Bèsties morals

Que la cultura popular dels temps antics i les seves imatges siguin alta cultura i matèria d’erudició no és res de nou i és un capital imprescindible, però a mi constatar-ho sempre em produeix una alegria infinita. És una elevació que tants lectors compartim quan la trobem en un llibre no pas de bibliòfil sinó a l’abast en aquests temps difícils. I que estarà a les biblioteques públiques, on aquest Bestiari medieval (Barcino), a cura excel·lent i sàvia de Llúcia Martín Pascual, serà consultat i demanat en préstec.

Les setze precioses làmines de miniatures medievals que il·lustren el volum en són la cirereta, un cant a la imaginació fantàstica inventiva, deductiva. Perquè d’això es tractava, imatges que donaven una interpretació moral de cada animal visible i de cada animal inventat, com l’unicorn i el fènix, símbols tots que la humanitat medieval necessitava veure plasmats. Per així fer-se cadascú la faula que sorgeix de la nit de la memòria i de la nit de l’oblit, que és d’on naixen les al·legories de la tradició oral (i de l’escrita, però ací estem en la medieval).

Què se n’ha fet, d’aquell món? És viu, en el món contemporani? I tant. No és sols erudició, que en si mateix és un tresor. És més. La gent menuda i no tant ho sap. Aquell món representa ara una font inesgotable d’entreteniment i de curiositat, a més d’una magnífica entrada al món medieval: els trets de cada animal formaven part de l’imaginari popular i els més preuats autors de les lletres catalanes hi fan referència, com Ausiàs March, Jaume Roig, Vicent Ferrer o Joan Roís de Corella entre més. Ho diu la casa editora dels nostres clàssics, i no és cap exageració comercial com tantes que ens assalten per ci i per lla. Hi sumo que les imatges dels bestiaris són també un motiu artístic present, el podem trobar en les arts plàstiques i en les arts comercials, el còmic i la literatura gràfica. Són inspiradores a matar. S’entenen de seguida, arriben a la retina per un camí de segles inesborrable, un dels misteris i meravelles de la cultura popular.

Si parlo per mi, tan belles em pareixen les làmines d’aquest llibre com l’expressió del seu sentit en llengua medieval. Tres mostres, les de les imatges que aquí reproduïm, l’unicorn, el gall i el fènix:

“L’unicorn sí és una bèstia de les pus cruels qui sien, e no ha sinó un corn, lo qual ha davant, entre ambdosos los ulls, e ha’l tan fort e tan agut que no és alguna armadura qui li estigués davant, ni no és algun hom qui el pogués prendre si doncs no el trobava dorment. Mas la sua pròpia natura és aquesta: que quan ell veu alguna fembra poncella e verge qui li ve davant, tan gran odor li ve de la sua virginitat que de mantinent s’adorm als seus peus, e en aquesta manera lo caçador lo pren e l’occiu.”

“Lo gall sí és un ocell del qual los hòmens del món poden prendre vertader exemple. Car lo gall sí és d’aital natura: que quan ell vol cantar, primerament se percut tot, e bat les ales tres vegades, e puis canta suaument en la mitjanit, e quan ve lo jorn ell canta pus fort e pus sovint, amb molt gran força.”

“Lo fènix sí és un ocell amb una gran cresta qui li va tro sus al coll, e ha plomes de color de cera e de roses, e viu de quatre-cents fins en cinc-cents anys. E com ve al temps que és fort envellida, ella ajusta de la pus seca llenya que pot trobar e fa’n un gran mont en aquell lloc on ella veu que lo sol és pus cald e més toca, e met-se dins lo mont d’aquella llenya, e bat les ales tant tro que, per la calor del sol, en aquella llenya se pren foc, e així ella es crema.”

Mentre dic les paraules antigues em vénen ganes de cantar. No és pas poca cosa, avui i ara mateix que no sols ofega la calor sinó sobretot el món: el de cada dia, el global, el material i l’immaterial. Sense bèsties morals simbòliques, amb tantíssims animals maltractats. Benvingut aquest bestiari, testimoni impagable de la nit de l’oblit i de la nit de la memòria.