Bernat Lavaquiol, el piragüista que competia en mundials

Salomó Nogués, fill de la Bordeta (Lleida), va anar a lluitar a la batalla de l’Ebre l’any 1938, i la seva filla, pujada en un burret, l’anava a veure al front. La filla tardaria a tornar-lo a veure, perquè Salomó es va exiliar l’any 1939 i va anar a parar al camp de concentració d’Argelers. Poc després, el van agafar els nazis. El van passejar per Alemanya, i va acabar a la França ocupada, a la Rochelle, la ciutat on els nazis van fer construir a presoners republicans catalans, i més presos de l’estat espanyol, una base de submarins. La Rochelle és ciutat marina. Un bon dia, un molt bon dia, un soldat alemany de bon cor, veient que Hitler era a punt de perdre, va obrir la porta als presoners. Els va deixar marxar. De les tres-centes persones que en van sortir, només se’n van salvar cinquanta. Les cinquanta que sabien nedar. Salomó Nogués en sabia perquè havia après a nedar de petit al canal de rec de la Bordeta.

Vuitanta anys després, el seu besnet Bernat Lavaquiol, el jove candidat de la CUP a les eleccions a Catalunya del 12-M per Lleida, entrenava al canal d’aigües braves de la Seu tres vegades el dia. Enorme tros d’home, alt i cepat, i piragüista des de tercer d’ESO, Lavaquiol va acabar competint amb la selecció espanyola de piragüisme sub-18, sub-20 i sub-23 fins que va arribar a l’absoluta. Va anar a campionats del món de piragüisme als Estats Units, a Austràlia, i per tot Europa. Lavaquiol va aguantar fins a tercer de carrera, quan va haver d’escollir si continuava la trajectòria com a piragüista o continuava estudiant enginyeria. I va decidir de continuar estudiant. Perquè si la influència del besavi nedador havia marcat el piragüista, la influència de l’avi estudiós havia marcat l’enginyer.

L’avi estudiós, nascut a la Seu, era un nen orfe que va començar a treballar de molt petit. “El somni del meu avi hauria sigut estudiar, però quasi no va anar ni a l’escola. Es va haver de posar a treballar. Anava a empreses càrnies. Però jo el recordo sempre llegint llibres, i tenia tota l’Enciclopèdia Catalana subratllada. Els trenta volums, subratllats. És una persona que hauria gaudit molt podent estudiar. A mi em va marcar molt.” El nét de l’avi estudiós, en Bernat Lavaquiol, es va convertir en el primer membre de la família amb títol universitari, i després va ser regidor de Lleida per la CUP i també portaveu de la plataforma Stop Jocs Olímpics.

Enginyer agrònom i enginyer forestal per la Universitat de Lleida. Dues enginyeries en sis anys. Lavaquiol forma part d’aquest perfil de cupaire força habitual als pobles de Catalunya: nois que destaquen especialment en el seu entorn per la formació, pels estudis, tant o més que per la ideologia.

Nascut el 1994, Bernat Lavaquiol és fill del nucli antic de la Seu d’Urgell, ciutat on la seva mare regentava Calçats Sílvia. El pare, nascut a la Segarra, criat a la Seu, va començar a treballar a catorze anys. Electricista de cotxes primer, i bomber després. Bomber de rescat. Bernat Lavaquiol recorda que sovint, a l’hora de sopar, una trucada a casa interrompia l’àpat. Moltes vegades era una urgència, i son pare havia de marxar cap al Cadí a buscar algú. Passaria la nit baixant de l’helicòpter amb la cordada. “Jo sóc d’una família molt pionera en escalada. Jo, no tant, i vaig combinar molt de temps el piragüisme i l’esquí de muntanya. A l’institut m’ho podia muntar per anar-me’n cada dimecres a Andorra, a fer esquí de muntanya, amb el meu pare, però em feia una mica de por. El tema de les allaus, de tanta neu… Som molt esportistes, a casa. Pensa que a l’ESO i al batxillerat jo començava classe a les nou del matí. Doncs a les sis del matí me n’anava a córrer a la muntanya. Cada dia. I al migdia i a la tarda anava a entrenar al canal d’aigües braves, la meva especialitat en piragüisme, o al gimnàs”, em diu per telèfon Lavaquiol, que viu a un poble de cinquanta habitants de l’Alt Urgell.

Que el món és ben petit ho demostra que per telèfon vaig descobrir que Lavaquiol, a Ribera d’Urgellet, viu a can Barnils, la casa que l’escalador, muntanyista i electricista Santiago Barnils (el meu difunt oncle) s’havia comprat per ser a prop de les seves estimades muntanyes. Santiago Barnils, germà gran de Ramon Barnils, havia provat de pujar el Lhotse, i a vuitanta metres el mal temps ho va evitar. Un suec fort i cepat li va salvar la vida, baixant-lo embolicat en la tenda de campanya. El seu fill Roc, el meu cosí, té per estadant en Lavaquiol. “Vam tardar anys a trobar aquesta casa. No se’n troben. I jo tenia molt clar que no volia viure a Barcelona” em diu per telèfon. “Sempre he volgut ser a prop de la Seu, i per això vaig decidir anar a estudiar a Lleida, i no Barcelona. Segurament, hauria fet ciències polítiques, però a última hora vaig fer enginyeria forestal, que m’agraden els boscos, m’agrada entendre com funciona el país. A tercer de carrera d’enginyeria forestal (amb poca sortida laboral), vaig dir, fot-li una mica en enginyeria agrària (amb més sortida). I amb sis anys vaig fer les dues carreres.” Dues carreres mentre es pagava els estudis com a monitor de ràftings a l’estiu, de cambrer o fent llits en hotels de luxe.

Viure, estudiar i treballar sense trepitjar Barcelona és una cosa que, si Lavaquiol entra de diputat, s’acabarà. I ell, que no suporta la ciutat, haurà d’anar-hi a fer lleis al costat de les bèsties engabiades del zoo. De la capital estant, si entra al parlament, l’enginyer agrònom impulsarà les iniciatives ecologistes i energètiques de la CUP centrades en la creació d’empreses públiques per a la producció de l’energia. I sempre amb el rebuig frontal a macroprojectes en mans d’empreses privades.

Actualment, Lavaquiol fa classes a la Universitat de Lleida, de topografia fins a motors de tractor, mentre treu temps per a acabar el doctorat sobre tecnologia agrària. “Jo treballo amb un sensor que es diu LIDAR, que és per a escanejar l’espai en tres dimensions. Et serveix per a tenir un mapa completament exacte de com tens el cultiu abans de podar i després, saber si hi ha malalties, o com prendre decisions agronòmiques.”

La primera manifestació que recorda d’haver anat Lavaquiol, membre d’Endavant, és contra la guerra de l’Irac. “D’inici de politització també recordo quan feien l’aeroport de la Seu, que em van venir a buscar per signar un paper contra l’ampliació. I això em va anar marcant. L’any 2009, amb quinze anys, vaig impulsar les consultes populars per la independència a la Seu. Jo, amb tres amigues. No podíem ni votar. No tinc problema a definir-me com a socialista o comunista. Ara fa quatre o cinc anys que llegeixo molt marxisme, i cada cop més convençut. Hi ha un filòsof rus, que va ser maltractat per l’URSS i es va acabar suïcidant als anys setanta, que és Evald Ilyenkov, pedagog. Té un text que es diu ‘L’escola ha d’ensenyar a pensar’, que m’agrada molt. I Engels, amb uns pamflets que són espectaculars, que els escrivia per formar els treballadors quan sortien d’haver treballat tretze hores diàries, o quinze.”

L’estiu passat, Lavaquiol va passar un mes a Sud-àfrica, en una escola de formació amb dirigents del sud-global, amb una perspectiva molt centrada en l’Àfrica, i buscant alternatives al neoliberalisme. “Érem unes setanta persones de tot el món, i d’Europa només hi érem nosaltres.”

“Jo sóc a Endavant perquè ho trobo útil, sóc a la CUP perquè ho trobo útil”, diu. “Sé que és el pitjor moment en què em puc presentar, perquè hi ha un gir cap a la dreta espectacular. El 2015 el país empenyia amb un caràcter progressista, teníem Junts signant amb nosaltres llei d’habitatges molt progressistes, i el país empenyia il·lusionat. Ara som en el cicle contrari. Aliança Catalana pressiona Junts cap a la dreta, Ciutadans, el PSC cap a la dreta, Vox, el PP cap a la dreta. I Esquerra està encallada i totes les opcions d’Esquerra estan encallades. I no és bon moment. Però la societat té cicles, ara n’hi ha un de dreta i ja tornarà un cicle d’esquerres. I hem d’estar tan ben preparats com sigui possible per quan arribi. Per això em presento.”