Biel Mesquida, premi Trajectòria: “Escrivim també per ser estimats”(VÍDEO)

VÍDEO: Podeu veure el vídeo on Biel Mesquida llegeix el discurs.

Paraules de gratitud pel XXV premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català

Joiós i creactiu dia amadors del llibre dels mil i un sexes de l’esperit!

No vull enfarfegar-vos amb paraules. Les coses senzilles no en volen gaire. Som aquí per dir gràcies. Gràcies, editors, distribuïdors, llibreters, revisters, difusors i institucions culturals— per aquest vint-i-cinquè Premi Trajectòria de la treta-novena Setmana del Llibre en Català, moltíssimes gràcies, Editors.cat.

Vaig rebre la telefonada de Joan Carles Girbés que em comunicava la feta i vaig quedar en un estat que conjugava sorpresa total, alegria estimulant i una emoció de les que fan plorar. El món de l’edició catalana m’estima. He dedicat gran part de la meva vida a les lletres catalanes, i les lletres catalanes em diuen que m’estimen.

Les beceroles de la meva catalanitat literària, les vaig adquirir a les classes clandestines de català de Gabriel Barceló, a Manacor, on feia el Batxillerat a finals dels cinquanta del segle passat. Era quan havíem de repetir-nos cada dia el verb batallar: batallar, batallar i batallar contra la dictadura i a favor de la llengua i la cultura catalanes de l’esquarterada nació del Països Catalans.

Deixau-me dir que just ara, aquest 2021, encara no tenim la feina feta: el franquisme encara hi és, revestit de falsa condescendència o mostrant-se grollerament darrere les cartes marcades i fent costat als qui voldrien una llengua i una cultura catalanes minoritzades i esmicolades. Aquests, com els esperits malignes, són legió. Els hem de dir “senyoria” i no tenen ni seny ni senyoriu. Per això em fa tan feliç sentir-me al costat els qui en tenen i en donen, de seny i de lletra. Visca la literatura i visca la literatura catalana!

Tres petites escenes ben personals il·luminen amb la força dels llampecs la meva trajectòria. Primera: l’arribada a Barcelona d’un xitxarel·lo mallorquí que hi venia a estudiar Biològiques l’octubre de 1964, constitueix la primera fita d’una relació amb Catalunya que ha durat i durarà tota la meva vida. Vaig passar d’un clima gris i conservador a una ciutat que em va obrir les portes de pinte en ample a la coneixença humana i sàvia, a la lluita cultural i política i a saber qui era jo de bon de veres.

Segona escena: rep aquest premi amb tota la gent que m’ha acompanyat en la meva vida, especialment dels anys setanta, quan ho fèiem tot i més per canviar el món, per canviar la literatura, per canviar-nos a nosaltres mateixos al bell llindar de totes les descobertes i tots els escarrufs de l’ànima i el cos. Jo no som en Biel Mesquida, jo som en Joan Barceló, en Ramon Barnils, en Blai Bonet, en Joan Brossa, na Pepa Llopis, en Joan Fuster, en Baltasar Porcel, en Fabià Puigserver, na Maria Aurèlia Campmany, en Jaume Vidal Alcover, en Josep Guinovart, en Miquel Àngel Riera, na Maria Àngels Anglada, en Gabriel Galmés, en Modest Prats, en Josep Maria Llompart, na Montserrat Abelló, en Damià Huguet, en Manuel Marí, na Nina Moll, en Guillem d’Efak, en Nadal Batle, na Rosa Novell, en Claudi Muntanyà, en Xavier Folch, n’Antoni Tàpies, n’Ovidi Montllor, en Jordi Cussà: sense tots aquests, no hi ha Biel Mesquida possible. I tampoc no hi ha Biel Mesquida sense tots els altres que queden dins la discreció de l’anonimat. Els som tots alhora i per separat des del més acendrat i recolat amor per les seves intel·ligències a flor de pell. Us estim com s’estima la memòria dels moments en què vàrem ser feliços. No oblidaré mai mentre visqui aquella Barcelona lluitadora, generosa i sensual en què el sexe es conjugava amb la tendresa, en què estimàvem amb els cossos i els esperits dins una bellíssima promiscuïtat, ben segurs que després de la nostra entrega el món seria millor, i nosaltres amb el món.

Tercera escena: l’aventura de venir de Mallorca amb un vaixell de la Trasmediterránea per parlar del premi després de més d’un any de confinament. Ha estat com relligar-me amb aquell primer viatge de l’origen. Un viatge amb el gust de l’origen que mestre Gaudí deia que havien de practicar els creadors: ser original vol dir anar a l’origen. Un viatge per les ones de mi mateix. I el premi Trajectòria –ho he pensat tot mirant i remirant el calidoscopi que fa rodar els colors de la mar i de les costes i del cel i de les voreres de la meva pròpia encarnadura espiritual– m’ha produït de bell nou un dels efectes més tendres i més engrescadors: sentir-me estimat. Ho dic per segona vegada perquè crec que és un dels motius primers de l’escriptor. Escrivim, també, per esser estimats, per sentir-nos lligats per una llei de la gravetat anímica. I en aquesta estimació, aquesta gravetat, hi pos els escriptors sèniors catalans, els ferms, entregats, minoritaris i creatius, molts dels quals injustament invisibles i poc reconeguts, però que constitueixen l’humus fecund del bosc gran i ric de la literatura, que aquí es manifesta en la literatura catalana, la nostra finestra al món.

Amb aquest premi trajectòria heu condensat i densificat en un moment el meu mester des de L’adolescent de sal (gràcies Joaquim Molas i Josep M. Castellet d’Edicions 62, i Xavier Folch d’Empúries) fins a Carpe momentum (gràcies Antoni Clapés de Cafè Central i Montse Ayats d’Eumo Editorial) i Encarnacions (gràcies Ester Andorrà, Teresa Florit i Marc Romera de l’Editorial LaBreu).  M’heu fet més conscient de l’essencial instant etern!

I per acabar vull insistir en una cosa que sempre seguit s’oblida, i els humans del llibre i la cultura catalana no podem oblidar i hem de reivindicar: Catalunya no és una nació; Catalunya és un bocí de nació. Visca els Països Catalans!

Ah! I el crit d’amor que m’ha acompanyat sempre en aquesta adolescència d’amor que sortosament encara em corre per les venes: Estimau, que llegir fa tornar guapos!

Biel Mesquida