27.12.2019 - 21:50
Al gener, gairebé coincidint amb els vuitanta anys que farà, Francesc Betriu rebrà el Gaudí a la trajectòria cinematogràfica. Som al Cafè del Centre del carrer de Girona, hem quedat per conèixer-nos en persona i parlar d’això i d’allò i en particular de Mercè Rodoreda, de qui va adaptar La plaça del Diamant en una minisèrie de quatre capítols d’una hora de gran èxit llavors i que ara es pot veure a la web de Televisió Espanyola que la va produir el 1981. En va fer també el film, però no com hauria volgut. Havia estat treballant un guió específic per a la pel·li amb Benet Rossell, també de les terres de Ponent, però no va poder ser: la producció el va forçar a agafar la minisèrie i amb un bon grapat de talls enllestir-ne la versió curta, el film. Em diu que els ha tornat a veure ara, sèrie i film, arran de la gira del Gaudí que l’ha dut ací i allà, en una retrospectiva de filmoteca. La sèrie aguanta prou bé i fins la pel·li no li ha semblat tan fluixa com la recordava. Betriu no és cap nostàlgic ni ningú que es cregui el rei del mambo. Als vuitanta, continua filmant, ara amb un iPhone que no para de lloar-me. O sigui que tinc unes ganes borratxes de tornar a veure La plaça del Diamant, la sèrie sobretot.
Em pensava que la Rodoreda s’havia pogut fer la casa de Romanyà gràcies a les adaptacions de Betriu i em diu que no, que no ho recorda bé però que no devia guanyar gaire. Els diners per adaptacions al cine van arribar amb l’agent Balcells (una altra ponentina), m’explica. Com és que no havia parlat abans amb aquest home, amb tants anys dedicats a l’obra i el món rodoredians? Mai no és prou tard, em dic sense escarafalls de males consciències que, a ell, el fan somriure. Té un somriure de xiquet. Tot ell remet al xiquet, l’adolescent i el jove que devia ser, no pas per cap tret de temperament ni cap embull psicoanalític, que no calen: ho diuen el posat, la veu juvenil, els cabells.
La Rodoreda que va conèixer era distant i alhora divertida, reia molt. La va anar a veure amb el productor Carlos Duran al pis de Balmes per fer-li la proposta i demanar el seu acord. La conversa va ser fàcil, ella hi va donar l’acord i, em diu i repeteix, no va voler intervenir en res ni controlar res de res. Era cinèfila, estimava el cine amb deler i justament per això, va dir, no s’hi ficaria en res. Betriu havia pensat en dues actrius per a fer de Colometa, Muntsa Alcañiz i Sílvia Munt. Potser hauria preferit l’Alcañiz però a la càmera li agradava més la Munt, donava millor. Per a fer de Quimet, l’Ovidi, Ovidi Montllor. La Rodoreda no el coneixia, no sabia gran cosa de la Nova Cançó. L’Ovidi la va entusiasmar, es van trobar, ella en va quedar encantada i convençuda. No va poder ser, coses de la producció audiovisual, que en aquest cas es va allargar gairebé set o vuit anys. Quan la cosa es va posar en marxa, l’Ovidi no podia. Quimet va ser Lluís Homar. La Rodoreda va veure la sèrie seguida, les quatre hores: en va quedar més que satisfeta.
Al pròleg a Quanta, quanta guerra…, la Rodoreda parla de la pel·lícula que en part la va moure a escriure aquesta novel·la misteriosa i eloqüent, l’única que va escriure en tornar definitivament de l’exili, a Romanyà de la Selva. El manuscrit trobat a Saragossa, dirigida el 1965 pel polonès Has, posava en imatges la novel·la homònima de Jan Potocki. A l’escriptora li va agradar molt. La passaven al (desaparegut) cine Publi, amb un curt previ, Bolero de amor, escrit i dirigit per Betriu el 1971. Li havia encantat, a la Rodoreda, molt i molt, el curt de Betriu. I així van anar fluint les coses, en bona entesa total.
No em sorprèn, la veritat. Els personatges del cine de Betriu comparteixen força coses amb els de Mercè Rodoreda. Gent comuna, que n’han passat de tota mena, alguns als marges de la vida social, que tiren endavant. A Filmin hi ha disponible la molt recomanable, però molt, pel·li betriuana Mònica del Raval (2009), una de les creacions cinematogràfiques-literàries més encertades que he vist en temps. Coses inventades per a ser creïbles i d’altres posades en escena amb intèrprets perquè els clients d’una prostituta no es deixen pas filmar així com així, i tota l’estona estàs assistint a aquell pensament godardià que diu que ‘la veritat té estructura de pel·lícula’ i aquell altre seu que diu que ‘la fotografia és la veritat i el cine vint-i-quatre vegades la veritat per segon’. La Mònica és un personatge que bé podria ser la Cecília Ce d’El carrer de les Camèlies, això també. Amb més alegria, però de la mateixa família.
Bon aniversari dels vuitanta anys, Francesc Betriu. Que per molts anys més filmis i ens expliquis coses, ara amb el teu magnífic iPhone de no sé quina generació: bé, sí que ho sé: de la teva generació, jove i resistent. Bon Any 2020.
