Biel Mesquida: “L’amor llarg és el gran amor”

Biel Mesquida (1947) acaba de publicar un primer llibre de memòries, Passes per Palma (Vibop). En 144 planes, dividides en capítols curtíssims, Mesquida recorda la Palma de la seva infantesa, amb els seus racons i els seus personatges. De la discoteca Tito’s, on escoltava figures mundials de la música, al seu primer recital poètic, en ple franquisme, amb Miquel Bauçà i Josep M. Llompart. El llibre inclou fotografies de Jean Marie del Moral, i una prosa molt allunyada de la poesia barroca de Mesquida. Un Biel Mesquida contingut que va rebre VilaWeb divendres passat al centre de Barcelona.

—Aquest llibre de records fa servir, entre més, la tècnica de l’anamnesi. Què és?
—És aconseguir que vingui el record. L’anamnesi la descriu Roland Barthes. Ve a ser com un record, però molt tènue, i sense carregar-lo de gaire sentits. Que tot quedi com queda en els haikus: “Sona una campana, sents unes gotes de pluja, estic sol”. Les he fet servir perquè, per primera vegada, he posat la meva veu pròpia, com a primera persona. Jo no havia fet coses memorialístiques ni sobre mi mateix. Tots els meus llibres són ficcions, els meus poemes són ficcions, tot són ficcions. Aquesta ficció és una ficció en primera persona, on hi ha la meva veu i la base de la història sóc jo mateix.

—Expliqueu que de petit us deien “l’aïllat”. Per què?
—Perquè no tenia gaires amistats. Només em feia amb fills de metges, el metge Valdés, i el metge Cervera, que a més eren molt rars, feien sessions hipnòtiques. Ens estiràvem amb unes pedres damunt, parlàvem poc. Eren, potser, les meves úniques amistats. I després anava molt sol, no era de cap grup.

—Salvador Dalí té unes memòries on recorda l’interior de la panxa. I vós recordeu la vostra arribada en vaixell, amb només uns mesos, als braços de la mare, al port de Palma.
—El record és el protagonista. I el record és com un fil que estires i no saps mai què vendrà. Com un camí que agafes i no saps on sortiràs. Com un arxiu que trobes i que, de cop i volta, surt un nom que no esperaves. El que he fet és convertir el temps del passat en temps present. I llavors m’ha agradat fer això de ma mare arribant, i com si em cantés cançons de bressol, em podia anar contant què veia: ara som a l’illa de la Dragonera, allà hi ha el cap Blanc, la muntanya de Randa, el castell de Bellver, i tot com una espècie de cançó de bressol.

—Qui és Joana Payeras?
—Joana Payeras era la meva padrina. La mare de ma mare, la dona que potser més em va ensenyar de Palma. Vivia al Terreno, carrer Tinent Mulet, 32, FE, Falange Espanyola. En aquell moment, els carrers eren tots dedicats a militar falangistes. I jo hi passava temporades. Hi passava èpoques per Nadal, per Pasqua, i part de l’estiu. Ella em donava una llibertat extraordinària. Al Terreno hi vivia una part de la petita burgesia, i de la burgesia, i estava quasi aferrat amb Palma. A primera línia hi havia uns hotels molt civilitzats, d’una manera que no tapaven, i llavors les casetes, una com una casa suïssa, una altra com una casa siciliana, amb els seus jardinets.

—I vós on vivíeu, amb la mare?
—Vam viure a Manacor, fins que jo vaig tenir disset anys, que vaig venir cap a Barcelona.

—Paulina Amengual Payeras, la vostra mare, a què es dedicava?
—Era mestra d’escola. I el meu pare, també.

—Surt molt poc, el pare.
—Sí.

—Per què?
—Perquè va així. En una pel·lícula hi ha els protagonistes, i aquí, la gran protagonista és la Joana Payeras, ma padrina. Ma mare ja és més secundària, després tots els altres. El meu germà, Bernat, també surt molt poc. Ell és jardiner i curador. Cura gent amb herbes, sí. Ara ha sortit un llibre sobre la flora de les Illes Balears, i el meu germà hi ha col·laborat.

—La mítica discoteca Tito’s, amb ulls de Biel Mesquida.
—El Tito’s el va inventar un lloctinent d’un gàngster, va venir aquí i es va muntar aquest nightclub, aquesta sala de festes. I a poc a poc va anar agafant fama. Entre Tito’s i el Mónaco hi havia un carreró, i aquest carreró anava baixant fins a unes escales que duien al mar, que era per on anàvem a banyar-nos. I nosaltres, tot un grup de molta gent, ens posàvem allà i sentíem cantar totalment gratis: Joséphine Baker, Ray Charles, Charles Aznavour, Renato Carosone, Carmen Sevilla, Juliette Gréco.

—Un dels capítols que impressiona és, a la plaça Gomila, la vostra padrina explicant-vos l’horror: l’assassinat de jueus, l’assassinat de republicans… I un collaret d’orelles.
—Ella s’hi resistia. No volia parlar de la guerra, però al final és l’única de la família que em va parlar de la guerra. Perquè jo hi insistia. Jo sempre he tingut molta necessitat d’insistència. “Un dia vaig veure un home que duia un collaret d’orelles. Les orelles de la gent que havia matat”, em va dir. Em vaig quedar totalment xocat. L’he somiat, aquest collaret d’orelles. És tot un símbol d’una guerra incivil entre germans, i que un franquista té la follia de fer-se un collaret amb orelles dels morts.

—Expliqueu també el primer recital de poesia al qual vau assistir.
—Clandestí. Vol dir que hi havien d’anar en petits grups, d’una persona o dues, mai entrant de cop. Jo estava acollonit, va ser la primera vegada que vaig sentir recitar, i la primera vegada que jo vaig recitar en una casa on hi havia unes 25 persones. Això estava prohibidíssim, perquè no hi havia dret de reunió. Si ens haguessin agafat, ens haurien pogut detenir a tots. Jo diria que tenia quinze anys. Record en Josep M. Llompart. Em va impressionar molt. Amb el seu recital vaig aprendre què era recitar: li donava el ritme que tocava, era un gran recitador. La Xesca i en Miquel Bauçà, també presents, van quedar diluïts davant la potència d’en Llompart.

—Què passa el 29 març de 1969?
—Aquest dia conec una persona, P. M. I allò és un coup de foudre, i aquesta persona es converteix en el gran amor de la meva vida, i és la representació d’un amor llarg.

—És bonic de veure com es reivindiquen també aquests amors, en temps on tot sembla volàtil.
—Fa cinquanta-quatre que estem junts. L’amor llarg és el gran amor, és una aventura, és un dia a dia, un any a any, amb moltes estacions. És un no parar.

—Biel Mesquida, guia turístic de la Seu de Palma.
—Sí. Em vaig treure el títol de guia a setze anys. Vaig tenir una sortada amb el tribunal. Perquè jo odiï els tribunals. Tots els tribunals haurien de desaparèixer. Treuen una bolla negra, tema número 9. Va tocar la catedral. I ara ho som, som especialistes en la catedral. Vaig fer de guia dels disset anys al vint-i-quatre.

—Espectacular, la visita que feu per Palma a Pasqual Maragall i Diana Garrigosa.
—És un dels moments més de pel·lícula que he viscut mai. Allò és de pel·lícula de Hollywood. Perquè tu diràs: vam acabar tots blancs, Palma tota nevada i jo recitant-los “La relíquia” [poema de Joan Alcover]. Tot va anar així, com un conte. I un conte molt contingut. Tot el llibre és molt contingut. Tot el llibre té aquesta voluntat de no enrotllar-me, de no fer subordinades, tot molt Josep Pla, subjecte, verb i complement. Fora orfebreria literària poètica, assaig i metafísica. Com si es densifiqués el record, i alhora li dónes una transparència, però sense convertir-lo en barroc.

—Expliqueu que un científic, F.E., demostra que una anàlisi bioquímica confirma que Palma és un dels llocs del món més estimulants per a la producció d’hormones que desperten la sexualitat.
—Sóc un gran fan de llibres de divulgació científica, de revistes, i un dia vaig veure aquelles inicials, F.E. (inicials perquè em sonava que era així, però tampoc no en podria dir el nom exacte), que deia que a Palma hi ha més feromones. I ens enamoram més. Deu ajudar que sempre hi ha hagut turisme, que representa gent, que representa embolics. I també hi ha molts de llocs, que pos al llibre, que donen molt de joc. Record una vegada que vaig lligar amb una trapezista, que em va impressionar perquè tenia tot el cos ple de ferides, i ens en vam anar a una cova quasi submarina, i ella, record, menjava cocarroi, perquè era vegetariana. I jo, al·lucinat amb el seu cos, les ferides, les cicatrius. Aquestes possibilitats humanes, que són tan importants, que creen un aire de desig, hi són, a Palma, i també el fet que hi hagi tants de llocs que puguin ser espais, no habitacions.

—Ja estan apuntats, al llibre.
—Ja estan apuntats i ja prou, que aquesta part em costava.

—Una de les altres escenes sou vós i la padrina enumerant els desastres urbanístics que heu viscut a Palma.
—Un memorial de greuges. Aquí hi havia aquesta botiga, ara no hi és. Aquí hi havia aquella casa modernista, ara han fets pisos i apartaments. Aquí hi havia aquell torrent que venia, ara l’han aixecat i han fet un supermercat. Era com un patir continu: ella patia i jo patia. Ella em va ensenyar aquesta sensibilitat de viure, que és escoltar, que és mirar, que és estimar llocs. A ella li agradava molt cantar, em va ensenyar cançons de camp, cançons d’amor. I li agradaven els mariachis (“Allà en el rancho grande, allá donde vivía, había una rancherita”). Cantàvem Jorge Negrete, Pedro Vargas, i jo li recitava poemes.

—La Palma que expliqueu ja no existeix?
—Això és una exageració. Encara existeix. Crec que hi ha una Palma que explic que encara és en aquest present. És un llibre anti-nostàlgia. Quan una cosa s’acaba, s’acaba. Jo no puc tenir nostàlgia de les murades que hi havia a la porta pintada. No, aquelles murades van desaparèixer, es van construir cases, es va fer l’eixample. Jo vaig fent com si jo fos un documentalista de mi mateix. A Palma jo crec que queden moltes altres coses. Però el llibre també és una crítica a una societat mossona (mossona vol dir nova rica) a una societat vulgar, a una societat que no té consciència de la seva cultura, a una societat que no estima el seu patrimoni, a una societat que només es preocupa de la usura, de tenir més diners, d’uns hotelers que volen més diners, i llavors se’n van a invertir a Cuba, i Puerto Rico, dels diners damunt de totes les coses. I això s’ha contagiat, com una espècie de cranc que contagia també totes les parts de la societat. Ja no són els nou-rics ni els milionaris i prou, sinó que són la classe mitjana i, fins i tot, la classe treballadora, que també té aquests valors. I això duu a una societat que no s’estima, que no té cos social, que la llengua i la cultura catalana se’n van a la merda, que guanya la dreta, que guanya Vox, que tenim un neofeixisme que s’infiltra a les institucions, fins i tot, a les institucions autonòmiques com el parlament. Vull dir, una societat molt deteriorada, i el llibre també ho reflecteix, això. Però aquest llibre també té una altra cosa, que és una certa serenitat. Com si jo estigués mirant les coses amb una visió ja de patriarca, tranquil·la i ordenada, que tampoc no és la meva actitud. Aquest llibre existeix gràcies a una senyora que es diu Montse Serra. Jo ja no tinc escriguera, no tinc gaire publiquera, tinc llegiguera, tinc poca viatgera. Tinc estimera, i poca cosa més. Llavors, si he de treure un llibre, si he de fer una cosa així, necessit que hi hagi qualcú que em controli, que em disciplini. Montse Serra.

—La importància de les fotografies de Jean Marie del Moral.
—Jo no volia que el text i la imatge anessin junts. No. Text i fotos, disjunts. I ell et va mostrant coses d’una Palma d’ara, i de vegades tenen punts en contacte amb el que jo he escrit, i de vegades no. Jo som un amant de la fotografia, tinc una pàgina a Instagram, i he publicat 7.000 fotos. La fotografia m’ensenya a veure coses. Si no fes aquestes fotografies, no les veuria.

—Voldríeu afegir res que no hagi preguntat?
—Aquest llibre, per jo, és una de les grans alegries que he tengut en la meva vida, perquè he aconseguit contar-me i contar d’una manera generosa, crítica, oberta, treballada, ferma, divertida, poètica, dolorosa, oberta i sincera tota una infantesa i una adolescència. No crec en la salvació per mitjà de la literatura, però, com a mínim, que entretengui uns quants lectors.