26.07.2022 - 05:00
Prou, s’ha acabat! Aneu al botavant vós i galleda i tamboret de fusta! (…) Temps era temps hi hagué una vaca cega: jo soc la vaca de la mala llet!
Amb aquesta vehemència s’expressa la vaca suïssa que Pere Quart va contraposar a la vaca cega de Maragall. L’animal indefens i llastimós que topa amb les soques dels arbres pel camí de l’aigua és aquí una bèstia independent i, en llenguatge actual, «empoderada». Pere Quart va publicar el Bestiari el 1937, seguint una tradició que es remunta a temps antics i medievals i en què les descripcions d’animals reals o imaginaris serveixen per tractar temes que, amb personatges humans, serien més difícils o perillosos. El gènere del bestiari, en prosa o en vers, ha tingut aportacions en temps moderns d’autors com Carner, Cortázar, Kafka i altres.
Hi ha un gènere literari científic que enllaci amb aquesta tradició? La resposta òbvia seria indicar la gran quantitat de publicacions que descriuen la fauna de llocs més o menys remots, des dels temps dels grans viatges d’exploració fins a l’actualitat en què compilem llistes d’espècies en diferents graus de perill d’extinció. Si bé és cert que un llibre sobre els ocells dels aiguamolls de l’Empordà és, tècnicament, un bestiari, en el fons sabem que la correspondència no és exacta. Hi manca un element, no necessàriament fantàstic, però sí una voluntat alliçonadora més enllà de la pura descripció.
Per trobar aquesta mena de relacions cal anar a escrits que persegueixen alguna cosa més que la simple transmissió d’informació. Un exemple clar és la ressenya que Paul Harvey va fer del llibre de Bruce Bagemihl Biological exuberance: Animal homosexuality and natural diversity. Bagemihl recull exemples de mamífers i ocells comportant-se sexualment de maneres «no normatives». Harvey es refereix al llibre com a un «bestiari», per l’abundància d’exemples i, també, per l’aportació al debat sobre què és i no és «contra natura».
Altres autors parlen de «bestiaris» quan volen indicar que els productes d’una sèrie tenen una gran varietat que pot complicar una recerca sistemàtica i unes característiques difícils de formalitzar. Exemples recents inclouen famílies d’empalmaments alternatius en alguns tipus de càncers de la sang, o variants de tubulina que afecten la formació de microtúbuls a les cèl·lules.
Sembla que la metàfora del bestiari no està del tot esgotada i encara pot servir per enquadrar missatges de rellevància per la comunicació de la ciència.
Jesús Purroy. Biòleg i escriptor (Barcelona).
