20.01.2022 - 01:50
Avui fa justament un any que Joe Biden inaugurà el seu mandat com a quaranta-sisè president dels Estats Units, amb un discurs contingut però optimista en què prometé “fer grans coses” per a un país que encara es refeia d’una etapa tumultuària que havia culminat, de manera dramàtica però apropiada, en el tumult per excel·lència: l’assalt al Capitoli per una gernació furiosa de seguidors de Donald Trump. Un any més tard, tanmateix, el panorama que afronta l’actual president resulta força més desolador: el Partit Demòcrata ha estat incapaç de complir pràcticament cap de les seves promeses de campanya grandiloqüents, la popularitat de Biden s’ha esfondrat i els republicans semblen com més va més ben situats per a arrabassar a l’actual president, en unes eleccions que es disputaran aquesta tardor i que es preveuen renyides, el feble control que manté sobre la cambra dels representants i el senat.
La covid-19, el primer entre
Com a candidat, el principal reclam de Joe Biden era evident: no era Trump. No és pas estrany, doncs, que el quaranta-sisè president es posés des del seu primer a la Casa Blanca l’objectiu de contenir una pandèmia que fins aleshores havia fet estralls al país, en bona part per culpa del còctel mortífer d’escepticisme i incompetència que havia caracteritzat la resposta de l’administració anterior a l’emergència de la covid-19. Durant els primers mesos de mandat, si més no, semblà que el propòsit podeia ser assolit: els índexs de vaccinació van créixer a un ritme galopant i les xifres d’infecció es reduïren a un ritme si fa no fa inversament proporcional. Però els problemes no van trigar a arribar: a la primavera, el govern va aprovar l’anhelat Pla Americà de Rescat Econòmic contra la covid-19 que, si bé copiós (amb un pressupost final d’1,9 mil milions de dòlars), resultà sensiblement inferior al pla original de l’administració Trump (2,2 mil milions), un decalatge si més no sorprenent en una administració autoanomenada progressista que havia fet bandera de l’expansionisme fiscal. La veritable controvèrsia del pla, tanmateix, esclatà tan bon punt es feu públic l’import dels anomenats “xecs d’estímul” que s’havien de distribuir entre els ciutadans: si la vice-presidenta Kamala Harris havia promès en campanya una dotació mensual de 2.000 dòlars a cada ciutadà adult en concepte de “xec d’estímul”, finalment s’aprovà un únic pagament de 1.400 dòlars que, comprensiblement, enfurismà bona part de l’electorat demòcrata.
A aquests problemes inicials de caràcter polític sobre la gestió de la pandèmia, s’hi afegiren, de l’estiu endavant, els pròpiament epidemiològics. L’arribada de la variant delta primer i de l’òmicron més tard trastocà de dalt a baix el panorama sanitari dels Estats Units, on no solament els casos sinó també les hospitalitzacions han crescut a màxims pandèmics d’ençà de mitjan 2021. Certament, no hi ajuda gaire que el Partit Republicà hagi convertit pràcticament en un estil de vida el menysteniment de les mesures anticovid, ni tampoc que el Tribunal Suprem hagi cooperat poc a autoritzar algunes mesures de control de la pandèmia proposades per l’actual administració. Res d’això, tanmateix, no eximeix el govern de Biden d’haver estat incapaç d’assegurar el proveïment de proves d’antígens, d’evitar un col·lapse sanitari que molts experts feia mesos que preveien o fins i tot de bastir un discurs institucional coherent sobre les mesures vigents en matèria de contenció de la covid-19. Això explica per què la gestió de la pandèmia, originalment un dels punts forts de Biden, és ara un dels seus principals llasts.
Els fracassos legislatius, l’altre gran escull
Si bé l’extensió del pla d’estímul contra covid-19 fou la primera mesura d’impacte aprovada pel govern de Biden, el pla –merament destinat a cobrir, temporalment i a tall de pegat, els forats causats per la pandèmia en l’economia nacional– no fou mai el veritable objectiu legislatiu de l’administració. Aquesta distinció es reservà a les dues grans iniciatives que l’actual president havia promulgat durant la campanya, i que optà per negociar separadament: la llei d’ocupació i inversions en infrastructures, per una banda, i, per una altra, el paquet d’estímul econòmic i social, una mesura que el president considerava cabdal fins a l’extrem de batejar-la amb el seu eslògan de campanya, “reconstruir millor”.
La llei d’ocupació i inversions en infrastructures s’aprovà al novembre, després d’un llarg període de negociacions. Si bé les xifres de la mesura (1,2 mil milions de dòlars d’inversió, principalment en l’àmbit del transport) no són pas negligibles, i menys en un país que fa dècades que arrossega greus mancances infrastructurals, l’acord definitiu és una rebaixa de gairebé la meitat respecte de les xifres de la proposta original de Biden. Els defensors de l’administració justificaren aleshores aquestes concessions per una qüestió de calendari polític, amb certa raó: l’aprovació de la llei, que tot i la rebaixa continuava essent sensiblement superior a qualsevol proposta anterior equivalent, permetria a l’administració de centrar-se en la joia de la corona de la seva obra de govern, la llei Reconstruir Millor.
Aquesta hipòtesi no ha resistit bé el pas del temps. Vist amb retrospectiva, les concessions dels demòcrates en la llei d’ocupació i inversions en infrastructures han estat un simple preludi del daltabaix, polític i estratègic, que ha significat la negociació (encara activa) de la llei de despesa social al congrés nord-americà. L’abast de la renúncia és difícil de quantificar: la llei, finalment, no inclourà provisions que són estàndards en unes altres democràcies industrialitzades, com ara la instauració del dret de baixa mèdica o parental (actualment, concedir-lo és potestat de les empreses), ni tampoc inclourà grans promeses electorals com ara la gratuïtat dels estudis universitaris. El fracàs de les negociacions és encara més greu atès que la proposta conté el conjunt de mesures climàtiques més important de la història dels Estats Units, sense el qual les promeses de reducció d’emissions de Biden, estipulades a la cimera de Glasgow (COP26), seran pràcticament impossibles de complir.
Per a un observador ocasional de la política nord-americana, aquest reguitzell de fracassos legislatius dels demòcrates pot ser si més no desconcertant, atès que el partit controla tant la presidència com ambdues cambres del congrés nord-americà. La resposta d’aquesta paradoxa està en la figura dels dos representants més conservadors que els demòcrates tenen al senat, Joe Manchin i Kyrsten Sinema, que han optat per una estratègia de blocatge quasi total de l’agenda legislativa del seu partit, que consideren massa radical (i no solament en termes econòmics: Manchin i Sinema, de fet, ni tan sols s’han avingut a abonar les mesures proposades per Biden per a garantir el dret de vot de les minories racials).
Certament, Manchin i Sinema –juntament amb el Partit Republicà, sempre obstruccionista – són responsables dels fracassos de Biden. Tanmateix, el mer fet que dos senadors puguin prendre d’ostatge tot un partit de govern apunta a un problema més profund sobre el funcionament del Partit Demòcrata: la incapacitat de la cúpula de fer prevaler la disciplina de partit per sobre dels interessos individuals de cadascun dels seus membres. És un problema estructural de la formació, certament anterior a Biden, però que haurà de ser abordat pel president abans no arribin les eleccions de mitjan mandat a la tardor, quan es decidirà el futur de la cambra dels representants i el senat nord-americà. Altrament, el president s’hi presentarà amb un oferiment més aviat pobre, i aplanarà el camí perquè els republicans recuperin una de les cambres (o totes dues) i el condemnin irremeiablement a la grisor de la frustració i la inoperància durant la resta del mandat.
