Beseit, terra mítica

La meva àvia materna era de Beseit. La iaia Pilar, la tia Dolores (la seva germana) i la iaia Mariana (la meva besàvia) van haver d’anar-se’n del seu poble a principi del segle XX després que el meu besavi morís en un accident horrible. Anava en carro, devia portar les espardenyes de set vetes sense lligar, fos com fos una de les vetes es va entortolligar amb un radi d’una de les rodes, el va fer caure i la roda li va passar per sobre.

Suposo (la iaia Pilar es va morir quan jo tenia 12 anys i no li vaig poder preguntar gaires coses) que el seu èxode formava part d’una mena de transvasament de personal. Quan vaig anar a Beseit a presentar el Som dones, un dels impulsors de la Fàbrica de Solfa em va explicar que els propietaris de la fàbrica de paper de Beseit també tenien una fàbrica a Capellades (o a Vallbona d’Anoia) i que quan els treballadors anoiencs van fer una vaga van reclutar els de Beseit que, en arribar, es van adonar que els havien contractat per fer d’esquirols. Com que això és una història de dones, no sé si formaven part d’aquest contingent o simplement hi van coincidir. El que sí que m’havia explicat la iaia Pilar és que, quan tenia 12 anys, treballava en una fàbrica de Vallbona i que, quan hi havia alguna inspecció, la feien amagar perquè no la veiessin. La meva tia també m’havia explicat que, quan hi va haver l’epidèmia de 1918, la meva iaia va cuidar els amos de la fàbrica que havien emmalaltit.

La tia Dolores se’n va tornar a Beseit perquè aquí no es quedava embarassada i la iaia Mariana es va esperar fins que la iaia Pilar es va casar amb el meu avi i també se’n va anar. D’aleshores ençà, la família va quedar dividida entre Piera i Beseit. Ara Beseit queda a quatre passes però abans arribar-hi costava molt i les dues germanes es veien molt poc. Tot i això, sempre van procurar que els fills respectius estiguessin units i, almenys fins a la meva generació, hem anat mantenint el vincle.

Escric de Beseit perquè entre els “temes sol·licitats” per a aquests articles hi havia el de la Franja i no sé si es referien també a qüestions lingüístiques. La meva iaia era molt conscient de les diferències dialectals i quan, als anys seixanta, van començar a venir alguns néts de la tia Dolores, ella els ensinistrava en les coses que no havien de dir: “Quan te’n vagis al llit no diguis que vas a gitar-te perquè això aquí vol dir ‘vomitar'”, “Aquí no es diu xiquet i xiqueta”, “Aquí el timó es diu farigola”. Ara penso que a ella la devien escarnir prou per la manera de parlar i intentava estalviar aquesta experiència als seus renebots.

Ja he dit que Beseit era molt lluny i jo hi havia anat molt poc. Els meus pares hi van anar de viatge de nuvis i la primera vegada que hi vam anar tota la família jo tenia nou anys. Va ser el meu primer viatge fora de Catalunya. Aleshores Beseit no era ni remotament una destinació turística, s’assemblava molt més a un poble abandonat. Hi vaig tornar quan tenia uns setze anys i aquella vegada ens vam allotjar a la Fonda Urkizu, que era d’una germana de la tia Josefina, la tia Càndida. Vam tornar a la Urkizu quan estava embarassada del meu primer fill. Hi vam anar amb la meva cunyada i tres nebots. Va ser l’única vegada que vaig pujar al Parrizal. El tio Domingo ens va fer de guia. L’endemà d’enterrar el meu pare hi vaig anar amb els meus fills. Li vaig explicar a la meva cosina que jo, quan m’enyorava, m’enyorava de Beseit, un poble on no he viscut mai i que conec amb prou feines.

L’any 2011 vaig organitzar una trobada de descendents de la Mariana. Poca broma, en cinc o sis generacions ja érem més de cent persones i tot això a força de parelletes i trios. La majoria no es coneixien entre ells, jo era l’única que els coneixia tots. No sé si podria dir el mateix ara perquè, d’aleshores ençà, hi ha hagut una colla de naixements. Més o menys cap a aquella època vaig començar a organitzar trobades de cosins. Cada any, pels volts de Tots Sants, anem a Beseit. Esmorzem a Riudecanyes o a Riudoms, parem a la Fonda Alcalà de Calaceit on, tot i no haver obert encara, sempre ens fan un cafè i, arribats a Vall-de-roures, passem (passàvem) per la llibreria Serret. Si coneixeu l’Octavi, ja podeu comptar que sempre sortíem carregats de llibres i aquests últims anys de productes locals.

No sé si continuarem el costum perquè hem començat a tenir baixes a la generació de cosins. Potser amb nosaltres es desfaran per sempre els vincles entre els descendents de la tia Dolores i la iaia Pilar, també pot ser que algun descendent de la iaia Mariana vagi a fer turisme rural al Matarranya sense saber que torna al lloc on, fa més de cent anys, una dona valenta va haver de marxar amb les seves filles per poder sobreviure. Gràcies, Mariana, ens ha anat força bé.