Betlem Agulló: “Sabien molt bé qui mataven, Guillem donava la cara, es posava al capdavant”

Betlem Agulló encara no havia fet quinze anys quan un grup de neonazis va assassinar el seu germà Guillem, 11 d’abril de 1993, avui fa, per tant, trenta anys. Era el germà gran, el referent, el confident, l’ídol. Aquell dia va haver de créixer de pressa, al ritme que marcaven els pares, que es van entestar a demostrar que l’assassinat de Guillem va ser un acte polític; que van voler deixar al descobert totes les irregularitats i manipulacions que van rodejar el cas, que no van parar fins que Guillem va deixar de ser, com diuen, seu, per ser el símbol d’una lluita col·lectiva.

Parlem amb Betlem a casa seva, una vesprada de primavera abans de les vacances de Pasqua. En un moble hi ha unes quantes fotografies familiars. Hi ha un petit Guillem que fa de germà gran de Betlem. Hi ha Guillem amb ulleres de sol i una bufanda del Barça a Wembley el 1992, a la famosa final de la Lliga de Campions i el famós gol de Koeman. Hi anà amb un autocar d’afeccionats. Ara, Salva Torres, un d’aquells seguidors, ha escrit el llibre Autocar 46 Destí Wembley i li dedica el primer capítol, “Guillem, no t’oblidem”.

Aquesta és la clau, trenta anys després, la família de Guillem ha aconseguit que no l’obliden. De la duresa del camí passat i del present, en parla Betlem Agulló en aquesta entrevista.

—Quin és el vostre ofici?
—Sóc mestra de xiquets de sis a dotze anys.

—Us faig la pregunta perquè sou coneguda com la germana de Guillem Agulló. La vostra vida ha restat amagada darrere la defensa de la memòria del vostre germà.
—D’una banda, sempre he dut una vida en paral·lel. La meua vida política, o la meua lluita en defensa de la memòria de Guillem no està vinculada amb la meva faena, però d’alguna manera, treballar en educació, en formació, amb xiquets menuts, sí que està molt relacionat amb els valors que els transmets. Ser antifeixista, ser antiracista, en el dia a dia… Tot això, té una relació íntima i és inevitable. D’una altra banda, mai m’havia plantejat fins fa un parell d’anys, quan algú em va fer una pregunta molt semblant, com et sents essent la germana de. Mai m’ho havia plantejat perquè per damunt de la individualitat, a la família sempre hem viscut la defensa, la lluita per la memòria i la restitució de la memòria de Guillem com una lluita col·lectiva. No com que som els pares o la germana de, sinó com una cosa col·lectiva, i no hi havia lloc per a la individualitat. Sí que sempre vius amb eixe senyal de ser la germana de. Però és que quan era menuda, Guillem ja era una persona molt interessant, que atreia molta gent, que tenia moltes amistats i que tenia un cercle molt gran de gent que l’admirava. Jo ja era la germana de Guillem. I vaig continuar essent-ho.

—Era un germà gran de manual, el referent.
—Era el referent. Fins al punt que recorde que essent menuda, a l’escola ens diuen: “Heu de parlar del vostre ídol.” I jo no sabia ni què significava la paraula ídol. Els companys em deien: “Algú que t’agrada perquè fa bones pel·lícules, alguna persona important en la teua vida.” I jo pensava, no hi ha ningú en aquest moment que siga més important que el meu germà. I vaig parlar sobre ell. La meua mare va guardar la redacció durant molts anys. El meu ídol era ell. És que era un referent en tots els aspectes de la seua vida. Com tractava la gent, com tenia de clars els ideals. Com era d’amorós. Ell, encara que era tan jove, tenia una capacitat i un punt d’atracció i de lideratge nat que era inexplicable.

—Potser per això el mataren?
—Supose que per això el mataren. Perquè sabien molt bé qui mataven. Com diu ma mare, no era un jove qualsevol. No era un jove que et podies trobar pel carrer de qualsevol manera. Era una persona que donava la cara, que sempre es posava al capdavant.

—Heu pensat com hauria estat la vostra vida si no haguessen matat Guillem?
—Ho he pensat moltes vegades i és tan complicat! Hem construït trenta anys de la nostra vida en una realitat tan dura que imaginar-te que tot això no ha passat o com haurien anat els nostres camins, és molt difícil. Tampoc no puc pensar en qui s’hauria convertit Guillem, encara que ho prove. Pense que hauria pogut ser un líder polític, tenia una manera de pensar molt pareguda a la CUP, potser, perquè ell venia del món llibertari, del moviment ocupa. O potser no. Potser hauria continuat amb una vida de treball perquè li agradava molt l’esport, alguna cosa relacionada amb l’esport. I hauria estat activista. És difícil… M’ho plantege perquè l’he trobat molt a faltar. Parlar amb ell, les converses. Era una persona que sempre et donava molta llum per al camí. Sempre trobava una paraula adequada. Ell i jo parlàvem molt. Ens ajuntàvem al vespre a xerrar, a contar-nos coses.

—En aquestes converses entre germans, us va dir mai si tenia por?
—Parlàvem molt, però a mi no m’ho digué. Als meus pares, sí que els ho va arribar a dir. Els va dir que se sentia perseguit i que tenia ganes de desaparèixer. Van ser les seues frases. Els meus pares es van plantejar, fins i tot, fer un canvi en la vida, perquè el varen veure atabalat, però no hi van ser a temps. Només van passar dos o tres mesos, des que ell va comentar que se sentia perseguit i que el mataren… Era una persona seriosa i reservada. Recorde que a vegades arribava a casa i el veies preocupat. Però no venia i deia: “Ostres, m’ha passat això, o m’ha passat allò altre.” Callava. I ho assumia.

—Quan el van matar vós teníeu catorze anys, és una edat en què tens la vida al davant i ets un adolescent… Vau haver de créixer de cop?
—Totalment!

—Com va ser el procés?
—D’aquell moment, recorde que vaig passar de ser una xiqueta qualsevol, que eixia amb les amigues, que a vegades me n’anava amb ell a fer una volteta a, de sobte, passar-me que tot el que passava al meu voltant no tenia gens d’interès. Vaig començar a no trobar-me en el lloc on era, en el moment que vivia, les converses amb els meus companys no tenien cap sentit. Arribava a casa i tot era una tristor, tot el dia plorant, tot el dia… Recorde aquells anys com una foscor increïble.

—Quan és que feu el tomb, la família?
—No ho sé. Va ser tot molt a poc a poc. Els dos primers anys van ser horribles. Hi ha una primera conferència de premsa, que els meus pares diuen: “Hem de parlar i hem de trencar el silenci i l’especulació que es fa amb l’assassinat de Guillem.” Al primer moment, ens adonem que passen coses rares, com aquell policia que diu al meu pare que havia estat una baralla entre joves, que aquestes coses passen. I el meu pare li va dir: “Tu no coneixes el meu fill.” Teníem molt clar qui era Guillem i la manera de pensar que tenia i la complicitat i la determinació que tenia a l’hora de prendre decisions. Sabíem que mai s’hauria barallat amb ningú per una qüestió de faldes ni una discussió entre amics. Comencem a veure coses estranyes. Però quan decidim que eixa lluita serà nostra o no serà és en el judici. En el judici veiem que la justícia que se li hauria de fer, no se li farà. I veiem que si no som nosaltres que posem les coses damunt la taula i deixem clar per què van assassinar Guillem, qui era Guillem, no ho farà ningú. La falta de justícia tant social com institucional ens dóna l’impuls per continuar.

—En aquell moment, políticament, ningú no es va acostar?
—Al principi, sí. Al principi, fins i tot l’Ajuntament de Burjassot, amb el PSOE, es va presentar com a acusació popular en el judici. Hi ha declaracions fins i tot de polítics que condemnen l’assassinat de Guillem. Però amb el judici, sembla que les coses trontollen una mica. Nosaltres entenem que el judici pretén de crear eixa confusió de si realment Guillem el van assassinar entre cinc o va ser una baralla entre molts, o va ser que ell s’ho va buscar. La sentència deixa molt poc clar què va passar. Crec que eixa incertesa va ser generalitzada i va haver-hi una reculada.

—En quin moment Guillem va deixar ser un drama vostre personal i va començar a ser de tothom?
—També ha estat una cursa de fons. Són molts anys, de molta lluita constant, de molta gent al nostre costat que a poc a poc ha anat afegint més gent, més gent… Al principi érem dos, després érem vint, en acabat dos-cents. I en acabat dos mil. I això ha estat un tsunami. I pense que és gràcies a la poqueta gent que al principi era al nostre costat i ens va donar suport, i no ens ha deixat mai. Qui coneixia Guillem i ens coneixia a nosaltres, sabia que tot allò que es contava no podia ser cert. Gràcies a aquesta gent s’ha fet tota una xarxa.

—Qui era el grup de gent amb qui Guillem anà a passar la Setmana Santa a Montanejos?
—Hi havia de tot. A divuit anys tens amics de tot arreu. Ell se’n va amb dos o tres amics que eren del poble, i que compartien amb ell l’esquerra antifeixista, no independentista. També hi havia gent de l’esquerra independentista, com ara Idoia… Ell tenia moltes xarxes. Gent que coneixia de molts llocs. Guillem era com el punt de confluència perquè entre ells el nexe comú era Guillem. No era un grup d’amics tancat de tota la vida.

—Aquests amics han continuat junts amb el pas dels anys?
—Cadascú va anar cap on va poder. Ho hem parlat moltes vegades. Molts d’ells no s’havien tornat a veure. Si es coneixien per Guillem i Guillem desapareix, eixe nexe d’unió va desaparèixer. Tenien quinze o setze anys. Guillem i Rafa, un altre xic, eren els més majors del grup. Hi havia xiquetes de setze, disset anys. Va ser un xoc molt gran per ells. Ningú els va ajudar. També van ser víctimes d’aquell assassinat. Aquella nit, els van tenir retinguts a la caserna de la Guàrdia Civil i van saber que havien assassinat el seu amic perquè a un guàrdia se li va escapar. Sabien que Guillem estava ferit, però no que s’havia mort. Després, sense cap acompanyament, els van dur a declarar. Eren menors i estaven indefensos. En el judici, van passar coses terribles, com ara fer-los cantar el “Cara al sol”, fer-los caure en contradiccions… Va ser una quantitat de situacions d’indefensió per a uns menors que van viure un fet tan traumàtic que per ells va ser molt dur continuar amb tot això. Cadascú va traure el trauma d’una manera diferent. Uns van fer teatre, uns altres van viatjar molt lluny, uns altres van desaparèixer. Ara ens vam retrobar per preparar el guió de la pel·lícula i ens hem adonat que continuen essent els mateixos. Continuen essent els amics de Guillem. Tenen les idees superclares. Guillem els tornaria a elegir com a amics. Jo els dic: “Sou tan bonics!” Són gent que ha trobat a faltar el seu amic cada dia de cada mes de cada any. A vegades quedem i plorem molt. Són gent amb el cor grandíssim.

—Teniu dos fills. Una és quasi adolescent, l’altre és més menut. Com els parleu de Guillem?
—Ho saben tot, perquè des que són menudets preguntaven qui era el de la fotografia. Al principi era el meu germà que es va morir. I a poc a poc els vaig explicant qui era Guillem. Arriba un moment en què, potser perquè són massa menuts i no ho acaben de comprendre, entren un poc en pànic perquè això que hi haja algú que et puga assassinar per com penses és molt difícil d’entendre. Però crec que se senten molt còmodes i orgullosos de pertànyer a la família. Pregunten poc, però escolten molt.

—Hem parlat del poc suport polític que vau tenir al principi. Actualment, us doneu per satisfets?
—La justícia, per part de les institucions, no ens restableix. No ens ha donat cap tranquil·litat. Institucionalment, s’ha fet un reconeixement públic amb un premi Guillem Agulló a les Corts i prou. Realment no hi ha hagut una repercussió. Potser amb la pel·lícula, s’ha donat a conèixer als mitjans. Aquesta batalla l’hem guanyada el poble. Les institucions han hagut de reconèixer una cosa que no haurien reconegut mai, perquè hi ha una pressió social. Nosaltres ens sentim satisfets amb la gent que ha estat en la xarxa social de base.

—Vàreu ser molt crítics amb el carrer a València, al jardí dels Vivers.
—La pressió social els fa moure fitxa perquè no poden justificar no fer-ho. Però són coses anecdòtiques i ridícules, pràcticament, no? Per nosaltres no és un reconeixement públic.

—A Guillem el va matar l’extrema dreta. Actualment, encara és molt visible al País Valencià. No s’amaguen.
—L’extrema dreta no té por. L’extrema dreta la tenim en les institucions i es prenen una cervesa amb la policia quan acaben. N’estic convençuda. Hi ha una permissivitat per part de les forces de seguretat amb l’extrema dreta que realment és el problema més greu que hem tingut sempre al País Valencià. La connivència que hi ha amb els aparells de l’estat. Ens sentim i ens continuem sentint amenaçats i atemorits perquè no hi ha res que els pare. Ho tenen tot al seu costat.

—Encara rebeu amenaces?
—Ara no. No, però per exemple, cada Nou d’Octubre s’escolta el “pío, pío, Guillem pío, pío, dónde están los amigos de Guillem”. Eixes coses es poden considerar un assetjament directe i constant. L’extrema dreta recorda l’assassinat de Guillem com un triomf seu, per ells és un assassinat polític i el fan seu.

—Fora del País Valencià, com es coneix el cas de Guillem?
—Els suports més incipients i més grans que hem rebut la família han estat a Catalunya. Van ser els primers carrers que es posaren en memòria de Guillem, els primers actes multitudinaris… La família ens hem sentit molt acollits. Fins al punt de tenir amigues que han anat a treballar a Catalunya i dir-nos: “Betlem, vosaltres ací sou tota una institució, però a València, no.”

—…
—[Riu.] Supose que hi ha por. A València es viuen dues realitats molt diferents. Hi ha una part d’un nacionalisme d’esquerres que ho té molt clar, o centreesquerra que ho té prou clar, i després hi ha un vessant molt espanyolista. I aquestes dues realitats impedeixen que els polítics facen que no siga normal un assassinat d’aquestes característiques, que haurien de denunciar públicament i dir que això no és normal en una democràcia avançada. Això són les mitges tintes en què vivim sempre en el País Valencià. No tenim uns polítics que tinguen clares les coses bàsiques, crec. A Catalunya crec que hi ha una societat molt més avançada, molt més democràtica, amb unes bases molt més establertes que no existeixen al País Valencià. Ens queda un camí molt llarg.

—“Guillem Agulló, ni oblit ni perdó”, encara és vigent, trenta anys després?
—Eixa frase ha estat, és i serà vigent perquè “Guillem Agulló, ni oblit ni perdó” és una qüestió de tots. Mentre hi haja un represaliat, un exiliat, una persona que siga jutjada injustament, continuarà havent-hi un Guillem Agulló que ni oblidem ni perdonem, i pense que s’ha convertit en un lema de dignitat, de treball, de justícia i d’antifeixisme.

—La família porteu la torxa de la lluita per la memòria. Després de vosaltres, continuarà?
—Pense que ja podem descansar, ho diem en casa, la lluita ja és de tots. Guillem ja no és només nostre, és el Guillem de tots. Tothom ha comprès el significat d’un assassinat com el seu i d’un judici com el que vam haver de patir. Les noves generacions que no han conegut Guillem el veuen com un referent. El seu nom i el seu lema és la bandera antifeixista, és la llibertat, és per la vida, és per la justícia, i crec que podem estar tranquils que això perdurarà.

—Els pares han dedicat tota la vida a aquesta lluita, heu arribat a patir per ells?
—L’única cosa que he pogut fer és fer-los el relleu. Sempre ens hem repartit les tasques perquè ells havien de descarregar-se d’alguna manera. Crec que a poc a poc han anat retirant-se. Han anat confiant en el fet que els altres ho fem bé. Al principi, la sensació era “si no ho faig jo, no ho farà ningú”. Ara ja veuen que hi ha gent que ho fa per ells. Confien plenament en mi i en una xarxa d’amistats i de gent i veuen que a poc a poc poden descansar, perquè es fan grans.

—Això ha volgut molta exposició pública.
—Sempre dic que no m’agrada estar de cara al públic. Em supera i em superarà tota la vida. Ho he fet sempre per consciència. Ho hem fet sempre per Guillem. Respiràvem fondo i dèiem, “per Guillem, endavant!”. Però no ha estat mai una cosa que ens hauria agradat, això d’estar en un escenari davant no sé quanta gent parlant. Jo no m’hauria dedicat a la política, ni m’hauria dedicat a parlar en públic ni a abanderar cap lluita perquè no és la meua forma ni de ser ni de viure. Al final ho he fet perquè era el meu germà i es mereixia que lluitàssem per restituir la seua memòria, però la meua vida no hauria estat en un espai públic ni hauria abanderat res. Hauria fet el que he fet, que ha estat ser mestra, l’educació de base, que per mi és bàsica per a les generacions futures i tenir antifeixistes des de menuts…

—Quan dieu educació de menuts, antifeixistes xicotets… Els xiquets ja vénen antifeixistes de casa?
—No. No en vénen. Però crec que en el dia a dia, van aprenent i comprenent. Perquè els xiquets no són ni feixistes ni racistes ni res paregut, de manera natural. Però a mesura que creixen, s’adquireixen hàbits, siguen socials o a casa, perquè, al final, el racisme i el feixisme institucional, per dir-ho d’alguna manera, és ací. I es veu i es palpa. Ser en una escola on els mestres transmeten que tots som iguals, que ningú val més que ningú, és molt important. Passen moltes hores en l’escola. L’educació i la formació és bàsica…

—Ara ja han passat trenta onzes d’abril, el dol es viu d’una manera diferent?
—Sí. Hem après a viure amb eixa pena, amb eixa absència, amb eixe dolor que al principi era asfixiant. Recorde els primers anys d’ajuntar-nos en la plaça l’11 d’abril i ens trencava el cor. Ara hem après a conviure-hi i a entendre que ningú no ens tornarà Guillem, però, a canvi, tenim centenars de Guillems al nostre voltant. Pense que si Guillem estiguera avui ací i veiés tot el que s’ha creat arran del seu assassinat, estaria molt orgullós. Era una persona amb molta consciència i, per exemple, que s’haja fet una pel·lícula, que haja estat la primera que s’emetia a TV3, IB3, À Punt a la vegada, el mateix dia, Països Catalans, ell hauria estat… Me l’imagine somrient i dient, no m’ho puc creure. Països Catalans! [Riu.] Ens queda un record molt bonic de quan vam viure amb ell, ens queda un dolor molt gran per la pèrdua, però ens queden uns anys de resistència que són, almenys, tranquil·litzadors.

—En conserveu algun objecte, de Guillem?
—Sí. Una arracada. Aquesta és d’ell [mostra l’orella esquerra]. La portava ell. En duia tres. I quan el van assassinar ens les vàrem quedar, i una me la vaig posar jo i mai més me la vaig llevar. Vam guardar la seua roba, ma mare no podia més, perquè jo guardava, fins i tot, els seus cabells, de la darrera vegada que s’havia rapat. Tenim el casc de la moto, les medalles de natació. Coses així. Érem una família molt humil i no teníem moltes coses.

—Voleu afegir res?
—El recordes amb afecte, el recordes amb estima, i sempre penses que ja ho has superat perquè han passat molts anys, però hi ha un moment en què t’adones que no, que això no se supera. Parles d’ell amb molta il·lusió, de quan vivia amb nosaltres, de les coses que feia, però arriba un moment que el teu cap esclata i has de plorar. I jo em veig sempre com si fos la germana menuda de Guillem i com si m’haguera quedat en els catorze anys eterns. Com si la meua vida, per una banda, s’haguera paralitzat i, per una altra, haguera avançat. Però quan pense en ell, sóc una xiqueta de catorze anys i veig Guillem fent això i allò… Eixa xiqueta és la que no supera mai el trauma. És una dualitat.