Bestiari

El pinzell llefrós del pintor va vacil·lar abans de l’última caparrada. Feia un fred que gelava, però al nan no li havien permès d’engiponar-se. Ancaboterut i polpós havia suportat cada dia la gebrada que s’escolava pels finestrons de la cambra sense badar boca i amb el rostre encarcarat d’un mort. Quan, amb l’escalfor i la llum de la xemeneia nocturna, el pintor, després d’esbravar-se contemplant la miríada d’estrelles que suraven en les aigües negres i manses de la llacuna, tancava el porticó i l’aire deixava de giravoltar i d’emprenyar-los, els braços mantegosos del nan es granulaven amb màcules d’ombra estancada i la suarda se’ls agombolava als sacsons. Llavors, un doll bord de suor nascut d’aquella crinera aspra i salvatge li degotava cara avall, li encimava la cella i la llengua de l’infaust sortia de la caverna per capturar la gota i retornar-la al cos d’on havia sorgit. El pintor, a qui aquella escena desagradava, el renyava sense acaronar-lo des del darrere del cavallet. El nan no l’entenia o no volia entendre’l. Romania quiet, sense abandonar la figura, amb la llengua altra vegada fora cada vegada que la cella es xopava de suor. Això destorbava el pintor. No podia concentrar-se. S’acostava a la porta, l’obria feixugament i a la cambra entraven dos guardians ben armats que entre rialles s’enduien la bèstia. Ja n’hi havia prou per avui. El pintor refusava el festí habitual amb la resta dels palatins i manava que li duguessin a la cambra algunes peces de pollastre i raïm que es menjava amb els dits fins i que no acabava. Contemplava la pintura i després s’ajocava. El matí següent el nan tornava a ser a la cambra.

Avui era l’últim dia. El pintor encara no havia posat la corda a les cortines quan un dels guardians va repicar a la porta amb la punta de la llança. La cambra estava tallada per un bri de llum blanquinós per on flotaven volves de pols i freds badalls esgotats. Encara no havia acabat d’encordar l’última de les cortines que la porta es va obrir i va escopir el nan. Va quedar estès a terra. No es va queixar. Entre els dos guardians van alçar-lo i li van fotre una puntada a la panxa. Tampoc va dir res. El pintor va acostar-s’hi i, horroritzat, va manar-los que aturessin aquell joc, que el nan havia d’estar maco. Avui era la darrera sessió i no li podien estropellar el rostre. Maco?, van exclamar. Aquest no quedaria maco ni que li ensorréssim la cara al pati de les meuques! Però el nan no escoltava. Els seus ulls s’havien arraconat a l’altra punta de la cambra, on descansaven les restes d’ossos de pollastre del sopar del pintor, esquifits i punxeguts com fiblons d’escorpí. El guardià més jove, amb els ulls atents per la ràbia que havia hagut de contenir després de la reprimenda del vell maleït que el santíssim rei havia escollit per pintar aquella deixalla, va dirigir-se a la cantonada, va agafar la safata, la va acostar als narius del pobre nan i, després de riure de forma desenfrenada, va llençar-la al passadís escales avall. El raïm va rodolar per sobre la catifa vermella i daurada que embolcallava els graons fent saldrocs espaordits. 

Els guardians van marxar i van tancar la porta. El pintor va obrir els finestrons per esbandir l’ofec dels olis i el vernís calent que durant la nit havien maculat l’aire. El nan ja s’havia assegut al seu lloc i havia reprès la seva posició habitual. Però al pintor li feia mal la panxa. Un home pot amagar-se rere la bellesa del seu art, però tard o d’hora la realitat l’enxampa. Havia fet el cor fort, premut els llavis quan havia calgut, però aquesta vegada semblava que les forces del seu esperit es decidien per deixar-lo a l’estacada. Unes gotes del verí del mal eren païbles, però un got sencer d’aquella aigua endimoniada convertia la set i la necessitat en una trampa mortífera. I no podia abandonar aquella pintura. Havia de fer diners per continuar bevent i sobrevivint en aquest món terrible. No havia previst la seva debilitat i hauria d’haver-ho fet, perquè el dia que li van presentar tota aquella corrua d’ànimes llatzerades perquè n’escollís una per pintar-la ja havia sentit l’enrenou enfosquit de la seva consciència. Havia arribat a palau amb la carta del rei a la mà i l’havien menat fins la sala de les festes. Allà hi havia una taula llarga plena de mam i manduca. També dones amb la pitralada descoberta i homes que els tocaven i els pessigaven els mugrons mentre elles somreien i se’n queixaven i ells els llepaven les panxes d’embarassades i els llançaven vi vermell per sobre l’entrecuix. No era una orgia perquè només jugaven ells. Ningú va callar quan ell va entrar, però en una exhalació el rei el va veure i va manar als guardians que els duguessin les bèsties. Llavors a l’interior del palau va tronar. Una remor ferotge de presagi indolent va travessar totes les cambres i va arribar a la sala de les festes. Una filera de desgraciats, lligats pels peus amb cadenes embellides amb estris de llautó trencats que s’arrossegaven per terra per avisar amb sorolls estridents que s’hi acostaven, se li va palplantar al davant. Uns guardians arriaven una pobra desventurada d’uns dotze anys amb el cervell esbullat i la boca oberta arrebossada d’escuma. L’havien posat sobre una manta i l’estiraven com si fos un moble per sobre les rajoles i no parava de cridar. Que escollís una de les seves criatures, li havia dit el rei. Que la pintés i la fes immortal. El pintor no ho podia ni recordar. Totes aquelles cares bocarrudes de la sala de festes que aquell dia no havien fet més que mofar-se d’aquells éssers descuidats per la mà divina li semblaven llunyanes i, tanmateix, eren allà dins, a la seva cambra, mofant-se també d’ell perquè era incapaç d’acabar la pintura. Va mirar el nan. Aquest no es va moure. Ja tenia quasi tot el rostre acabat. Només li quedava dibuixar la boca. Va alçar la mà i el pinzell va tremolar. Els llavis del nan continuaven closos, tristois. Només havia de fer l’última caparrada. Els pèls de l’estri van tenyir la tela i van dibuixar-li un somrís. Que tinguis almenys pau en aquesta vida eterna, va dir-li. I la pintura va divinitzar el nan. 

Núria Bendicho

Nascuda a Barcelona el 1995, s’ha passat la joventut viatjant i llegint a biblioteques. Tot i que va cursar estudis de Filologia Clàssica, aviat va adonar-se que li agradava més llegir els clàssics que no pas traduir-los. És llicenciada en Filosofia per la Universitat de Barcelona. El 2021 va publicar la seva primera novel·la, Terres mortes, a l’editorial Anagrama. L’obra va quedar finalista del premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any, del premi Finestres i del premi Llibreter. També va ser considerada la millor novel·la de l’any en català per La Vanguardia.

Un estiu a Galeusca

Els autors que enguany participen en la sèrie “Un estiu a Galeusca” són Núria Bendicho, Gemma Pasqual, Aina Fullana, Aintzane Usandizaga, Arantza Iturbe, Kirmen Uribe, Mario Regueira, Nee Barros i Xosé Manuel Martínez Oca.

Totes les narracions es publiquen a Berria, NósDiario i VilaWeb, respectivament en èuscar, gallec i català.

Podeu llegir ací  i ací els contes de les edicions anteriors de la sèrie “Un estiu a Galeusca”