S’ha inaugurat el tercer Simposi Internacional Joan Vinyoli a Santa Coloma de Farners (Selva), amb una mirada literària de l’escriptor Biel Mesquida cap al poeta. Organitzat per la Càtedra Joan Vinyoli de Poesia Contemporània de la Universitat de Girona, el simposi es fa cada deu anys. Durant tres dies hi haurà ponències i comunicacions diverses, com ara les de Francesco Ardolino, Jordi Julià, Josep-Anton Fernàndez, Pep Solà, Maria Palmer i Clar i Joan Todó, que farà la conferència de clausura.

Amb el títol “Fent i trencant Vinyoli”, Biel Mesquida ha començat dient que Vinyoli és un dels seus poetes de capçalera, però que feia temps que no el tenia gaire present i que l’encàrrec li havia permès de capbussar-se durant tres mesos altra vegada en la poesia i el món oceànic del poeta. Però, abans de començar, ha fet un al·legat contra la guerra i el feixisme. “Vivim un temps convuls ple de barbàrie”, ha dit. I ha recordat que la poesia ens ajuda a viure.

“Vinyoli em fa escriguera”, ha dit Mesquida, que ha confegit una mena de mosaic encaixant la seva mirada literària i reflexió consegüent amb fragments d’entrevistes al poeta, de pròlegs i poemes. Ha vinculat Vinyoli amb uns altres autors (Joan Brossa, Àlex Susanna, Octavio Paz, Gabriel Ferrater, Carles Riba, Anne Carson, Xavier Folch…) i ha acabat amb una sèrie de poemes propis, “poemes fets i abandonats”, inspirats pels versos vinyolians.

Biel Mesquida ha començat fort i temperamental:

JOAN VINYOLI, POESIA EN FORMA DE VIDA

Tot conspira per robotitzar-nos.
Tot conspira per esclavitzar-nos
Tot conspira per uniformitzar-nos.
Tot conspira per ramatitzar-nos.
Tot conspira per analfabetitzar-nos.
Tot conspira per enfollir-nos.
Tot conspira per desmemoriar-nos.
Tot conspira per fer-nos malbé

FER VINYOLI

Vinyoli assaja.
Vinyoli prova.
Vinyoli gargoteja.
Vinyoli escorcolla.
Vinyoli furga.
Vinyoli combina.
Vinyoli plora.
Vinyoli tradueix.
Vinyoli canta.
Vinyoli broda.
Vinyoli sofreix.
Vinyoli enyora.
Vinyoli retura.
Vinyoli s’engata.
Vinyoli s’entotsola.
Vinyoli s’enfureix.
Vinyoli poeta.
Vinyoli pensa.
Vinyoli estima.
Vinyoli sent i escriu en totes direccions.

Ha continuat amb un fragment d’una entrevista. Per tant, amb la paraula dita de Vinyoli:

“He cregut sempre en Catalunya com la meva nació, incrustada en la península Ibèrica, però amb uns destins històrics diferents dels d’Espanya. Escric com si el català no fos una llengua d’àmbit restringit, com si escrivís en anglès, per exemple.”

I també amb la paraula escrita, del seu pròleg del llibre El callat: 

“La poesia s’ha anat convertint en la resposta més greu i senzilla a les grans preguntes que pugen del fons més íntim de nosaltres mateixos.

Tanmateix, quan el cant es forma així, després d’aquesta immersió en la vida profunda, les més senzilles paraules vénen armades d’una força que les situa automàticament en el pla del llenguatge poètic.

Dir poèticament una cosa significava, en certa manera, fer-la de nou amb paraules organitzades de tal forma que resultessin com el seu equivalent verbal.”

Mesquida diu: “Quan trenc el poema de Vinyoli el faig meu, es converteix en la meva lupa íntima, el meu allargavistes privat, el meu microscopi, telescopi i macroscopi per veure les coses que no he sabut enfocar.

Vinyoli em dóna les distàncies per trobar el focus de mi mateix.

Vinyoli té una atenció extrema i benèvola en els detalls que fa que abans de res xucli els mots, els passi pel vel del paladar i per la polpa de la llengua, els mossegui amb tendror sense fer-los malbé, els ensalivi a voler mentre els ensum per veure com canvien de gust i després els escupi amb molta de cura damunt la pàgina blanca.”

I continua amb una trena conceptual entorn de la simbologia de la pluja:

“Vinyoli diu: ‘Pregunto si no és / un gran consol dir la paraula “pluges” / i fer que plogui tot un llarg / matí d’abril.’

I quan escolt aquests mots em sent dins el Domini del Mag: ‘Les pedres treien ulls com els arbres / i tota cosa esdevenia batec.’

I quan sent aquests mots escolt un cant:

Univers, et canto / Quin raucar de granota tanmateix.

Just sullà veig Vinyoli i Li Po bevent un tassó de vi a la taverna.

THIS IS NOT A LOVE SONG

Plou a poc a poc, és una pluja que amara els versos de Vinyoli ben a poc a poc i els deixa a punt de pastora mia.

Plou a poc a poc i mentre llegesc Vinyoli sent la seva veu; una veu no és l’alè, les paraules, ni fins i tot els silencis. La veu de Vinyoli és el món sencer repintat, redit, refet, estrenat per la persona: duresa i vulnerabilitat, caos i intel·ligència.

Plou a poc a poc, és una pluja que llenega damunt les galtes un poc inflades de Vinyoli que sembla que plora seguit seguit en aquells principis dels seixanta quan ha acabat Llibre d’Amic. I ell escriu recordant vells dies: “Bevíem amb el Gabriel Ferrater i predicàvem la comunió dels partidaris de la vida. Les reunions a casa de l’Eduard Valentí acabaven a hores petites. Moltes vegades havent begut més del compte, agafàvem un taxi, i el Gabriel es limitava a dir al taxista: ‘Si us plau, a cal senyor Vinyoli.’ Crec recordar que a la matinada d’una d’aquestes nits, en acomiadar-nos, mentre em feia petons amb el seu hirsut bigoti, va dir-me: ‘Saps, Joan? El que més m’importa al món són tres coses: ser lúcid, estimar i ser estimat. Eh que m’estimes, Joan?’”

I encara, recordant Xavier Folch, editor de tots dos:

“Plou a poc a poc amb una música de coneixença el 1970 quan l’amic i editor Xavier Folch em dóna nou de trinca i acabat de sortir de la impremta el Tot és ara i res de Vinyoli i això vol dir el descobriment d’un incendi de mots que em fan veure el més enllà de les cendres, un àngel que em convida a pujar sense escala per espirals de foc, un embriac com en braços d’algú, una fosca de llum damunt el mar i la teringa de solituds amb la fam de l’entotsolat que s’enfonsa a poc a poc, mentre se sent la veu de les coses. El 1975 sortirà la Poesia completa (1937-1975) de Vinyoli que Xavier Folch em dóna a un dinar al restaurant Ecce Homo, perdó, al restaurant Quo Vadis, i que m’obri d’ampit en ample les portes d’un poeta que m’acompanyarà sempre. Explica el lapsus calami d’Ecce homo.”

La conferència ha continuat i el temps s’ha fet curt per a tant de material. Biel Mesquida ha acabat llegint alguns poemes seus, a partir del treball fet sobre Vinyoli. En reproduïm dos:

XIII

EL MÉS OCULT ÉS EL MÉS EVIDENT

Fer que el text es llenci al joc infinit
De la significació
Sobreviure i créixer en un autisme
Fèrtil
Textura d’un escrit on el discurs passa
Davant la història
Planters d’infinitud fan feina a escarada
Dins l’esperit
Deixondit.

XXIV

LA PÈRDUA ÉS LA TROBALLA

Deix la teva Poesia completa damunt la taula.
Respir fondo.
Repetesc l’epígraf de Rilke que l’encapçala
Oh, vida, vida, temps meravellós…
Dic el teu principi.
—I la natura em crida—
Sé que tenc dins mi el jardí de les delícies.