Beseit (26)

Molts dels meus records de Beseit estan lligats al menjar. Quan els nostres familiars de Beseit venien a veure’ns, sempre ens portaven una caixa de pastes i pastissets que feien ells mateixos. Quan hi anàvem nosaltres, i això passava molt de tant en tant, l’atractiu preferit era el pernil (lo magre). Fa uns quants anys vam començar a fer trobades de cosins anuals, i en aquestes trobades vam conèixer diferents restaurants. El primer al qual vam anar es deia el Racó de Toscà. Era a la vora del riu i crec que ara ja és tancat. On havíem anat més vegades era a la fonda Urkizo. La portava una germana de la meva tia i ara aquesta tasca la continuen els seus fills. Anar a Beseit era sobretot anar a menjar carn. Jo no sóc gaire aficionada al ternasco, però de costelles de xai sí que n’he menjat sovint. A la fonda Urkizo la cuina és bona de tan senzilla, la carn a la brasa és sempre al punt, les guarnicions també, i un dels plats favorits del meu cosí Esteban era un simple plat de mongetes seques, que allà en diuen bajoques.

Un altre dels millors restaurants del poble és la Fàbrica de Solfa. Aquesta casa rural és feta en un antic molí paperer. La cuina és excel·lent, arrelada al país. A més, la Fàbrica de Solfa funciona també com a centre cultural.

Una vegada també ens van portar al restaurant Font del Pas, un altre dels llocs on pots trobar cuina de la zona i un bon tracte, que també és generalitzat a tot el poble.

La darrera vegada que hi vam anar era al gener. Normalment hi anàvem pels volts de Tots Sants, però aquell any no vam poder i vam canviar la data. Tothom ens deia que no hi anéssim, estava tot tancat, els carrers deserts i la veritat, l’últim Beseit que vaig veure s’assemblava molt al primer Beseit que puc recordar: poca gent al carrer i un bon fred. Com que tot estava tancat, vam anar a l’Antiga Posada Roda. La veritat és que és molt difícil dir on es menja millor a Beseit, però en aquest cas tots vam sortir amb la sensació que era la vegada que millor havíem menjat. Jo de primer vaig demanar un plat de col, tan senzill com això, i, en canvi, és la millor col que recordo de la meva vida. Després, costelles amb patates que només es pot dir que eren boníssimes.

A la ruta nostra habitual cap a Beseit teníem el costum d’aturar-nos a la fonda Alcalà de Calaceit. A l’hora que hi passàvem, encara no havien obert, però sempre ens feien un cafè, i a nosaltres ens feia moltíssima il·lusió. La fonda Alcalà és un dels establiments emblemàtics de la zona, amb molta història. Els escriptors del boom llatinoamericà hi havien passat tots, i realment per menjar és un lloc excel·lent. La cuina habitual aragonesa que trobem a Beseit, amb la qualitat de sempre: bon producte i tradició. Jo hi he anat moltes vegades perquè és un lloc de pas. També m’hi van portar quan vaig participar en una taula rodona amb l’ajuntament i no puc recordar la quantitat de vegades que hi he anat, però el que sí que sé segur és que sempre hi he menjat bé. No hi he anat tan sovint, però, si anava en ruta, sí que passava per la fonda Messeguer d’Alcanyís, un altre d’aquests llocs històrics amb una atenció al client que recordo amb molt d’afecte.

Durant molts anys, quan anàvem a Beseit, de fet, ja no hi tenia família, perquè el meu cosí Esteban treballava a Saragossa, i la meva cosina María Dolores viu a Vall-de-Roures. La María Dolores tenia el forn Guarck, on feien i suposo que encara fan pa amb forn de llenya. Nosaltres sempre ens n’emportàvem algunes de les pastes i pastissets en record d’aquelles primeres pastes que tant la tia Pilar com la tia Josefina ens portaven sempre que ens venien a veure, fetes per elles. Les pastes del forn Guarck eren la nostra manera de perpetuar el record de la il·lusió que ens feien aquelles pastes que venien de tan lluny.