i, alhora, preservar un cert grau de sobirania estratègica.
En una visita molt infreqüent a Bielorússia, un equip de periodistes de The Washington Post ha investigat de quina manera Rússia continua projectant la seva ombra allargada sobre el país, atrapat entre els dos bàndols d’un conflicte de molt de risc que amenaça de capgirar l’ordre de seguretat mundial. Atesa la seva situació estratègica, en tant que veïna de Rússia i de diversos aliats de l’OTAN, Bielorússia és clau en qualsevol debat sobre el futur de la seguretat europea. La qüestió que es formulen els governs occidentals, ara, és quin paper pot exercir el país en aquest futur: Minsk es limitarà a fer de lloctinent de Moscou, o realment Lukaixenko es podria convertir en un intermediari entre Occident i Rússia?
Una frontera blocada
A diferència de Lukaixenko, els habitants del poble fronterer de Novaia Guta lamenten profundament l’esclat de la guerra.
Amb expressions apagades, recorden la commoció que sentiren en veure columnes de vehicles blindats russos travessar la ciutat una nit, ara fa tres anys, mentre els coets i míssils rugien a la distància. Alguns fins i tot temen que una nova “operació militar especial” –l’eufemisme que Putin empra per a referir-se a la guerra– acabi derivant en l’annexió de Bielorússia a Rússia.
La Sofia –que, com molts dels bielorussos que apareixen en aquest article, es nega a donar el nom complet per por de possibles represàlies de les autoritats– diu que els veïns del poble temen que, algun dia, al seu país pugui tornar a passar això que ha passat a Ucraïna.
“Molta gent no es preocupa per la guerra d’Ucraïna, no els importa gaire. Pero els qui estan amoïnats tenen por que Bielorússia es converteixi en una petita Rússia”, afirma.
La Sofia explica que la seva germana, que viu a Ucraïna, ha tallat el contacte amb la resta de la família d’ençà de l’esclat la guerra, una història molt semblant a la de més habitants del poble amb familiars a l’altre costat de la frontera. “Som culpables. Aquesta guerra també ha estat culpa nostra”, diu amb tristesa.
Abans de l’esclat del conflicte, per aquesta carretera solien circular unes 15.000 persones i 7.000 vehicles els dies de màxima afluència. Els guàrdies fronterers recorden les relacions “magnífiques” que tenien amb els seus veïns del sud, i els residents rememoren una època en què la frontera era poca cosa més que una ficció administrativa que tant ucraïnesos com bielorussos podien travessar sense impediments. Molts d’aquests veïns, de fet, parlen una barreja de rus, bielorús i ucraïnès.
“En aquesta guerra ha mort molta gent” diu l’Andrei, un guàrdia fronterer. I afegeix: “La sang que s’ha vessat trigarà generacions a oblidar-se.”
Així i tot, continua, els ucraïnesos haurien d’entendre que la resistència a Rússia és inútil: no haurien d’esperar guanyar aquesta guerra, diu. En una època tan profundament marcada per la inestabilitat geopolítica, cal que les nacions petites s’aliïn amb socis més grans.
Anton Bikovski, secretari de premsa del Comitè Estatal de Fronteres de Bielorússia, dóna un missatge semblant. “Quan el germà mitjà es baralla amb el germà gran, nosaltres, com a germans petits, hem de fer mans i mànigues perquè a la família no hi hagi discòrdia”, explica.
Putin, el “germà gran” de Lukaixenko
El corpulent Lukaixenko, que ha governat Bielorússia durant més de tres dècades, es refereix sovint a Putin, més magre que no ell, com el seu “germà gran”. Durant aquestes darreres dècades, ambdós països han desenvolupat una relació simbiòtica que començà amb la formació d’una nova unió política el 1995, quatre anys després de la caiguda de la Unió Soviètica, durant un breu període de liberalització a Bielorússia.
Putin ha insinuat sovint que li agradaria integrar plenament ambdós països. Lukaixenko, que una vegada arribà a titllar els rumors sobre una possible unificació de “extremadament estúpids”, ha evitat la qüestió fins ara, però Putin ha aprofitat la vulnerabilitat creixent del president bielorús per a estrènyer encara més els lligams.
“Això que veiem ara a Bielorússia és una ocupació encoberta amb el consentiment de Lukaixenko. Lukaixenko no serveix els interessos de Bielorússia, sinó els de Putin i els de Rússia”, declara en una entrevista la cap de l’oposició bielorussa, Svetlana Tikhanòvskaia, de l’exili estant. I afegeix: “Això podria conduir a una situació en què Bielorússia es veuria completament engolida per Rússia.”
Tikhanòvskaia és reconeguda a Occident com la veritable vencedora de les eleccions presidencials de Bielorússia del 2020, que desencadenaren una onada de protestes multitudinàries contra el govern, neutralitzades amb una repressió implacable que intensificà l’aïllament internacional de Bielorússia.
En aquests cinc anys transcorreguts d’ençà d’aquelles protestes, Lukaixenko ha empresonat, o bé enviat a l’exili, molt dels seus crítics. A la Bielorússia d’avui dia, amb un sol comentari dissident a les xarxes socials pot haver-n’hi prou perquè el govern et tanqui a presó.
El vincle entre Rússia i Bielorússia també s’ha anat estrenyent en aquest període, que ha culminat en l’aliança militar entre Minsk i Moscou durant la invasió d’Ucraïna.
Les sancions occidentals, mentrestant, han fet l’economia d’aquest país, de poc més de nou milions d’habitants, encara més dependent de Rússia.
“Tenim moltes coses en comú, estem interconnectats. […] És com si fóssim un únic espai comú”, explica Serguei Avramenko, director de la Planta de Tractors de Minsk, el conglomerat industrial més important del país. L’empresa d’Avramenko, fundada a instàncies de Stalin, exporta entre un 30% i un 50% de la producció a Rússia.
Però, tot i dependre com més va més de Moscou, Lukaixenko no ha perdut en cap moment la disposició a reprendre les relacions amb Occident.
El mes passat, la Casa Blanca acollí amb satisfacció un nou alliberament de presoners polítics per part del govern bielorús. Alguns analistes han especulat que l’alliberament podria ser un estratagema de Lukaixenko per a persuadir el govern de Trump que, en el context de les noves relacions amb Rússia, suavitzi les sancions que planen sobre Minsk.
“És possible que Lukaixenko provi de girar full”, explica l’activista bielorús Dmitri Bolkunets. Però Occident, adverteix, no s’ha de deixar enganyar: “Lukaixenko segur que voldrà explotar aquesta estratègia: continuar empresonant dissidents per a negociar-ne l’alliberament en canvi de concessions d’Occident.”
La història que vol el règim
En una tarda inusualment lluminosa de gener a la fortalesa de Brest, dotzenes de joves s’entrenen en autodefensa, primers auxilis i ràpel en un edifici en què encara s’aprecien els forats de bala de la Segona Guerra Mundial.
La fortalesa, situada a la frontera amb Polònia, és l’escenari d’una de les llegendes fundacionals de la Bielorússia moderna. Ací moriren un miler soldats soviètics durant la defensa de la ciutat de la invasió nazi, al començament de la Segona Guerra Mundial, un conflicte en què morí gairebé un terç de la població del país.
Viktor Ivànov, director del Centre Regional de Creativitat Juvenil de Brest, defensa que cal connectar els joves bielorussos amb la història del seu país, que tingué una gran fita en la victòria soviètica sobre el feixisme.
Però el missatge i el relat històric que s’ensenya als estudiants en aquest centre juvenil és selectiu, segons que denuncien els crítics: els instructors eludeixen el passat medieval de Bielorússia, l’era de domini polonès i, fins i tot, els períodes d’independència previs del país. El programa se centra principalment en la Segona Guerra Mundial, i és sorprenentment semblant a la línia del govern rus.
D’ençà de les protestes del 2020, Bielorússia ha invertit diners en la construcció de clubs juvenils com aquest, i també ha creat nous càrrecs a les escoles públiques per a supervisar que els continguts no es desviïn de la línia del govern. L’any passat, per exemple, les autoritats van anunciar un llibre de text d’història unificat per a estudiants bielorussos i russos.
“Lukaixenko ha barrejat la Segona Guerra Mundial, l’obediència al règim i el suport a la guerra d’Ucraïna en una mena de relat històric totalitzador que li serveix per a marcar perfil amb els valors liberals, amb la democràcia i la defensa dels drets humans”, explica Franak Viacorka, assessor en cap de Tikhanòvskaia.
El govern, mentrestant, adverteix els bielorussos que no s’acostin als indrets que expliquen fets sobre l’era soviètica que difereixen del relat oficial. A Kurapati, una pineda als afores de Minsk on la policia secreta soviètica va assassinar desenes de milers de persones abans de l’esclat de la Segona Guerra Mundial, les càmeres de seguretat envolten l’entrada al bosc, i els cartells adverteixen els visitants que els seus moviments són enregistrats.
No hi ha cap monument oficial que commemori els morts. Aquestes darreres dècades, de fet, les autoritats bielorusses han construït una transitada carretera que travessa el bosc, i han arrencat desenes de creus de fusta que recordaven als bielorussos la magnitud de la matança perpetrada per les autoritats soviètiques.
La llengua, camp de batalla
La llengua és un altre camp de batalla identitari a Bielorússia. Com explica Valgina Mort, poetessa bielorussa i professora de la Universitat de Cornell: “A la Bielorússia d’avui, el sol acte de parlar d’una manera o d’una altra ja defineix la teva posició política.”
Després del 2020, parlar bielorús –una llengua més acostada a l’ucraïnès i el polonès que no al rus– esdevingué un senyal de resistència al règim, tot i ser una de les dues llengües oficials al país. L’ensenyament i l’ús social del bielorús ha esdevingut un objecte d’escrutini aquests darrers anys, a mesura que el país ha experimentat una nova onada de russificació.
Lukaixenko considera el bielorús un “dialecte pobre”, i durant les seves tres dècades en el poder, ha cercat d’afeblir-ne l’ús social en pro del rus. El bielorús es continua veient als senyals de trànsit, els edificis del govern, les butlletes electorals i el transport públic, però sentir-lo parlar en públic és com més va més infreqüent.
“El bielorús ha estat reduït a una disfressa, al kitsch“, diu Mort. “El govern no sembla disposat a eradicar-lo del tot, però la cultura hegemònica al país és la russa, i el poder rus es transmet mitjançant la llengua russa.”
Encara hi ha petites illes de bielorús. Al museu Iakub Kolas de Minsk –dedicat a la vida del cèlebre escriptor bielorús, de començament del segle XX– les visites guiades es fan gairebé exclusivament en bielorús.
La vida de Kolas va ser marcada per la repressió de l’estat contra la llengua bielorussa. L’escriptor fou empresonat pel fet de parlar bielorús, i va aconseguir treure els esborranys del seu primer llibre de la presó a còpia d’amagar-los en la seva llarga barba negra.
“La gent continua pensant que és perillós parlar bielorús, una por que prové de la repressió soviètica”, explica un dels guies del museu.
Editors i escriptors bielorussos han estat empresonats o pressionats perquè se n’anessin a l’exili. Hi ha hagut professors acomiadat perquè feien classe en bielorús, i s’han tancat portals de notícies bielorussos. La llengua, això sí, ha experimentat una mena de renaixement a internet, on una xifra com més va més gran de creadors de contingut publiquen vídeos en bielorús a TikTok. Això forma part d’un moviment més ampli perquè els joves del país es retrobin amb les seves arrels.
En Serguei, que treballa de comercial a Minsk, afirma que la llengua bielorussa es va morint. “Som com una base russa, i no hi ha gran cosa que puguem fer-hi”, lamenta. Afegeix que Ucraïna fa bé de lluitar per la supervivència de la seva identitat nacional.
Un poble, un estat?
No tothom és contrari a la política de Lukaixenko d’estrènyer vincles amb Rússia.
L’opinió pública sobre el govern, de fet, ha millorat d’ençà del 2020. Els bielorussos, temorosos que Moscou provi de reclutar-los per a lluitar al costat de l’exèrcit rus a Ucraïna, reconeixen que el president, si més no, ha evitat d’involucrar directament el seu país en la guerra.
L’enfortiment dels vincles econòmics amb Rússia –que, a còpia d’estabilitzar l’aïllada economia bielorussa, ha contribuït a augmentar els salaris dels ciutadans– també ha ajudat a atenuar el descontentament popular amb el règim.
Serguei Ajanilok, economista, explica als periodistes de The Washington Post que seria bo que Bielorússia i Rússia formessin part d’un mateix estat, més poderós. “Si uníssim els nostres territoris no hi veuríem grans diferències: som un sol poble, els eslaus”, afirma.
L’status quo actual entre Rússia i Bielorússia és còmode per a Lukaixenko, segons que explica Artiom Shraibman, investigador no resident del Carnegie Russia Eurasia Center. En un informe publicat fa poc, tanmateix, l’investigador advertí que tot plegat es podria posar en qüestió amb les negociacions de pau a Ucraïna.
Si la invasió d’Ucraïna acaba frustrant-se, adverteix Shraibman, Rússia podria annexionar Bielorússia “com a premi de consolació”.
“Qualsevol canvi en l’equilibri de poder actual és un perill per a Minsk”, explica. I afegeix que el president bielorús haurà de fer front a un envit monumental: “Evitar que les relacions amb el seu aliat es decantin de l’un costat o de l’altre.”
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
