Bernard Guasch: “Si l’equip es deia Dragons Catalans, l’himne havia de ser ‘Els segadors'”

Entrevistem Bernard Guasch, el nét del batlle republicà de l’Espluga de Francolí que, quan va esclatar la guerra del 1936-1939, va fugir a Catalunya Nord i va ser pres a Argelers. El fill de José, que va arribar a Perpinyà amb sa mare i els germans per reunir-se amb el pare pres. José va obrir la primera carnisseria perquè va signar un contracte amb l’equip de rugbi de tretze català i la hi van comprar. Les fotografies de l’avi i de José són a les oficines de l’empresa càrnia que ara dirigeix Guasch, de seixanta-tres anys. Bernard Guasch és, a més, el propietari de l’equip de rugbi Dragons Catalans, i és qui va decidir que “Els segadors” seria l’himne del club i que sonaria cada dia de partit quan juguen com a locals. Però també ha sonat a Wembley, al Camp Nou i a Old Tradford.

Bernard Guasch és un obsés del treball. Fins fa ben poc, s’alçava abans de les quatre del matí per anar a la fàbrica a treballar. Fa mig any que va tenir un infart i ha hagut de rebaixar el ritme de la feina. Rebaixar el ritme és alçar-se a dos quarts de sis per anar a la fàbrica.

El despatx del propietari de l’imperi de la carn de Catalunya Nord, que ven una mica al nord del Principat i que abraça tot Occitània, és modest. A la taula no hi ha cap ordinador. Diu que té totes les xifres al cap. “Si vas començar des de zero, és fàcil de dur la comptabilitat del dia a dia”, diu. Hi ha tot d’objectes i referències a les dues grans passions: el rugbi i la cacera de perdius. Diu que coneix la regió espanyola de Castella-la Manxa perquè hi viatja sovint a caçar aquestes aus. Quant al rugbi, hi ha un moble i una paret que són una mena d’altaret. Hi destaca un muntatge fotogràfic amb les imatges de son pare, d’ell mateix i del seu fill. “Som l’única família amb tres generacions de campions de la copa”, diu, amb orgull. També hi ha una fotografia en què apareix amb Joan Laporta.

Quan acabem l’entrevista, ens fa una ruta per la fàbrica. Més de tres mil metres quadrats amb un ambient que no supera el grau centígrad. Tot és automatitzat, hi pengen les canals, hi ha els treballadors que esquarteren, hi ha els que fabriquen els embotits. I mentre caminem per aquestes cambres d’acer inoxidable, Bernard Guasch va donant instruccions als treballadors. Diu que ara aprèn a delegar, però encara és ell qui tria les peces que li encomanen els clients de tota la vida. “Quan em truquen, jo sé què vol cada carnisser o cada propietari d’un restaurant. Trio les peces i les marco, i els clients estan molt satisfets”, diu.

—Vàreu tenir un infart ara fa sis mesos. Com us trobeu?
—No tinc temps de saber si vaig bé o no. Cada dia m’aixeco bé i no hi penso.

—Heu rebaixat el ritme de feina?
—Sí, l’he hagut de baixar perquè quan tens una alerta així, el metge t’ho explica ben bé. Et diu: “Noi, porta’t bé.” A seixanta-tres anys no pots fer el mateix que feies a quaranta-cinc. Cal tenir un petit accident així per comprendre que cal aixecar el peu una mica i no anar tan fort.

—Continueu llevant-vos tan d’hora?
—A les cinc o a dos quarts de sis. Durant quaranta anys m’he aixecat a les tres o a dos quarts de quatre.

—I a aquestes hores ja us poseu a treballar de seguida?
—Vinc ací, i ací sempre hi ha feina a fer.

—Sou el primer d’arribar a la fàbrica?
—No. Ací comencem a treballar el diumenge al vespre i acabem el dissabte a les dues del migdia. Sempre hi ha gent. Tenim dos equips que fan set hores i tota la nit es fa la desinfecció tant de l’escorxador com de la fàbrica.

—Dormir poques hores i treballar tant és el secret de ser un dels grans empresaris del país?
—Diuen que sí. [Riu.]

—D’on ho heu après?
—A casa sempre hem treballat així. El meu pare ja treballava a l’escorxador vell de Perpinyà. Sempre ha estat majorista de carn, i aquesta feina es fa de bon matí. Els carnissers vénen de bon matí a triar la carn que vendran. A les sis del matí. I cal ser-hi. És un costum. De jove, quan teníem tretze o catorze anys, m’havia d’aixecar de matí, i quan t’hi acostumes…

—Feu tot el procés de la carn?
—Tenim escorxador. Ara estem a punt de construir ací mateix una nova instal·lació i el tindrem ací al costat. Serà una fàbrica d’embotits. Matem, esquarterem i escorxem. I preparem les peces, ja siguin en canals per als majoristes o en peces per als carnissers i els restaurants. També fem salsitxa fresca catalana, com l’anomenem ací, i tota mena d’embotits. Pernil, pernil dolç, pernil blanc, botifarra, llonganissa. De tot.

—Parleu-me del vostre avi.
—El meu avi era el batlle de l’Espluga de Francolí l’any 1936. Era d’Esquerra Republicana de Catalunya. Feia un any o un any i mig que era al càrrec quan va començar la guerra. El van empresonar, li van assolar la casa. Va anar a parar a la presó de Barcelona i d’allà va fugir i va fer cap a Perpinyà. Van travessar tots els Pirineus i van passar per Les Illes. Ací també el van fer presoner i va ser al camp de concentració d’Argelers i després al Barcarès. I la meva àvia, l’any següent, va agafar els tres nens i es va posar a la carretera, i de coneixença en coneixença va arribar ací a Perpinyà. També va passar la frontera per Les Illes. El meu avi encara estava tancat al camp de concentració. Quan va sortir, van refer la vida ací. El meu pare tenia vuit anys quan va venir, havia nascut el 1931. Va créixer ací, va començar a ser carnisser a tretze anys.

—El vàreu conèixer, l’avi?
—I tant! Si parlo català és perquè vaig passar molt de temps amb ell. Era pagès i quan va sortir del camp, va tornar a fer de pagès, anava de mas en mas, però l’any 1966, el meu pare va comprar un mas amb tres hectàrees de terra i hi van treballar. Era a Vilallonga de la Salanca. Jo tenia sis anys i passava les vacances amb el meu avi treballant de pagès.

—Encara hi teniu família, a l’Espluga de Francolí?
—Sí. I tant! Cada dos o tres mesos ens parlem per telèfon. Ara, amb la covid, fa temps que no hi vaig. Un dels meus cosins va venir la setmana passada, i ara, el mes de setembre o l’octubre, faré cap allà. Hi tinc cosins, amb qui he passat moltes vacances a l’Espluga…

—Teniu aquestes relacions familiars amb el Principat, però comercials, també en teniu?
—Sí. Cada setmana enviem dos petits camions cap a Roses i Empúries. Hi tenim uns cinquanta clients de fa anys. Tinc al cap d’ampliar la relació. Ara hem deixat passar la covid, però enguany hem treballat més bé, i penso que en els anys que vindran hem de mantenir més comerç amb Catalunya.

—Teniu formació empresarial o tot ho heu après a la carnisseria?
—Jo he après sobretot a jugar a rugbi. Vaig anar a l’escola fins que vaig acabar el batxillerat. I com que tenia divuit anys i jugava de professional a l’equip del XIII Català, no vaig voler fer estudis. Vaig voler quedar ací. Si marxava a Tolosa o a Montpeller, perdia la posició a l’equip. El XIII Català era el club més important. Ho vaig discutir amb el meu pare i em va dir, acabem els dubtes, tornarem a la carn. I vam tornar a fer créixer una nova empresa amb el meu germà. Vam tornar tots cap a la carn.

—Quanta gent treballa a les vostres fàbriques?
—Uns dos-cents treballadors durant l’any, i a l’estiu, uns quants més. I en tenim vint-i-cinc més a l’escorxador.

—Els vostres fills continuaran el negoci?
—Tinc tres fills, tots han acabat d’estudiar. Un d’ells ha treballat quinze anys amb mi i ara ha volgut pujar cap a la muntanya i és director de tota la partida del bestiar. A la Cerdanya-Capcir. La nostra societat compra tot el bestiar de la Cerdanya-Capcir i el meu fill és el director de la cooperativa. Treballa amb els dos germans, que són més joves i que també són a la fàbrica. Estan ben posicionats.

—Us exigiu molt. Feu aquests horaris tan extrems. Als treballadors els exigiu tant?
—No! Abans podia exigir molt perquè no érem tants. Tenies uns deu o quinze col·laboradors que treballaven moltíssim. Ara això ha canviat molt. Jo treballo ací dotze o quinze hores si cal, perquè és oportú, però no els ho pots demanar.

—Hi ha una certa tendència ara a dir que la carn no és bona per a la salut i em fa l’efecte que se’n consumeix menys. Ho heu notat?
—És clar! Jo he travessat quaranta-cinc anys i puc dir que la qualitat de la carn d’avui és molt més bona que la de fa vint anys o vint-i-cinc. Avui es fa una carn de bou de molta qualitat. Moltíssima. I jo ho comprenc, que la gent menja menys carn, però volen saber bé d’on ve aquesta carn, com s’ha produït, de quina raça, de quina qualitat. La manera de comercialitzar la carn ha canviat molt, a França. La gent en menja menys, però vol menjar bo. Volen saber d’on ve la carn. Sempre hi haurà gent a qui li agradarà una bona costella de bou, un bon entrecot, un vedell francès o el xai de llet, que té molta fama.

—Parlem del rugbi, del rugbi de tretze, que és diferent del rugbi de quinze.
—A França hi ha dos rugbis. Hi ha el rugbi de quinze i el rugbi de tretze. Quaranta anys enrere, el rugbi de tretze tenia molta fama. El meu pare va començar a jugar a la USAP. De quinze. Va jugar una final del campionat de França amb la USAP, i després va signar un contracte amb l’equip del XIII Català, perquè li van comprar una carnisseria. La primera carnisseria. Mon pare era obrer i, a vint anys, una carnissera li va voler vendre l’establiment i quan l’equip del XIII Català ho va saber, el president va dir a mon pare que si fitxava per ells, l’endemà seria l’amo de la carnisseria. Mon pare va jugar dotze anys al XIII Català i jo vaig nàixer al camp del XIII Català i era molt petit i ja era damunt la gespa. Vaig començar a jugar als set anys o vuit i quan en tenia disset vaig entrar a l’equip professional.

—Éreu bo?
—Home, no sé si era bo, però em feien jugar [riu]. Era una passió. La passió de la meva adolescència. A casa es parlava molt de rugbi, es vivia molt, el rugbi. He crescut dins el rugbi.

—Entre el rugbi de quinze i el de tretze, hi ha gaire rivalitat? I diferències?
—Enfrontament, no. Dins aquest departament, de la comarca catalana d’ací, cal saber que tota la vida hi ha hagut dues cultures. La cultura del rugbi de tretze i la cultura del rugbi de quinze. I unes temporades té més força el tretze, i unes altres, el quinze. Ara fa uns vint anys que el rugbi de tretze ha baixat molt, perquè el de quinze ha agafat molta fama amb el torneig de les Cinc Nacions. Amb el rugbi de tretze no hem sabut agafar el bon camí. Hem tingut moltes dificultats. I és per això que jo vaig tornar a agafar el XIII Català i n’he fet els Dragons Catalans, on som convidats per la competició anglesa.

—Heu assolit èxits importants.
—Hem fet dues finals de la copa. Hem guanyat una final de la copa a Wembley i hem perdut a Old Trafford. Cal saber que a Anglaterra, el rugbi de tretze és molt i molt famós, té molt d’èxit. És molt potent, que un equip francès arribi a guanyar la copa anglesa, que és la segona competició més important després del futbol. Tenen la copa del futbol i després, la copa del rugbi de tretze. És un moment molt fort a Anglaterra. Fa dos anys vam perdre la final a Old Trafford.

—Com arriba “Els segadors” a ser l’himne dels Dragons?
—Sempre hi ha hagut “Els segadors” a casa. Quan hi havia una festa, el meu avi sempre cantava “Els segadors”. Quan vaig fer el primer partit ací a Perpinyà, l’any 2006, vaig dir que, ja que ens anomenàvem els Dragons Catalans, faríem sonar “Els segadors” abans de cada partit. Vam començar fa disset anys, i cada jornada que juguem com a locals, tot el camp canta “Els segadors”.

—Encara us emociona?
—Sempre m’emociona escoltar “Els segadors”.

—En unes declaracions vàreu dir que el vostre somni era dur els Dragons dalt de tot. Quin és ara el vostre somni?
—Sempre he dit que volia guanyar la Superlliga. La volem guanyar. Ara fa quatre anys que cada temporada quedem dins els cinc primers. Dalt de tot, i ens cal guanyar-la un dia. Vull fer aquesta cosa d’agafar als anglesos el campionat anglès i guanyar-lo ací a Perpinyà.

—El logotip de la vostra empresa sempre ha estat una pilota de rugbi?
—Sempre, sempre. La pilota de rugbi és el signe. Mon pare ja ho va fer tota la seva vida. La família Guasch, nosaltres, sabem què ens ha aportat el rugbi i què hem donat nosaltres al rugbi. És una vida de reconeixement mutu. La pilota de rugbi és sinònim de Guasch.

—El futbol us agrada?
—I tant! He anat moltes vegades a veure el Barça. N’era soci fa anys. El meu sogre també era un abonat del Barça. I enguany hem fet un conveni entre els Dragons i el Barça. Hem comprat una llotja per poder dur seguidors dels Dragons a veure el Barça. Hem fet un acord comercial. Fa tres o quatre anys vam fer aquell partit al Camp Nou contra els Wigans Warriors, i hi vam portar 33.000 seguidors. Dels Wigans n’hi havia 5.000. Per a nosaltres va ser un èxit enorme poder jugar al camp del Barça. Cada quinze dies pujo a Anglaterra acompanyant l’equip i no hi ha cap viatge ni cap seguidor dels equips anglesos que visitem que no ens recordi el partit o que digui, que bo que va ser allò. Recorden la samarreta, que és aquesta que teniu ací [ensenya una cadira entapissada amb la samarreta amb què van jugar els Dragons]. Va ser un dia molt important.

—Els Dragons és l’únic equip de l’estat francès que juga la lliga anglesa?
—Enguany hi havia el Tolosa. Va ser campió de segona i ha pujat enguany. No sé si s’hi podrà mantenir, perquè van els últims.

—M’han dit que us poseu molt nerviós als partits dels Dragons.
—[Riu.] Qui ho diu això? No pot ser de cap manera. Quan el partit va bé no em poso nerviós, però quan el partit no va bé, o quan de cop els àrbitres… Cal saber que els meus amics, els àrbitres anglesos, són molt tramposos. [Riu.]

—No els agrada que hi hagi un equip estranger a la lliga?
—Exacte! Hi ha dies que és molt difícil jugar. Com que som convidats, hem de callar.

—Si poseu en una balança l’empresa i els Dragons, de què us sentiu més satisfet?
—Oh, de l’empresa! És clar, perquè són quaranta-cinc anys, és acabar el treball que va fer mon pare.

—El vostre pare va arribar a veure de quina manera prosperàveu?
—Malauradament, no gaire. El meu pare va emmalaltir l’any 1990, una malaltia incurable, forta, i va desaparèixer l’any 1993. Quan el pare va partir ja sabia que faríem l’ampliació de l’escorxador. La meva idea era fer una empresa d’esquarterament i distribució dins l’escorxador vell. I quan ell es va morir, ja teníem l’acord amb l’ajuntament per a poder-ho fer. I és a partir d’aquella empresa que vam desenvolupar la que tenim actualment.

—És viva, la vostra mare?
—Sí. Té vuitanta-cinc anys.

—També ha treballat a l’empresa?
—La mare va tenir tres fills, el pare no era mai a casa perquè treballava molt i la mare ha hagut de tenir cura de tots nosaltres. És de París, ella, però va arribar a Perpinyà quan tenia deu anys. Enraona el català perfectament i l’escriu.

—Sou a Catalunya Nord, a Perpinyà. Com veieu el que passa políticament uns quilòmetres més al sud, al Principat?
—No. El meu pare va imposar una regla a la família. Deia que quan un és comerciant com nosaltres, amb el nom que tenim, no hem de fer mai cap comentari. Ni el meu pare, ni el meu germà, ni jo no hem volgut mai anar a política. La política la fa gent que s’hi dedica, i nosaltres, no. Amb el treball i el rugbi, ja en tinc prou.

—L’avi estava molt compromès.
—I tant! Tota la meva vida he sentit parlar d’Esquerra Republicana de Catalunya. Però no m’hi he dedicat mai.

—Quan aneu a l’Espluga de Francolí, com ho viviu?
—Quan veig la família, veig també que uns són d’una banda i els altres, de l’altra. No m’hi vull posar. O t’hi poses i en saps o, si no en saps, no t’hi poses. És molt difícil tenir una opinió.

—A banda de treballar molt, quines han estat les regles que us han guiat com a home de negocis?
—Primer, que cal conèixer l’ofici. Jo he començat molt jove i el meu pare, també. Quan coneixes l’ofici, quan saps de què parles, pots avançar. Quan jo tenia dinou anys o vint, agafava la maleta i cada tarda, en comptes d’anar a prendre alguna cosa, anava a veure carnissers, i això s’ha de fer cada dia. Cal tenir una mica d’ambició. Uns tenim ambicions i altres no en tenen. Jo sempre he volgut anar una mica més enllà, una mica més… I aquesta popularitat que et dóna el rugbi t’obre moltes portes i cal aprofitar-les. Treballar molt, tenir bona gent al costat, tenir humilitat i saber fer. Saber de què parles i les portes s’obren. He anat obrint portes l’una darrera l’altra. He tancat l’escorxador que hi havia a Perpinyà perquè no s’hi podia continuar, he tingut aquesta idea de fer-lo nou al costat de l’aeroport. Hem fet créixer aquesta empresa amb els meus fills, que tenen la mateixa visió de la vida: cal treballar. És una roda que gira.

—Heu tingut la temptació de diversificar el negoci? Sou especialistes en carn, però, per exemple, fareu una cadena de supermercats o carn vegana?
—Estem fixats en la carn, que és el que coneixem. El tema vegà no és per a nosaltres [riu]. No ho tenim al cap. Avui en dia volem anar cap a la qualitat. Qualitat, qualitat i qualitat. Els bons productes sempre es venen. Volem l’alta qualitat en carn, en embotits, amb el que sigui.

—De quina manera introduïu qüestions com ara la sostenibilitat, la cura del bestiar, la traçabilitat o la cura del medi a la vostra empresa?
—Aquest és un dels temes pels quals el meu fill gran se n’ha pujat a la muntanya –perquè en aquesta comarca catalana d’ací tenim aquestes muntanyes, la Cerdanya-Capcir, que és formidable, extraordinari–, justament per fer qualitat des del principi. El leitmotiv de la casa Guasch és aquest, és saber d’on ve, saber com s’ha fet i és cap ací que mirem al futur.

—Els vostres productes fins on arriben?
—Fem tota l’Occitània, Montpeller, Carcassona, Besiers, fins a Avinyó.

—No us voleu expandir més?
—Ja ho faran els meus fills [riu]. Ara hem d’acabar la nova fàbrica, de 3.500 metres quadrats, que farem adossada a les instal·lacions que ja tenim. És una fàbrica per al futur. Acabem tot això. Tota la meva vida he volgut créixer molt a poc a poc. I continuarem així. Créixer sabent d’on véns i cap on vas.

—Quina relació teniu amb les entitats bancàries?
—Jo puc dir que en tots aquests anys no he tingut mai problemes amb els bancs. Mon pare ja tenia bona reputació a Perpinyà. Quan tens bona reputació, a un banquer no li cal dir bestieses, li cal sempre anar amb la veritat per davant. A la darrera operació, he signat catorze milions per la nova fàbrica. Ho hem fet ací baix, amb quatre banquers. Amb una hora ho teníem tot signat. Perquè fa quaranta anys que treballo amb els mateixos bancs i ja hi ha confiança. Cal tenir confiança i no enganyar-se, L’empresa Guasch, com totes les empreses, ha tingut alts i baixos, i no cal enganyar el banquer. Si no l’enganyes, et fa confiança.

—Ara parleu d’alts i baixos. A la història de la vostra empresa, quin ha estat el moment de més crisi?
—La més greu, durant l’epidèmia de les vaques boges. Devia ser el 1993 o 1994, quan el pare va partir. Vam passar tres o quatre anys molt difícils perquè el consum de la carn havia baixat molt. A poc a poc s’ha normalitzat i vam començar a créixer. Les vaques boges ens van fer més mal que la temporada de la covid. Perquè, és cert que tots els restaurants van tancar, però tot el que no feien els restaurants ho feien els carnissers i els magatzems. Ho hem passat bé, però les vaques boges va ser molt difícil…

—Voleu afegir res?
—Vull dir que he passat una bona estona parlant català, i trobo que encara em surt una mica bé. Estic content de parlar català.