La besàvia de Nabokov

La besàvia de Nabokov tenia un amant jove. Per poder veure l’estimat sovint sense aixecar suspicàcies, per poder visitar el seu amor sense fer escàndol, la senyora besàvia va fer casar la filla amb el seu amant. I així besàvia i amant coincidien sovint a la mateixa casa, cosa que els de fora trobaven normal. Eren sogra i gendre. Passejaven plegats i els de fora no ho trobaven estrany. La filla, per cert, va acabar tenint els seus propis i múltiples amants. Una de les grans belleses de Rússia que va morir a mans dels bolxevics. La senyora besàvia va acabar vivint tota sola en una de les seves grans propietats (més tard expropiada), penedida del seu acte. Sovint pensem les famílies com caus de tradició, rigidesa i religió. O caus d’amor ideal, rosa, elevat, gairebé perfecte, si bé les famílies també són, alhora, una estructura bèstia, heterodoxa, trencadora, gens convencional. A vegades injusta. A vegades or pur no convencional. El relat, i el concepte, de família dels partidaris de l’ordre i la tradició, o dels partidaris de l’amor ideal, és fals, com ho demostren no solament la família Nabokov, sinó totes les nostres. La família no és tan sols la família convencional, tradicional i religiosa. N’hi ha de moltes menes i colors, i continuen essent famílies. No solament ara. Tota la vida. Passa que es necessiten llibres clàssics com VN. The Life and Art of Vladimir Nabokov, d’Andrew Field, per a adonar-se’n.

John Mulaney és un humorista nord-americà que triomfa a la plataforma Netflix aquest 2021 amb The Comeback Kid. L’home se’n riu, de la poca virilitat que desprèn, d’una manera graciosa i de dalt l’escenari estant: “Mai no he estat en una baralla abans. I se’m veu a la primera. Suposo que ho heu notat quan pujava a l’escenari. No transmeto aquesta impressió. Hi ha gent que transmet la idea de poca broma amb mi. Jo sóc més de “pots abocar-me sopa a la falda i seré jo qui et demanaré perdó.” I afegeix: “Camino amb les cames així [eixancades, com un ànec] i sóc tan obert i vulnerable!” Mulaney fins i tot explica que l’ensinistradora del seu gos li va dir que la bèstia desbocada havia d’entendre que l’alfa de la casa era ell, no el gos. “Has de mostrar domini sobre el gos”. I vinga riure. Sovint pensem els homes com uns caus de virilitat, dominació i mascles alfa, però la veritat és que també som éssers que demanem perdó fins i tot quan ens aboquen la sopa a la falda. L’home no és tan sols l’home viril, tradicional, i brusc. N’hi ha de moltes menes i colors. I continuem essent homes. No solament ara. Tota la vida. Passa que es necessiten humoristes com John Mulaney per a adonar-se’n.

Una de les coses que m’ha xocat més de la ciutat de Nova York aquest estiu ha estat l’enorme, constant i potent sentor de marihuana que desprèn la ciutat. Els Estats Units han descriminalitzat fumar herba, i tot i que Nova York encara no arriba a ser Califòrnia (i encara no s’hi poden obrir clubs de maria), sí que fumar-ne al carrer ja no és perseguit. I de sobte la maria és pertot, i veus una ciutat sense pressa, calmada. Gent amb corbata, joves i grans, homes i dones, hippies i no, fumant-ne. Hem passat de la ciutat que mai no dorm, a la ciutat que badalla. I aquesta ciutat hi ha estat sempre. No solament ara. Passa que es necessiten substàncies com la maria per a adonar-se’n.

Quin serà el catalitzador de l’independentisme català, em demano. Serà un llibre clàssic, un humorista, la maria, un líder nou o vés a saber què, que ens farà adonar d’aspectes (positius, i negatius), que vagin més enllà del tòpic actual (cap paper a terra, la revolució dels somriures), que ja han tocat el límit. Aspectes que sempre hi han estat. No solament ara. Passa que es necessiten catalitzadors que ens en facin adonar.