Benvolguts Reis de l’Orient: vull viure en català

Benvolguts Melcior, Gaspar i Baltasar:

Enguany m’he pres la llibertat d’escriure-us no pas per demanar joguines, ni regals materials. Tinc un altre desig i espero que pugueu ajudar-me. Dit ras i curt, vull poder viure plenament en català.

Ja sé que és una demanda fora mida. Suposo que ara mateix penseu: “Quin greu, però dins els nostres sacs no hi caben desigs tan grans.” Tanmateix, us demano que feu una excepció. No sóc pas l’únic que us ho agrairà. Hi ha molta més gent que viu amb la mateixa pena, que voldria aquest mateix present, però no gosen demanar-vos-el. La situació, creieu-me, es mereix el vostre esforç.

Benvolguts Reis, el català es troba en una situació tan llastimosa que de vegades sembla que no hi hagi res a fer. El percentatge de catalanoparlants és cada vegada més baix. L’autoestima lingüística ha davallat tant, que fins i tot hi ha qui considera que parlar català és incòmode, antiquat, àdhuc innecessari. Voler viure plenament en català equival a lliurar una lluita constant.

Us ho explico? No sé ni per on començar. Vaig a comprar i no trobo ni per mal de morir productes etiquetats en la llengua d’ací. M’assec a fer un cafè i els cambrers em miren estrany quan obro la boca. No puc anar quasi mai al cinema si vull veure un film produït, doblat o subtitulat en la meva llengua. La presència de la llengua dominant és tan aclaparadora que fins i tot els meus néts juguen en castellà al pati… Tot és un entrebanc, una pugna, un desgast.

Sóc conscient que això que us demano és complicat, perquè –ara ve la llista– haureu de parlar amb molta gent.

Primerament, voldria que anéssiu a veure els empresaris, els qui decideixen com s’etiqueten els productes. Doneu-los entenent que el català no és cap nosa, sinó una oportunitat. Que s’imaginin com seria que a les botigues i supermercats tots els prestatges tinguessin els productes amb l’etiqueta en català, com també tots els cartells: quina alegria i quina normalitat! Després, si us plau, visiteu els propietaris dels comerços i demaneu-los que facin del català la llengua d’atenció inicial i prioritària.

També haureu de visitar –tant sí com no– les escoles, per parlar amb equips directius i mestres. I, sobretot, amb els inspectors, els delegats d’Educació i la consellera del ram. Feu-los entendre que el català no ha d’ésser una llengua secundària ni relegada, sinó la llengua vehicular, una autèntica llengua de coneixement i de cohesió. Que és en català que han d’ensenyar els nens i joves a pensar i a expressar-se. Si no salvem el català a partir de la infantesa, com podem esperar que sobrevisqui?

No us descuideu pas els metges, si us plau. Necessitem professionals de la salut que entenguin que la llengua és també cura i remei. I que els centres sanitaris han d’ésser un refugi, un lloc on els pacients s’han de sentir segurs. Que una visita a cal metge o un ingrés hospitalari puguin ésser en català no hauria de dependre de l’atzar.

I per què no convenceu també els influenciadors, els qui entretenen els nostres joves a les xarxes socials? Expliqueu-los que renunciar a la llengua del país no els servirà pas per a arribar més lluny, que el català és tan apte com qualsevol altra llengua per a explicar-se, per a fer riure, per a emocionar, per a criticar, per a difondre… Convideu-los a fer del català una llengua moderna, atractiva, plena de vitalitat. Que parlin als seus seguidors en la llengua d’ací, que comprovin i demostrin que el català pot ser tan universal com qualsevol altre idioma.

Ah, no us deixéssiu pas els amos i cambrers dels bars i restaurants. M’agradaria molt, però molt, poder demanar un cafè amb llet en català i que em portessin un cafè amb llet, sense haver de repetir-ho ni, sobretot, traduir-ho. Si us plau, feu que el català torni a sonar a taulells, terrasses i menjadors.

I, ja que hi sou posats, passeu pels jutjats. Ací hi ha feina, no us vull enganyar. Haureu de parlar amb jutges, fiscals, funcionaris… amb tothom qui decideix en nom de la llei. Potser a vosaltres, que dueu corona i teniu autoritat, us faran cabal. Expliqueu-los que la justícia s’ha d’acostar al poble, que ningú no hauria de sentir que la seva llengua el fa estrany al seu país i que una sentència en català és un acte de justícia lingüística.

Però la feina més important, benvolguts Reis, és convèncer la gent normal i corrent. Aquesta és la part més difícil. Haureu de fer entendre a tothom que parlar en català no és una manca de respecte, ni un atac, ni una excentricitat. Que no hem d’amagar la llengua. Que cal no tenir vergonya de fer-la servir. Que no ens fa ni millors ni pitjors, sinó que simplement ens fa ésser nosaltres mateixos. Feu que el català torni a guanyar parlants, feu que les converses en la nostra llengua siguin normals i naturals, sense por ni apocament.

Ja ho veieu, sembla un desig inabastable, però suposo que us adoneu que és just. Feu, si us plau, que parlar en català sigui normal i no una lluita, que la llengua no sigui maltractada ni arraconada, sinó que esdevingui un espai comú de convivència.

Confio en la vostra màgia, Reis d’Orient. Confio que, amb la vostra saviesa i els vostres poders, podreu fer realitat aquest desig tan senzill i tan immens alhora: que viure en català sigui un fet normal i no una reivindicació constant.

Amb il·lusió i esperança,

Un català que vol viure en plenitud.