“Benvolgut amic Triadú / Sr. Vicenç Riera Llorca”

Quan els estudiosos del futur s’entretinguin a analitzar la nostra època, especialment les relacions entre escriptors, editors, intel·lectuals i periodistes, es trobaran amb una dificultat insalvable: la manca de testimonis materials. Allò que durant els darrers segles va ser fàcil de resseguir amb la correspondència escrita, serà molt complicat d’escatir en un temps marcat pel correu electrònic, els missatges de WhatsApp i les notes de veu, les piulades i missatges de Twitter, Facebook, Instagram, etc. Marcades per la intangibilitat, l’evanescència i l’obsolescència tècnica, el nostre pas per aquest món desapareixerà com llàgrimes en la pluja.

Això ve a tomb de la publicació d’un nou volum de correspondència a cura de Joan Pujadas i Josep Ferrer, responsables, per exemple, de la publicació de l’epistolari del lingüista Joan Coromines, en uns quants volums, i de l’escriptor Vicenç Riera Llorca. El nou volum, que es titula Epistolari – Textos, ha estat publicat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat i recull les trenta-tres cartes que van bescanviar Riera Llorca i l’escriptor, pedagog i crític literari Joan Triadú, entre els anys cinquanta i final dels vuitanta del segle passat. El pròleg del llibre és de Joan Josep Isern, comissari de l’Any Joan Triadú, i un seguit de documents complementa el conjunt de lletres.

El començament d’una relació

Establert a Mèxic l’any 1942, després d’emprendre el camí de l’exili arran de la desfeta republicana, l’escriptor i periodista Vicenç Riera Llorca va integrar-se en la nombrosa comunitat catalana del Districte Federal i va esdevenir un nom imprescindible del món editorial de l’exili. Deu anys després d’arribar a l’estat mexicà, va fundar, amb Ramon Fabregat, Josep Maria Giménez Botey i Josep Soler Vidal, la revista Pont Blau, una de les creacions editorials més reeixides de l’exili americà. A les pàgines d’aquesta revista hi van escriure Pere Calders, Agustí Bartra, Rafael Tasis, Víctor Alba, Artur Bladé i Desumbila, etc.

La publicació, més enllà del clos de la nombrosa població catalana del continent americà, tenia vocació d’enllaç amb els que havien romàs a Catalunya o que hi havien tornat. Va acollir, per exemple, un debat encès sobre l’Antologia de la poesia catalana del jove Triadú, que li va fer guanyar els galons de crític literari i l’enrabiada considerable d’aquells que no s’avenien amb la selecció que havia fet. Fou quan Carles Fages de Climent escrigué: “Aquest pobre Triadú, / que per triar no te do, / si quan tria, tria dur, / és que és un mal triador.” A Pont Blau hi van escriure furibundament en contra Tasis i Antoni Ribera, mentre que Joan Fuster –un dels intel·lectuals de l’interior connectat amb el grup de Mèxic– i, especialment, Calders van defensar-lo.

La visió de l’exili

Calders, de fet, va ser un dels lligams entre Pont Blau i Triadú –que l’octubre del 52 va publicar a la revista un treball sobre el crític vuitcentista Josep Ixart– i va començar l’intercanvi postal transoceànic entre Riera Llorca, director de la publicació, i l’escriptor. Va obrir foc Riera Llorca, disculpant-se per les errades de publicació –l’article s’havia publicat sense assenyalar que era una comunicació llegida a la Societat d’Estudis Històrics, filial del IEC i sense les notes corresponents–, però amb la intenció de lligar Triadú, tant per a futures publicacions com per fer arribar la revista a les universitats angleses, que coneixia arran de la seva estada com a lector a la Universitat de Liverpool, pocs anys abans.

La part més interessant d’aquesta primera etapa de la correspondència entre els dos personatges és observar les diferències de criteri i de punt de vista sobre la realitat entre l’exili i l’interior. Riera Llorca, per exemple, aprofitava el primer contacte amb Triadú per comentar els propòsits de la publicació. Aquests propòsits, segons que Triadú havia confiat a Calders, eren: “Donar entrada als escriptors joves, tenir un cos de crítica literària i estar al corrent de la projecció catalana a Espanya.” Sobre això, Riera Llorca mostrava la seva contrarietat de Mèxic estant: “És un xic arriscat per a nosaltres, perquè és una qüestió que no la vivim i de la qual tenim informació insuficient i aquesta no sempre prou objectiva i desapassionada.”

El número 3-4 de Pont Blau, corresponent al nombre i desembre del 1952, quan començava aquest contacte inicial, incloïa un editorial molt contundent, escrit per Riera Llorca, contra l’acostament entre els escriptors catalans i castellans a redós del Congrés de Poesia de Segòvia, organitzat pel falangista desencantat Dionisio Ridruejo, al qual havien assistit Carles Riba, J. V. Foix i Marià Manent: “Sembla que alguns escriptors de llengua catalana s’han entendrit davant d’aqueixa política d’atracció; alguns potser sincerament i d’altres obeint a certes pressions de l’ambient. Com que desconeixíem la força d’aquestes pressions, ens abstindríem de jutjar-los, però deixant de banda l’actitud momentània dels escriptors catalans que han caigut en el parany –la qual volem considerar anecdòtica–, hem de dir que una bona acollida a les hipòcrites manifestacions de simpatia dels opressors és un gest perillós perquè donades les circumstàncies, és el camí del bilingüisme, de la minimització de la nostra llengua…”

Els perills a l’interior

Triadú, al seu torn, no s’estava de fer veure al seu interlocutor que la llibertat d’expressió que els catalans de la diàspora tenien a Mèxic no es corresponia gens amb la situació de Catalunya, on qualsevol paraula més alta que l’altra a l’hora de judicar el règim dictatorial podia dur-los maldecaps: “Ens hauríeu de fer la mercè de creure realment el que tots heu dit i amb raó tantes vegades: que vivim en una situació –passeu-me l’eufemisme– anòmala. Si ho creieu així i voleu que ens signem a les vostres pàgines, ¿per què no teniu més cura en aquestes coses, que, d’altra banda, no ens fa cap falta perquè tots sabem qui som i on som i no ens cal cap propaganda?”, escrivia Triadú després de llegir un article amb referències més o menys crítiques cap a l’anomenada División Azul, que Franco havia enviat a Rússia a lluitar amb l’exèrcit del Tercer Reich. També li assenyalava la indispensable discreció en l’enviament de la publicació a l’interior.

Gràcies a les notes, amb cites de la correspondència entre Calders i Triadú, sabem que les recomanacions i advertiments tramesos des de Barcelona van tenir efecte sobre la redacció de Mèxic. “És difícil que us feu càrrec de la desorientació que hi ha entre nosaltres, en el sentit de poder judicar les coses del nostre país. Jo veig que a Catalunya es treballa i que aquí ja no hi fem res. Però he descobert amb sorpresa que es necessita una certa valentia per a fer aquesta afirmació en el nostre medi; és força general encobrir la falta de valor per a emprendre el retorn –disposats a fer front amb tota la dignitat possible als atzars que això comporti– emparant-se en un radicalisme patriòtic que per massa còmode i exempt de perill, com vós remarqueu, no té cap interès”, escrivia Calders des de Mèxic, el febrer del 1953. Nou anys després l’autor de Cròniques de la veritat oculta va fer el viatge de retorn a Catalunya. Riera Llorca encara trigà set anys més, però el 1969, després de jubilar-se, s’instal·là a Pineda de Mar. És llavors quan es reprengué la correspondència amb Triadú.