Biel Mesquida, una trajectòria de principis

Avui al vespre Biel Mesquida rebrà el premi Trajectòria, dins la Setmana del Llibre en Català. Des que va estrenar-se en el camp de la literatura amb el ja clàssic L’adolescent de sal, publicat el 1975, ha anat creant tota una obra i una poètica que arriba fins avui, amb el llibre de poemes Carpe momentum (llegiu l’entrevista). La seva obra és vivíssima i els lectors de VilaWeb ho saben perquè tenen una cita cada diumenge amb la secció “Closcadelletra“. La trajectòria d’un escriptor és l’obra que deixa. És per això que hem pensat d’oferir-vos tots els principis de pràcticament totes les obres de la trajectòria de Biel Mesquida. Uns esquitxos d’una obra fonda i grandiosa, que ara es veu reconeguda.

L’adolescent de sal (Edicions 62, 1975)

Setembre

Podria dir-vos que la meva pell beu el darrer sol d’aquest estiu (la meva pell assedegada dels teus llavis i de la teva saliva), un estiu fosc que em feia por per desconegut, per amarg, per tota aqueixa activitat dels dies de boira, de tempesta, de l’arena als ulls i les aigües enreixades de la nostra mar amb els blaus, els verds i els grisos més apagats que mai.

[La primera edició d’aquest clàssic contemporani de la literatura catalana va aparèixer a Edicions 62 l’any 1975, havent guanyat el premi Prudenci Bertrana l’any 1973. Molts anys després, la reedició del 1990 va anar precedida d’un “Preludi” signat per Blai Bonet.]

El bell país on els homes desitgen els homes (Els Llibres de Glauco, 1985)

PER ESQUEIXAR ESPILLS ET FOU NEGADA LA PELL DELS FOCS ADOLESCENTS (Epitafi per a un escultor)

¿Com clavar dins el marbre l’impuls que enfonsa un home dins un altre home?

    Barcelona, maig 1974

[Aquest llibre de poemes conté un llarg proemi que signa Jordi Llovet. Escriu: “Aquest llibre de Biel Mesquida que el lector té  les mans, escrit en el decurs de l’any 1974 i inèdit fins ara per raons que al lector li han de resultar òbvies, és alhora una exposició en vers lliure i una prosa lírica de l’amor, i una poètica, és a dir, un tractat de literatura.”]

Excelsior o el temps escrit (Empúries, 1995)

Son Maraldí, 27 de juny de 199.

Ahir vespre va morir mumare.
He escrit aquestes cinc paraules d’eima. Va ser ahir al vespre?
Quan comença l’ahir?
Quan acaba el vespre?
Necessit escriure aquests mots moltes vegades amb lletra cal·ligràfica per poder témer-me que expressen un fet ver.

Vertígens (Edicions 62, 1999)

Quan alguna cosa no funciona cal refugiar-se en allò que ja s’ha experimentat. Quan un no sap gairebé on és ha de recórrer per orientar-se als elements i als indrets que ja s’han provat i s’han conegut. S’ha d’anar cap a allò que ja està ben establert en el nostre si. Cada vegada que et sentis perdut per un moment, cada vegada que et sentis desconcertat, fes servir el Run For Cover. És un mitjà molt conegut dels guies o exploradors quan es temen que s’han equivocat de camí o s’han embullat en el bosc. No s’ha d’intentar mai provar de retrobar la pista tallant a través del bosc, tirant pel dret o fent confiança a l’instint. L’única solució és refer escrupolosament, detall per detall, record per record, el camí passat a fi de trobar el punt de partida o el punt a partir del qual hom s’ha equivocat.

“¿Per què quan na Llorença et va dir el nom de Formentor, tu pensares tot d’una en una geografia del luxe i la catàstrofe…?”

Veies les nou lletres, Formentor, gegantines, blanques i aferrades a la verdor de la carena de na Blanca, com les de Hollywood encaramallades als pujols de Beverly Hills… La llum en flames… La lluna plena o una plaça de braus encesa… Queien espires com focs artificials contra la negranit… Tu volies cridar… No!, no!, no! … Però no podies fer res perquè la pirotècnia esclatava com un napalm terrible, incontrolat… Primer començava a cremar la primera lletra del nom… La Efa pegava foc a la O… La O pegava foc a la Erra… La Erra pegava foc a la Ema… La Ema pegava foc a la E… La E pegava foc a la Ena… La Ena pegava foc a Tor. Les veies totes, les monumentals lletres, en una incandescència d’aram, d’ambre, de carabassa, de mel, de cendres de mel flamejant.

[Aquesta obra va guanyar el premi Ciutat de Palma Llorenç Villalonga de Novel·la 1998. En formaven el jurat: Josep M. Fonalleras, Anik Lapointe, Baltasar Porcel, Valentí Puig i Antònia Vicens.]

T’estim a tu (Empúries, 2001)

SOM CARN D’AUTOODI

Si no examines amb tot detall el que la mort és per a tu ¿no estàs reculant cap al precipici?

Allò que no succeeix en deu anys, passa en un segon, quan manco ho esperes. Sebastiana Sureda al volant del teu Ford Focus, et repeteixes aquesta idea tan senzilla i fonda que tens ben gravada perquè la mormolava obsessivament la padrina Carme de Biniali quan, fa trenta anys, tu eres una polleta curiosa que recollia dites i refranys populars per conèixer totes les fràgils savieses de la tradició oral. Ara veus la cara rodona i vermellosa de gormand i gurmet amador de la vida del teu amic Pere Alzina, un dels notaris de Palma que introduí el català a la feina amb la normalitat dels fets quotidians, que ha tingut un accident de cotxe.

Els detalls del món (Empúries, 2005)

UN ULL AL JARDÍ

La profanació de l’aire de cada dia i de cada nit

“Fer fúting destrossa els genolls, Antònia, i, a més a més, vostè té unes petites lesions a les articulacions produïdes per aquesta mania seva de fregar en terra agenollada. Ja té quaranta-cinc anys i s’ha de cuidar un poc més.” La renyada cordial però dura d’aquelles paraules del traumatòleg don Ramon Sala et repicava davall el tint color caoba i la permanent fluixa que et deixaven els cabells onats voleiant per damunt les espatlles.

[Els detalls del món va obtenir el Premi Nacional de Literatura 2006.]

Homersea (VilaWeb, 2005)

I. Palma, racó del taller de Mireia
8:07

Avui, 16 de juny de 2004, sabré si tenc càncer o no. Si no em pos a escriure a les totes, em tornaré botxa, boja, guillada, folla, tocada, taral·lirota, sonada, capfluixa, orada i tots els sinònims possibles d’aquella que té mal pel cap i no són crosteres. Escric d’eima. Però aquestes frases són el primer blog, la plagueta de bitàcola de Catalina F. Bufff! Ja he començat: ja ho he fet! I ja he trobat el mot per etiquetar-lo: HOMERSEA. Uau! El benigne savi poeta Homer em guiarà i protegirà. Me’n vaig a intoxicar-me amb cafè i un tranquimazín.

[Aquesta peça va formar part de la celebració dels deuanys del naixement de VilaWeb.]

Acrollam (Empúries, 2008)

AIGUAFORT AL PAC

Tot quant llegiràs, lector noble, passa a l’únic PAC (Punt d’Atenció Contínua) de Salern, un poble –encara hi ha pobles al Pla de Mallorca?– on viuen salerners de tota la vida i els àrabs, colombians i els croats que hi han arribat aquests darrers anys. Matí de la setmana d’entreponts. Amb aquest fred humit hi ha un fotimer de malures pulmonars, artrítiques, grípiques i, sobretot, mentals no diagnosticades.

[Amb aquesta obra, que es compon de noranta-nou narracions, Mesquida va celebrar el seu seixantè aniversari.]

Llefre de tu (Club Editor, 2012)

¡NO EN FACIS ÚS, SOBRETOT!

¿M’has entès bé? ¿M’has entès? ¡Aràlia, ets més bella que tu mateixa!  ¡Aràlia, ets més seductora que tu mateixa! ¿Per què et dic això? Has agafat el gerro de porcellana de Meissen, una de les joies del casal, i amb parsimònia i gust l’has carregat de roses místiques, d’aquelles que creixen a la vorera del safareig, entre els solcs dels mocs d’indiot i dels crisantems.

Els missatgers no arriben mai (El Gall Editor, 2012)

Enona diu tot allò que sent

Si això fos possible voldria parlar sense parar, hores i hores, com si fes la confessió de la meva vida.

Voldria ser aquella petita Enona que va entrar de serventa de la comtessa de Solana, donya Passifae, la tot lluminosa em contava històries de la seva família que em feien somniar; els Solana em deia eren una de les estirps més il·lustres d’Europa […].

[A l’inici d’aquesta obra, Mesquida obsequia els lectors amb unes paraules sobre l’obra, que són quatre monòlegs teatrals. Amb el títol “Els missatgers no arriben mai o quatre valentes dones diuen la veritat”, explica: “Sempre m’han apassionat els personatges de la mitologia grecollatina. Les seves històries formen part del bressol de la nostra cultura literària des de l’avior grega —Homer i els grans tràgics, Èsquil, Sòfocles, Eurípides—, llatina —Virgili, Ovidi, Sèneca— i contemporània —Racine, Yourcenar, Ritsos, Unamuno, Anglada, Espriu, Villalonga, O’Neill—, per esmentar els més fonamentals per a mi…”]

Trèmolo (Empúries, 2015)

Tenc el cap ple de llum. Ahir vespre, a ca nostra, aquest apartamentó damunt el Jonquet des d’on dominam tot Palma i tota la badia, vàrem beure massa i ens diguérem coses de les quals avui ens penedirem.  Per què no vols que faci aquest curt?, em demanaves, Rosa, com si la resposta es trobàs dins l’aire.

[A Trémolo, cada conte és precedit d’un paràgraf en cursiva, en què Biel Mesquida reflexiona sobre el procés d’escriptura. El d’aquest conte diu:

Prem sobre la tecla «lectura». Més que escriure m’agrada compondre. Podria dir fins i tot que la història –que és la darrera cosa que m’interessa del conte– la puc baratar en funció del muntatge. Voldria privilegiar els efectes del muntatge, alguna cosa que és matèria de poesia, en contra del relat. Quan començ a escriure preveig un clima, una atmosfera, una forma.]

Carpe momentum (Jardins de Samarcanda, Cafè Central, 2021)

ESMOLAR LA GARROVA

PRELUDIÀ

agafaré els mots tous i envellits
desgastats pel comerç quotidià
els esmolaré amb pedra de veu
fins que els senti nous de trinca
(o bellíssims i nobles d’antics)
quan surtin per l’alè dels llavis