05.01.2024 - 21:40
|
Actualització: 05.01.2024 - 21:41
El govern de la Generalitat la setmana passada va donar l’estocada final a la candidatura per a organitzar els Jocs Olímpics d’Hivern del 2030 al Pirineu quan va admetre que el projecte, que durant anys ha hagut de bregar amb l’oposició de bona part de la societat civil del territori, difícilment tiraria endavant. Ha estat la fi del camí per a una candidatura que, abans d’acabar en fase terminal el 2022 arran de les desavinences amb el govern de l’Aragó, havia monopolitzat durant anys l’actualitat política al Pirineu i més enllà.
Parlem del fracàs del projecte olímpic amb Bernat Lavaquiol, portaveu de Stop JJOO, l’entitat que s’ha erigit en clau de volta del moviment d’oposició social i política contra els jocs a les comarques del Pirineu. Explica que el rebuig a la candidatura ha creat un sentiment inèdit d’unitat entre la societat civil pirinenca, i confia que el fracàs definitiu del projecte afavoreixi un nou model productiu per al territori.
—La retirada definitiva de la candidatura posa fi a un procés de gairebé sis anys. Quina valoració en feu, de tot plegat?
—L’organització popular ha estat clau per a enterrar aquests jocs, com vam veure amb la manifestació del maig del 2022 a Puigcerdà, la manifestació més gran de la història del Pirineu. Quan vam començar la campanya contra els jocs, vam parlar amb gent de llocs on s’havien fet campanyes semblants. Tothom ens deia el mateix: que el COI, si veia que no hi havia consens social al territori on s’havien de fer els jocs, no aprovaria mai la candidatura. Des d’aleshores, hem treballat en aquesta línia de generar una oposició forta per aturar la candidatura, i entenem que per això s’han suspès. Fa un any, la Generalitat va dir que s’aturava per les desavinences amb l’Aragó; ara diuen que és per culpa de la sequera. Nosaltres entenem que el factor clau ha estat l’organització popular.
—Parlem d’un projecte que de bon començament ha generat dubtes socials, polítics i ambientals. Per què creieu que el govern hi ha insistit tant?
—Aquesta candidatura l’ha encapçalada el govern actual, però cal recordar que el projecte no és pas nou: de fet, el va començar l’alcalde Jordi Hereu a l’Ajuntament de Barcelona l’any 2010. Des d’aleshores s’han anat fent projectes i s’han presentat ni més ni menys que tres candidatures. Cap d’aquests projectes no s’ha arribat a presentar mai davant el COI, però sí que han servit de menjadora de diners públics –sobretot per a un sector, sortit de les joventuts de l’antiga Convergència i Unió, que fa que fa molts anys que manega tota la qüestió olímpica.
—De fet, el govern s’ha gastat més de 830.000 euros en el projecte de candidatura.
—És això. L’objectiu no era presentar una candidatura; era enriquir-se tant com es pogués de tots els contractes que se’n derivessin. Per això la Generalitat s’ha gastat tants diners en una candidatura fallida de bon començament.
—El govern preveia uns ingressos de més de mil milions d’euros amb els jocs, tot i que aquests darrers anys ha hagut de rescatar unes quantes pistes d’esquí.
—No tinc cap dubte que els ciutadans, com a conjunt, perdríem diners amb els jocs. Però alguns en guanyarien, i molts. Qui? Doncs els grans hotels del Pirineu, les elits econòmiques de l’àrea metropolitana i de les grans capitals del Pirineu. Però aquesta dinàmica de què parlo ja passa ara, no cal esperar als jocs. Les estacions d’esquí són deficitàries: originalment eren privades, però han anat caient i el govern les ha hagut de rescatar amb diners públics. Enguany, per exemple, el pressupost de la Generalitat ha destinat 63 milions d’euros públics únicament a estacions d’esquí: el 90% de la inversió que es fa al Pirineu se’n va a unes pistes d’esquí que, si donessin diners, continuarien essent privades. I per què rescata aquestes pistes, el govern? Doncs perquè allò que dóna diners de l’esquí no són pas les pistes, sinó tots els negocis que hi ha al voltant, com ara els complexos hotelers privats. I això, de retruc, dóna via lliure a la gentrificació absoluta dels pobles del voltant de les pistes, plens de segons i terceres residències que es passen tot l’any buides. Veiem pobles del costat de la Masella i la Molina en què fins el 90% de l’habitatge són segones residències que s’habiten catorze dies l’any. El negoci no és la pista d’esquí; és tota l’especulació urbanística que s’hi fa al voltant.
—El govern va defensar durant la campanya que tindria present sles mancances estructurals del Pirineu més enllà de la candidatura.
—No tenim cap mena d’expectativa que el govern es posi a treballar per al Pirineu, ni ara que ha caigut la candidatura ni abans, quan es mantenia dempeus. Durant la campanya de la candidatura, el govern parlava constantment de pluja de milions per al Pirineu. Però si en miraves la lletra petita, aquesta pluja només consistia a fer un seguit d’infrastructures que no són positives per al territori. La idea del govern era desdoblar la C-16, que és una carretera que serveix per a connectar l’àrea metropolitana amb la Cerdanya; és a dir, una comarca que ja és sobresaturada de turisme. La C-16 és buida durant tota la setmana, però s’omple el divendres en sentit Cerdanya i el diumenge a la tarda en sentit Barcelona. Les infrastructures de què tant parlava el govern no eren per al Pirineu; eren per a dur més turisme a una comarca on un 65% de l’habitatge són segones residències.
—Hi ha infrastructures que el Pirineu fa molt temps que reclama, com ara el futur hospital comarcal de l’Alt Urgell i el projecte de línia ferroviària entre la Seu d’Urgell i Andorra. Ara que la candidatura ha caigut, teniu algun compromís per part del govern d’impulsar-les a curt termini o mitjà?
—El govern no ens ha donat cap compromís amb les infrastructures que el Pirineu reclama: ni amb residències públiques, ni amb hospitals, ni amb la línia de tren. No s’ha parlat de cap d’aquestes tres coses. No incompliran les promeses perquè no n’han arribat a fer. No hi ha cap full de ruta per al Pirineu, més enllà de la turistificació total i absoluta.
—I quines conseqüències ha tingut, aquesta turistificació, per al Pirineu?
—Ahir, per exemple, vèiem que s’han tornat a destinar diners públics per fer una nova ruta d’avió entre la Seu i Mallorca per portar més turisme cap a Andorra. Ara, la gent d’Andorra no pot pagar l’habitatge i ha de baixar a viure a l’Alt Urgell. En conseqüència, el preu de l’habitatge a l’Alt Urgell ha augmentat d’un 12% respecte de l’any passat. La setmana passada van sortir els índexs d’augment del preu de l’habitatge per comarques respecte de l’any anterior, i el rànquing és encapçalat per quatre comarques del Pirineu. Si ets del Pirineu i la teva família no té propietats, ho tens molt difícil per continuar-hi vivint. El resultat de tot això és que el jovent se’n va a estudiar i una vegada acaba els estudis no pot tornar a casa, perquè no poden permetre’s l’habitatge i, per a més inri, tan sols troben feina temporal i precària orientada al sector turístic. Aquesta és la gran derivada del monocultiu turístic a escala social, però n’hi ha una altra d’ambiental que la Generalitat no sol tenir en compte, però que nosaltres creiem que és crucial.
—Digueu.
—Ara som a l’hivern, i és fàcil d’oblidar-se’n, però amb la sequera que tenim hi haurà un risc d’incendi altíssim quan arribi l’estiu. Economia i clima no són dues esferes separades: cadascuna va lligada a l’altra. Allà on hi ha infrastructura turística veiem com els camps del voltant desapareixen i esdevenen un bosc sense cap mena de gestió. El turisme creix sense aturador, i a poc a poc es menja la resta de sectors. Es perd l’agricultura, es perd la ramaderia, es perden totes les activitats que gestionen el territori de debò i que ajuden els bombers a l’hora d’apagar incendis. Si volem un territori sostenible –si volem no haver de patir cada dos per tres pels grans incendis que amenacen el Pirineu de punta a punta–, també cal mirar quins sectors econòmics hem de potenciar més, com ara l’agricultura i la ramaderia, i quins no tant. Hem convertit el Pirineu en un polvorí, i pot esclatar qualsevol dia.
—Us heu reunit unes quantes vegades amb el govern i la consellera Vilagrà. Quin projecte us han transmès per al Pirineu?
—Sempre que ens hem reunit amb el govern hem constatat que el grau de coneixement de què passa al territori és extremadament baix. Es mouen per clixés; no entenen què hi passa. No entenen les problemàtiques que tenim, i no les volen entendre. Per exemple, la consellera Vilagrà insistia molt en el fet que els jocs havien de servir per a situar el Pirineu al mapa. Si una cosa hem de fer aquí, en lloc de situar el Pirineu al mapa –que vol dir reforçar la marca turística–, és treballar per diversificar l’economia, per tenir feines estables i de qualitat.
—A Stop JJOO defenseu un pla alternatiu de desenvolupament per al Pirineu. En què consisteix?
—És evident que el negoci de la neu s’acaba. El canvi climàtic ens deixarà sense la gallina dels ous d’or de les estacions d’esquí. Per això demanem que les inversions programades a mitjà termini i llarg no es facin en un sector que és deficitari, sinó que es facin en uns altres sectors. Que s’inverteixi amb l’objectiu de diversificar l’economia, de fixar població, de crear ocupació de qualitat, de reduir el preu de l’habitatge… No té sentit mantenir aquest model de grans projectes a deu anys vista, que cau pel seu propi pes. Demanem una transició ordenada per a transformar els llocs de feina que tenim ara, generalment lligats al sector turístic i de baixa qualitat, en feines en uns altres sectors. Cal potenciar l’agricultura i la ramaderia extensiva, i també la petita indústria vinculada als recursos que del sector primari de què gaudim… És a dir, demanem d’invertir en el territori, no pas per atraure turistes o afavorir l’especulació, sinó per fer-lo més resilient i independent de l’exterior, perquè tingui una economia diversificada i integradora que permeti que la gent pugui viure-hi. Perquè, al final, l’únic que demanem és poder néixer, créixer, viure i morir de manera digna en aquestes valls i muntanyes.
—Dèieu abans que el COI sempre es fixa en el grau de consens social al territori quan considera una candidatura. Creieu que el govern ha dialogat amb el Pirineu a l’hora de planificar-la?
—Aquesta candidatura s’ha fet totalment d’esquena al Pirineu. No n’hem tingut cap mena d’informació, i ja no parlo només de la plataforma Stop JJOO: em refereixo també als veïns, als mateixos alcaldes de Junts i Esquerra. Hi parlàvem i ens deien que no tenen ni idea dels detalls de la candidatura, que el govern no els havia passat cap mena d’informació: ni on es farien les proves, ni quin projecte hi hauria, ni res. És un projecte dissenyat als despatxos de Barcelona, i m’atreviria a dir que no als despatxos de la Generalitat, sinó als despatxos de Foment del Treball. És un exemple més del model econòmic que la patronal té per a aquest país: macroprojectes especulatius sense futur evident. Ho veiem amb els jocs, però també ho hem vist amb el Hard Rock o bé l’ampliació de l’aeroport del Prat. El model productiu és el de macroprojectes faraònics i el de turistificació total del país.
—Dèieu el 2022, poc abans de la manifestació a Puigcerdà: “El capital polític que hem guanyat els darrers mesos no s’aturarà.” Quina ha estat la importància del moviment contra els Jocs per al Pirineu, i quins seran els pròxims passos de Stop JJOO?
—Les comarques del Pirineu no havien funcionat mai com a unitat. El funcionament del Pirineu sempre havia estat molt radial: de la capital de comarca cap a Barcelona. Crec que, gràcies a la campanya contra els jocs, s’ha guanyat molta identitat pirinenca: ja no mirem tant cap a Barcelona i ens mirem molt més entre nosaltres. Al final, els problemes que hi ha a la Cerdanya, a l’Urgell o bé la Vall d’Aran, són els mateixos: compartim una identitat i unes reivindicacions comunes. Aquests darrers anys, a més, els moviments socials al Pirineu han fet un salt qualitatiu i quantitatiu molt important. A la Cerdanya i al Pallars Jussà, per exemple, han nascut sindicats pel dret de l’habitatge. La societat pirinenca és en ebullició, sobretot per la qüestió de l’encariment desorbitat de l’habitatge. A Andorra s’han fet dues manifestacions de milers de persones pel dret de l’habitatge aquests darrers mesos, cosa que era impensable fins fa poc anys. Veiem que hi comença a haver les condicions per tenir un moviment polític fort. Sobre la plataforma, no tancarem la paradeta: continuarem treballant per fer una realitat aquest Pirineu viu que demanem, i farem una proposta consensuada als moviments socials del Pirineu amb la idea de crear un moviment anticapitalista fort al territori.
