Benvinguts a la guerra dels Tres Anys

Dimecres es va celebrar el 90è aniversari de la proclamació de la República. Durant aquests dies, i arran de l’efemèride, s’ha desencadenat a Twitter tot un debat sobre la guerra del 1936-1939. I ha tornat a aparèixer la polèmica interessada dels qui diuen que la Guerra dels Tres Anys va tenir a veure, exclusivament, amb les dretes i les esquerres. I que la guerra, que ells sempre anomenen Guerra Civil, no va ser en cap cas un conflicte entre catalans i espanyols. Si ho fos, la guerra ja no es podria anomenar sempre civil.

Crec, humilment, que la guerra també va ser una guerra contra catalans. Com va ser-ho entre dretes i esquerres. I com va ser-ho entre esquerres i esquerres. És, tota, un magma, un conglomerat, i ens fem un mal servei eliminant-ne els múltiples i diversos factors, els múltiples i diversos odis. Contra dretes i esquerres, sí. I contra catalans, també.

Per mirar de convèncer la gent que es creu que la guerra no va ser mai contra catalans faig servir avui un llibre sobre la guerra del 1936-1939 amb un títol que parla tot sol. L’Holocaust Espanyol. Odi i extermini durant la Guerra Civil i després (Editorial Base). Escrit pel no independentista Paul Preston, britànic, historiador, hispanista, el tinc a mà com a obra de consulta. Fa feredat de llegir. Les cites són traduïdes de la versió en anglès i en kindle que tinc. M’he limitat a posar al cercador ‘catalans’. Per veure què hi trobava. Per descobrir si en alguns casos va haver-hi gent que va morir pel fet de ser catalana, i no pel fet de ser d’esquerres o de dretes. Al brutal llibre de Preston hi he trobat això:

“La profunditat dels sentiments anticatalans que s’havien gestat a la zona rebel es va veure reflectida inevitablement en la repressió desfermada. L’entrada dels ocupants a qualsevol ciutat anava seguida immediatament de la prohibició de la llengua catalana, per més que molts dels habitants no sabien cap altra llengua (…) L’extensió de l’odi gairebé racista queda il·lustrada amb el destí de Manuel Carrasco i Formiguera” (458).

“Els dies posteriors a l’ocupació de Lleida (…) els presoners republicans identificats com a catalans eren executats sense judici. Qui fos que sentissin parlar en català era molt possible que acabés arrestat. La brutalitat arbitrària de la repressió anticatalana va arribar a tal punt que Franco mateix va haver d’emetre una ordre disposant que s’havien d’evitar els errors que més tard es poguessin lamentar” (459).

“La repressió salvatge i gratuïta es va veure al nord, a prop del Pirineu, al Pallars Sobirà. La 62a divisió va ocupar l’àrea sota el comandament del general Sagardia, que va establir el quarter general a la vila de Sort (…) Van matar dones dels marits que havien fugit. Una d’aquestes, embarassada de vuit mesos, va ser executada. Una altra, cunyada seva, anava acompanyada de la seva filla de disset anys, que li feia d’intèrpret, perquè no parlava castellà. Van obligar la filla a veure com executaven la mare, i després la van violar en grup, abans d’executar-la” (460).

“Hi ha exemples de l’assassinat de pagesos no per cap més raó aparent que la de parlar català. La nit de Nadal de 1938 com a mínim quatre dones van ser violades. Com a mínim en un cas, una dona va ser violada mentre el seu marit, i el fill de set anys, van ser forçats a mirar-ho a punta de pistola. En un altre cas, un pare va ser assassinat quan va protestar per la violació de la filla (…) Al poblet de Marganell, dues dones van ser violades i després assassinades posant-los granades entre les cames ” (463).

“Un bon exemple de la redempció que Franco tenia al cap es pot trobar en l’experiència de Catalunya després de l’ocupació de Tarragona el 15 de gener de 1939. Es va celebrar una elaborada cerimònia a la catedral, amb companyia d’infanteria inclosa. El capellà oficiant, un canonge de la catedral de Salamanca, José Sartero, es va deixar emportar tant per la passió, que durant el seu sermó va cridar: “Gossos catalans! No valeu el sol que us il·lumina” (464).

“La desfilada formal a la fantasmal i buida Barcelona era encapçalada per les tropes de Navarra, dirigides pel general Solchaga. Se’ls va concedir aquest honor, segons un oficial britànic unit als quarters de Franco, ‘no perquè haguessin lluitat millor, sinó perquè odiaven millor, quan l’objecte del seu odi era Catalunya o els catalans’. Un amic pròxim a Franco, Víctor Ruiz Albéniz (El Tebbib Arrumi) va publicar un article assegurant que ‘Catalunya necessitava un càstig bíblic (Sodoma, Gomorra) per purificar la ciutat roja, seu d’anarquisme i separatisme, com a únic remei per a extirpar aquests dos càncers amb la implacable termocauterització’. Cap dels generals ocupants o falangistes no va fer referència a esclafar marxisme o de l’anarquisme. Tot el seu discurs era sobre conquerir Catalunya per a Espanya. Un oficial va dir a un periodista portuguès que l’única solució del problema català era ‘matar catalans. És una simple qüestió de temps'” (465).

A VilaWeb no en diem ‘guerra contra els catalans’, de la que alguns anomenen sempre ‘guerra civil’. No va ser solament això. Que ho expliquin a bascos o a anarquistes. Va haver-hi més odis, sí. Però, tampoc no en diem guerra civil. No lliga del tot amb el que va passar. Nosaltres en diem ‘guerra dels Tres Anys’ o ‘guerra del 1936-1939’, que considerem una denominació més neutra, ajustada, equilibrada. I els que en diuen guerra civil, farien bé de llegir Preston. Preston, és capaç de fer servir la matexia expressió, sense amagar en cap cas el contingut anticatalà de la guerra, ni l'”extensió de l’odi gairebé racista”.