18.01.2024 - 21:40
Des de Mistana de Núria Perpinyà que no havia tornat a llegir la boira escrita i ben escrita. Vull arrencar així, amb un nom gros com el de Perpinyà, per donar la benvinguda a Berta Creus i el seu Fins a l’última pedra (Males Herbes, 2024). Sempre que una traductora escriu un llibre, tots correm a elogiar-li la llengua, perquè se sobreentén que qui hi treballa cada dia la domina com ningú. En el cas de Creus, aquest domini depassa el de la professió i va més enllà, perquè sí que és cert que la seva llengua és rica i que hi recupera localismes i formes en desús, i que sap reproduir molt bé l’espontaneïtat sense complexos d’un català oral que cada cop sentim menys, però és que a més amb la llengua teixeix aquesta boirina que us deia, que fa que potser no ho acabis de saber veure tot prou bé però alhora t’hi sentis ben bé a dins.
Això de sentir-se dins d’un llibre ja comença a ser un recurs massa fàcil per no fer l’esforç d’explicar els encants del que hem llegit, però és que Creus a banda d’escriure una “novel·la de contes” ha bastit un ambient, un lloc, un clima, s’ha inventat un poble. No és la primera que ho fa, ni serà l’última, entesos, però és que amb 187 pàgines ha aconseguit inventar-se la història d’aquest poble, fer-lo néixer, créixer, deteriorar-se, ensorrar-se, despoblar-se i desaparèixer fins que només en quedin les pedres; hi fa passar segles, pel seu poble de ficció, Berta Creus.
Les pedres parlen, i l’última també. Això no hi ha qui ho negui, a hores d’ara. Quan s’abandonen, els llocs s’esventren i ens mostren les vísceres més secretes. Berta Creus s’inventa unes ruïnes i camina cap enrere per escriure’n tots els fantasmes, totes les llegendes. És una novel·la de contes perquè és una superposició de relats que van i vénen en el temps, i potser se superposen, o deixen buits entre ells. Si Winnesburg, Ohio de Sherwood Anderson era una novel·la de contes que retratava un poble en un temps concret, Fins a l’última pedra ho és retratant un poble en tot el seu temps; i aquí és inevitable evocar també Afores de Ramon Mas, que a més és un dels editors de Males Herbes i intueixo que ha sintonitzat entusiastament amb l’escriptura de Creus, que té alguna cosa de palimpsest, de reescriptura, d’escriure molt, esborrar i deixar-ne un rastre.
Hi torno: Berta Creus s’ha inventat un poble, un poble que podria ser el teu. Com el foraster que hi arriba a l’inici de la novel·la, l’autora escolta les pedres amb oïda d’escriptora. Com la vella esquerpa que tragina pedres, ella carrega històries, i, com l’home que s’hi ha vingut a perdre, no entenem per què ho fa, per què les carrega, les aireja, però no podem deixar de mirar-les, a ella i les pedres. És la boira que deia al principi, aquesta manera de narrar deixant forats, però forats que no són buits, forats que ens fan aclucar els ulls, afinar la vista, sobretot al principi, però que després acceptem com a parts plenes d’alguna cosa que a mesura que avança la narració es va fent més palpable però es manté inexplicable.
Has d’acceptar la boira de Creus, caminar entre runa sense por d’ensopegar, i limitar-te a veure el que veus, i a imaginar el que no veus. No t’hauràs d’inventar res, Berta Creus ho haurà fet per tu abans, però et semblarà que ets tu qui llegeix el que no hi ha escrit, el que amaguen les pedres, el que diuen les pedres, perquè les pedres parlen.
Les pedres parlen, Creus se les escolta, hi ha la boira…, potser t’està sonant tot massa no sé si esotèric o inabastable. Seu, calma, Berta Creus per damunt de tot et vol explicar una història, és escriptora. El que Brais Lamela va fer amb un relat que navegava entre el documental i l’autoficció a No hi queda ningú, Berta Creus ho fa amb les eines de contista i les de novel·lista, com qui treballa amb doble paleta de colors. Sí que és un home que torna a un poble amb el qual va tenir alguna mena de vincle, però no és l’enèsima història del personatge que torna i s’enfronta al seu passat. Aquí el passat ja no hi és, el tenen les pedres. I l’home, més que tornar, sembla que ve per anar-se’n. Ve amb la idea de no trobar-hi ningú, em penso, i en topar amb la vella, ni pot enfrontar-se al passat ni pot fugir del present ni pot pensar en un futur, l’abisme del poble en ruïnes el paralitza, l’atrapa i com una serp etèria ve la boira carregada d’històries, fantasmes i segles i arriba l’encanteri fet novel·la.
Llegir Fins a l’última pedra és acceptar la boira i –com quan es camina per un lloc abandonat, que ja no té carrers ni llocs on anar– avançar i retrocedir, aturar-se, mirar, badar, perdre’s i confiar a trobar-se o no, mentre el fred i la humitat ens encongeixen la carcanada i el pes del temps que passa ens fa no voler saber-ho tot, tenir sempre un espai entre pedra i pedra, per encabir-hi el peu, la pensa, la imaginació o la vista, per capturar les engrunes de passat que suren com partícules de pols als llocs on ja no viu ningú. Deshabitat no vol dir buit, i això ho sap la boira.
