30.03.2025 - 21:40
|
Actualització: 31.03.2025 - 20:40
On és el Partit Demòcrata dels EUA? Aquestes darreres setmanes, milions de nord-americans s’han fet alguna versió d’aquesta pregunta. Fins ara, l’oposició s’ha limitat a mirar des d’una posició privilegiada com Donald Trump i els seus acòlits manegaven les entranyes del govern i saltaven a la jugular de l’estat de dret. Joe Biden tan sols ha fet dues aparicions públiques d’ençà que lliurà les claus del Despatx Oval, a final de gener. De Kamala Harris, que fa menys de mig any era la gran esperança del partit per a evitar el retorn de Trump a la Casa Blanca, pràcticament no se’n tenen notícies d’ençà de la nit electoral. Ni tan sols Barack Obama, sant patró de l’establishment del partit, es veu amb cor de donar un cop sobre la taula i posar la casa demòcrata en ordre.
Al congrés dels EUA, la paràlisi demòcrata és tan clamorosa o més. Escapçats i en minoria en ambdues cambres, els dirigents del partit es resignen a mantenir un perfil baix mentre esperen que el xàfec amaini. Divendres de la setmana passada, el cap de la minoria demòcrata al senat, Chuck Schumer, instruí els seus companys a votar a favor de la llei de finançament presentada pel govern de Trump –que requeria el suport de set senadors demòcrates per a ser aprovada– sense demanar cap concessió en canvi. La decisió, extremadament controvertida, enfurismà fins i tot la cúpula del partit, generalment molt propera a Schumer: el cap demòcrata ha quedat tan assenyalat per l’episodi que s’ha vist obligat a anul·lar la ronda de promoció del seu nou llibre, que havia de començar aquesta mateixa setmana.
Pocs demòcrates han estat més crítics amb Schumer que Alexandria Ocasio-Cortez, la congressista de Nova York i cara visible de l’ala més progressista del partit. “Costa d’expressar fins a quin punt és una mala idea empoderar Trump i Musk en un moment com aquest”, declarà la setmana passada, hores abans de la votació, a la cadena nord-americana CNN. I afegí: “És perillós i temerari.”
Però, aquests darrers dies, Ocasio-Cortez –més coneguda com a AOC– ha acaparat titulars per una raó ben diferent: l’èxit de la ronda de mítings polítics que ha organitzat en diferents punts dels Estats Units de bracet del senador Bernie Sanders, candidat a les primàries presidencials demòcrates del 2016 i el 2020. Un d’aquests mítings, a l’estat de Colorado, va atraure uns 34.000 assistents: més que no pas l’acte de Kamala Harris amb la cantant Beyoncé –una de les celebritats més influents dels Estats Units– durant les darreres setmanes de campanya electoral, per exemple. En total, els organitzadors de l’equip de Sanders i Ocasio-Cortez calculen que unes 90.000 persones han assistit als cinc mítings de la ronda, organitzada amb l’eslògan “Combatem l’oligarquia”, en tan sols una setmana. La xifra és encara més sorprenent si es té en compte que falta més d’un any i mig per a la pròxima cita electoral, les eleccions de mig mandat de la tardor del 2026, i que tots cinc mítings de la ronda –que ha exhaurit les entrades– han estat a milers de quilòmetres de distància dels respectius estats d’origen de Sanders i Ocasio-Cortez.
Els nord-americans es giren d’esquena a la inoperància demòcrata
L’augment de l’interès pel discurs de Sanders i Ocasio-Cortez sobta, sobretot, perquè ni el senador ni la congressista sembla que s’hagin mogut ni un centímetre de les prioritats que han defensat durant anys o dècades, en el cas de Sanders: gratuïtat de la sanitat, augment del salari mínim, més imposts als rics. Sí que ha canviat la realitat política. Sanders, primer, i Ocasio-Cortez, després, han advertit durant anys dels perills polítics de deixar que la riquesa dels Estats Units es concentri en mans d’un grup com més va més reduït de persones. Ara, aquests advertiments s’han fet realitat de la manera més descarnada i cruenta possible: l’home més ric del món –que ningú no ha votat– es passeja per la Casa Blanca com si fos casa seva, tot desmantellant departaments sencers del govern i retallant programes altament populars, de la seguretat social a la recerca contra el càncer, sense que ningú es sembli disposat a aturar-lo. “Trump m’ha ajudat immensament a l’hora de mostrar als votants nord-americans què és l’oligarquia“, ironitzà fa poc el senador.
Un dels factors clau a l’hora d’explicar l’èxit de la ronda és que Sanders, com a senador independent, no està formalment afiliat a cap partit. Com potser era previsible, la ferocitat i l’abast de l’assalt contra l’estat del tàndem Musk-Trump ha desfermat una onada de fúria popular contra el Partit Republicà: els dirigents del partit, fins i tot, han recomanat als representants que deixin de fer actes públics després de constatar com més va més hostilitat per part dels electors, incloent-hi molts dels seus votants.
Però el desori tampoc no sembla que hagi beneficiat els demòcrates, com seria d’esperar. Una de les diferències més evidents entre el moment polític actual i la primera legislatura de Trump és que l’objecte de la fúria dels votants –i, sobretot, de les bases demòcrates– no és tant el president com el Partit Demòcrata, a qui acusen d’haver-se quedat de braços plegats davant les extralimitacions del nou govern. Ho confirmen els sondatges d’opinió: l’índex d’aprovació dels congressistes del partit s’ha desplomat ni més ni menys que 35 punts d’ençà de l’any passat, i el percentatge de nord-americans amb una opinió positiva del partit ha caigut a un 29% –per sota i tot del Partit Republicà– en un sondatge d’aquest març, el valor més baix en més de trenta anys de registres. Sanders mateix ha reconegut que la incapacitat dels demòcrates per a plantar cara a Trump ha estat un dels grans motius que l’havia empès a tornar als faristols del país.
Un discurs que ressona amb més força que mai
L’afluència dels mítings de Sanders i Ocasio-Cortez, que supera fins i tot els rècords de les darreres dues campanyes electorals del senador, amaga una transformació qualitativa molt més important: l’interès creixent de l’electorat nord-americà en una línia política que, fins fa poc, no havia aconseguit de trencar el mur de contenció del Partit Demòcrata. Segons que han explicat els assessors de Sanders, dos terços de les persones que s’han registrat per a assistir als mítings d’aquests darrers dies no havien assistit mai a cap acte electoral del senador, i tampoc no havien fet cap donació a les campanyes anteriors. En temps d’excepció, fins i tot els independents i els votants més moderats del partit, exasperats per la inoperància i la manca d’instint polític, semblen disposats a donar una segona oportunitat a un discurs que ara ressona amb més força que mai.
No és estrany: el terreny polític no havia estat mai tan adobat per al missatge de Sanders i Ocasio-Cortez. Ambdós són polítics astuts, de visió estratègica: l’un, Sanders, amb dècades d’experiència i una fe infatigable en la força del col·lectiu; l’altra, Ocasio-Cortez, amb un talent innat per a la comunicació política i una influència inaudita entre les generacions més joves. Tot encaixa. Que el govern de Trump, capitanejat per l’home més ric del món, compti amb més d’una desena de milmilionaris no és cap casualitat, sinó la conclusió lògica de dècades de desigualtat: Que la inflació s’hagi enfilat al nivell més alt en una generació no és un accident macroeconòmic, sinó el reflex de l’oportunisme amb què les grans corporacions han explotat el poder de mercat amb què, durant dècades, els ha permès d’anar-se desfent de la competència. Que Musk defensi un programa de retallades salvatges mentre Trump prova d’aprovar una nova rebaixa d’imposts no és el producte de cap contradicció, sinó la conclusió última “d’un govern dels milmilionaris, pels milmilionaris i per als milmilionaris”, tal com explicà fa poc Sanders a la cadena de ràdio NPR.
Del faristol a les urnes
La incògnita ara és fins a quin punt Sanders i Ocasio-Cortez seran capaços de canalitzar el momentum polític d’aquests mítings cap a un moviment sostingut, capaç de remoure els fonaments del partit i posar la maquinària electoral al servei d’un programa prou honest per a admetre que Trump és alguna cosa més que un simple accident històric. Passi què passi, el canvi de rumb respecte de fa menys de mig any és remarcable: si l’ala més progressista del partit va resignar-se a mantenir un perfil més aviat baix durant la campanya de les presidencials, tancant files entorn de Harris tot i la desil·lusió de bona part dels seus electors amb el govern, ara és Harris qui mira entre bastidors com Sanders i Ocasio-Cortez proven de donar nova vida a un partit apoplèctic. Tal com ha resumit Sanders mateix: “Trump, en essència, digué als votants que el sistema estava trencat, i que ell seria qui l’arreglaria. Els demòcrates, si fa no fa, digueren als votants: ‘L’statu quo potser no és perfecte, però tan sols cal que n’arreglem alguns detalls’.”
Les pròximes eleccions presidencials encara són molt lluny –més de tres anys i mig–, i Sanders, de 83 anys, ja ha insinuat que no es tornarà a presentar a les primàries demòcrates. Ocasio-Cortez sembla la candidata més ben posicionada per a agafar-ne el testimoni, tot i que caldrà veure si hi estarà disposada –i, en cas que hi estigui, si serà capaç de convèncer els sectors més moderats de l’electorat que el futur del partit passa per ella, com sembla que creuen com més va més nord-americans. El missatge d’aquestes darreres setmanes, això sí, no ha passat per alt a ningú: si els demòcrates no van a totes contra Trump, els votants aniran a totes contra ells.
