Biel Mesquida: “Que la poesia sigui un fet social és una lluita continuada”

Fa un quart de segle que Biel Mesquida va fundar i començar a dirigir el Festival de Poesia de la Mediterrània, a Palma. Un festival marcat per l’oralitat i la poesia oberta a unes altres disciplines artístiques, com ara la cançó i la dansa; que ha donat protagonisme a les cultures minoritàries i minoritzades, a les poetesses, i, sobretot, a la poesia del país. Enguany, el festival dóna veu a Yolanda Castaño (gallec), Jèssica Ferrer (català), Mireille Gansel (francès), Filipa Leal (portuguès), Joan Tomàs Martínez (català), Miren Agur Meabe (èuscar), Ruth Miguel Franco (castellà), Llucia Palliser (català) i Joan Todó (català). Avui faran la jornada “La poesia del segle XXI”, a Can Balaguer. I demà celebraran la Festa de la Poesia al Teatre Principal.

Amb els poetes ja desembarcats a Palma i embarcats en aquest vint-i-cinquè festival, Biel Mesquida troba espai per conversar amb VilaWeb.

—Com valoreu aquest quart de segle del festival, quin balanç en feu?
—El balanç més important és que s’ha creat una tradició d’escoltar poesia dita pels poetes i escoltar la música d’aquesta poesia. Perquè el festival ha tengut una singularitat, un fet únic, que és que els poetes han recitat sense traducció. Els recitals han estat com si fossin concerts. La poesia del festival s’ha tractat com una forma de música. És cantar i contar. Escoltar en llengua original perquè la gent escolti la música d’aquesta llengua. I que escolti la música dels poetes, dita per cada poeta. I he de dir que tots els poetes reciten bé, encara que en algun cas paregui que algun poeta recita malament. El festival ha privilegiat aquesta festa musical de la poesia i els recitals han estat entesos com a concerts. I en aquest sentit, hem incorporat la cançó i la dansa. Perquè la cançó és poesia damunt la poesia i la dansa és poesia del cos. La poesia es troba en molts llocs, més enllà dels versos.

—Que un festival de poesia celebri el quart de segle ininterromput és important. Perquè, d’obstacles, n’hi deu haver de tota mena.
—És un festival que ha caminat durant vint-i-cinc anys amb governs tant d’esquerres com de dretes, i això és tot un èxit. De tota manera, encara que hi hagi tradició, no vol dir que les coses arrelin culturalment. La lluita perquè la poesia sigui un fet social, que la poesia es pugui escoltar a les escoles, als instituts, als mercats, als hospitals, al carrer, no és guanyada. És una lluita continuada. Perquè la burocràcia cada vegada ho fa més difícil. Cal denunciar la burocràcia que envaeix la societat. La poesia és una de les primeres que la pateix, perquè la burocràcia i el poder la consideren una nosa, que no és necessària. Enguany no hem pogut anar a la presó a recitar per raons de burocràcia, perquè hi ha hagut un canvi de direcció. La burocràcia és com una epidèmia i hem de denunciar la burocratització de la cultura.

—En aquests vint-i-cinc anys, com ha evolucionat, el festival?
—Ha crescut: ha estat més conegut, ha tengut més públic, ha arribat a més llocs. Hem arribat als instituts de secundària, a la presó, als hospitals, tot i les moltes dificultats. I aconseguir un cert nom ens ha obert algunes portes per portar els recitals al carrer, als mercats… Hem eixamplat els territoris de la socialització de la poesia. Perquè no hi ha ningú que ho faci. No estem avesats que en els mercats hi hagi fets culturals, tot i que un mercat ja sigui un fet cultural en si. I quan la poesia hi arriba, alegra els compradors i els venedors. Els dóna vida.

—Quin lema té el festival d’enguany?
—El lema d’aquest any és: “Poesia és vida!” Poesia és vida davant una societat mortífera. Tenim dues guerres ben a prop, la guerra d’Israel i Palestina i la d’Ucraïna. Però és que hi ha seixanta guerres més al món, que no apareixen als mitjans, que no interessen. I davant això, la poesia és vida. La poesia lluita contra la guerra i té la voluntat de fer feliç la gent. La poesia és un aliment que ens ajuda a viure.

—El festival d’enguany, tenint en compte el nou context polític de les Illes, de persecució de la llengua i la cultura catalanes, ha patit algun revés? Trontolla, en aquest context polític?
—Entre les nombroses coses que ha fet el festival destaca el fet de donar veu a les llengües minoritzades, les de l’estat espanyol (l’èuscar, el gallec, l’aranès, l’asturià) i llengües petites de tot arreu (finès, neerlandès…) i també hem duit les grans llengües (espanyola, anglesa, russa…). Hem prioritzat les llengües petites i les poetesses. També hem prioritzat les cultures amenaçades. Però sobretot hem privilegiat la nostra llengua i la nostra cultura catalana. I sempre hem dedicat el festival a poetes clàssics catalans. Enguany el dediquem al Rector de Vallfogona (quatre-cents anys de la mort) i a Jaume Vidal Alcover, de qui se celebra el centenari del naixement. I el llibre del festival és en català. Això vol dir que tota llengua que ha passat pel festival, en el llibre ha estat traduïda al català. Sempre hem tengut aquesta actitud lluitadora en favor de la llengua catalana.

—I això creieu que penalitzarà el festival?
—Sense ser profeta, sí. La dreta i l’extrema dreta no estimen la poesia. Això ho han demostrat. A la guerra del 1936-39, el feixisme no solament es va carregar Federico García Lorca i Miguel Hernández, que són els més coneguts, es va carregar nombrosíssims poetes. A Mallorca, van amenaçar de mort poetes perquè havien signat una carta en favor de la cultura catalana. La dreta i l’extrema dreta no són un exemple històric d’amadores de la poesia. Això ens afectarà, i ja ens afecta. Els premis Ciutat de Palma ja són en català i en castellà; el premi Mallorca, ideat per a la llengua catalana, la consellera de Cultura ja ha dit que enguany no el tocava perquè ja era tot fet, però que l’any vinent seria en català i en castellà. Aquests símptomes són claríssims. Ara hi ha una gran brega entre dreta i extrema dreta per la qüestió de la llengua. La immersió del català a les escoles desapareix; saber català no serà obligatori per a la funció pública; no es requereix saber català a la sanitat… Tenim nombrosos símptomes clars del juny a l’octubre. Evidentment que afectarà la cultura catalana.

—I en concret al festival, com el pot afectar?
—L’afectarà malament.

—Destaqueu-nos alguns elements del festival d’enguany.
—Enguany participen en el festival set dones i dos homes. I són veus ben diferents. I això és una meravella. I m’agrada que puguem escoltar Jèssica Ferrer, que té trenta anys, al costat de Mireille Gansel, que en té setanta-sis. I que també hi hagi totes les formes de fer poesia. El nostre és un festival eclèctic, obert a totes les poesies, a totes les singularitats i, a més, amb una gran qualitat. Es dóna el cas que el 2021 el PEN català va concedir el premi Veu Lliure a Mireille Gansel i ara fa molt pocs dies l’han destacada amb el premi Robert Ganzo de poesia, que atorga la fundació del mateix nom i corona un poeta destacat de la francofonia.