The Washington Post · Siobhán O’Grady i Tetiana Burianova, amb fotografies d’Ed Ram

Sudja, Rússia. Les línies blaves i grogues pintades en dos cartells a l’entrada d’aquesta ciutat russa eren una prova inconfusible que alguns ciutadans de Rússia vivien sota el control de Kíiv i que la guerra de Vladímir Putin contra Ucraïna no anava com havia previst.

Dissabte a la tarda, dotze dies després de l’entrada de les forces ucraïneses en aquesta regió fronterera russa, els soldats patrullaven els carrers de Sudja amb cinta blava brillant als braços, amb la vista sempre al cel per a detectar-hi drons. Les pintades cobrien la façana d’una botiga, que rebatejaven com a ATB, una cadena de supermercats ucraïnesa molt popular. Totes les banderes russes havien estat retirades dels edificis de l’administració, però no hi onejaven pas banderes ucraïneses.

Els civils russos –la major part, gent gran o discapacitats– dormien a terra al soterrani d’una antiga escola o seien tranquil·lament al pati, on les tropes d’Ucraïna els repartien aigua i menjar.

L’aire feia pudor de fum i de mort, i la metralla i les deixalles omplien les carreteres. Les cases del poble semblaven en gran part intactes, però els edificis del centre de Sudja, una ciutat de 5.000 habitants, estaven fets malbé per les bombes i els bombardaments. Els periodistes del Washington Post, que vam ser escortats fins allà per les tropes ucraïneses, no vam veure cap prova que l’exèrcit d’Ucraïna hagués saquejat instal·lacions o atacat civils. La dotzena de civils russos entrevistats pel Post a Sudja van dir que eren ben tractats i que no tenien constància que cap resident hagués estat assassinat, però que, tot i això, volien que la seva ciutat tornés a ser sota control rus.

Una dona gran plorava amargament, suplicava per l’establiment d’un corredor humanitari cap a la ciutat russa de Kursk. Un home de noranta-un anys ens va demanar, als periodistes del Post, que el portessin amb ells a Ucraïna per poder trobar la seva filla a Khàrkiv, una mostra clara de com la invasió de Putin ha separat tràgicament algunes famílies. Els soldats ucraïnesos sempre hi eren durant les entrevistes que el Post va fer als civils.

La manera d’operar de les tropes ucraïneses al territori i com sembla que tracten la gent que hi viu reforça les declaracions oficials que Ucraïna veu l’objectiu de la seva ofensiva menys com una conquesta per a annexionar-se territori a llarg termini i més com una tàctica de negociació que farà servir per pressionar Rússia perquè torni el territori ucraïnès ocupat. Tot i això, les forces ucraïneses continuen avançant i destruint infrastructures clau per dificultar la resposta a les tropes russes.

Per les forces sobre el terreny, i per molta gent a tot Ucraïna, la incursió és vista com una tàctica fonamental per a evitar que Putin provi de congelar el conflicte en detriment d’Ucraïna.

“Crec que això serà temporal”, va dir Boxer, de vint-i-vuit anys, un comandant d’una unitat de drons que va ajudar a planificar l’atac. Parlava al búnquer subterrani dins Rússia on ara viu, i que fa solament dues setmanes era la casa de reclutes russos. “Crec que tothom, incloent-hi el nostre comandament, pensa que això es fa per acabar la guerra.”

Ell és de la ciutat d’Enerhodar, que va caure en mans de Rússia el març del 2022. “Espero que aquesta operació ens ajudi a tornar a casa més aviat”, va afegir. “Perquè tot això està molt bé, però vull tornar a casa meva.”

Dos anys i mig després de la invasió a gran escala de Rússia a Ucraïna, les forces de Kíiv van llançar una ofensiva sorpresa per la frontera a la regió russa de Kursk el 6 d’agost i van sorprendre les tropes russes, inclosos molts reclutes inexperts. D’aleshores ençà, Ucraïna ha capturat centenars de presoners de guerra i ha ocupat uns 400 quilòmetres quadrats de territori rus. Així ha posat una pressió enorme sobre Putin, que ha provat de protegir els ciutadans russos de l’impacte de la seva guerra contra Ucraïna.

En unes declaracions fetes diumenge, el president ucraïnès, Volodímir Zelenski, va dir que l’operació a la regió russa de Kursk tenia la intenció de crear “una zona de seguretat en territori de l’agressor”.

Els periodistes del Post vam poder viatjar a dues poblacions dins la Rússia controlada per Ucraïna amb tropes ucraïneses dissabte. Les condicions de la visita eren que el Post identifiqués els soldats pel nom o per un pseudònim, seguint les normes militars, i que no revelés l’existència de llocs sensibles.

Els periodistes vam viatjar en dos vehicles, acompanyats en tot moment per tropes ucraïneses. Mentre els cotxes passaven pel pas fronterer ara destruït en què Ucraïna va aixafar les forces russes a principi del 6 d’agost, un soldat que es fa dir Crim, per la seva Crimea natal, es va tombar cap als periodistes i va somriure. “Benvinguts a Rússia!”, va dir.

Els cotxes van avançar per carreteres de terra i asfalt, van passar per camps en què s’alçaven núvols de fum en totes direccions a causa dels atacs recents. Vehicles militars ucraïnesos amb triangles enganxats a la part de davant i lateral per identificar-se entre ells passaven de pressa. Les tropes ens van advertir que la carretera era minada i que soldats russos amagats al bosc podien preparar una emboscada. També van dir que Rússia llançava regularment drons d’atac Lancet i bombes planadores a la zona.

Els cotxes van passar per una granja en què Crim va explicar que havia ajudat a detenir tres reclutes russos dos dies abans. Primer els van lligar les mans i els van tapar els ulls, però després els van donar cigarretes, abans de lliurar-los a la contraintel·ligència ucraïnesa. “Els vaig explicar en rus que nosaltres no érem com ells”, va dir. “I que no els passaria res.”

A la posició del búnquer de la unitat, a uns trenta minuts de Sudja, les tropes ucraïneses caminaven amb calma per fora, cuinaven raviolis i revisaven els telèfons per satèl·lit. Gats i gossos rondaven entre piles de deixalles que els russos havien deixat enrere. A baix, cascs i armilles ucraïnesos eren apilats als prestatges al costat de lliteres en què abans dormien les tropes russes. Un soldat era assegut en un escriptori improvisat i mirava un vídeo sobre com reparar un dron FPV. Les pertinences personals dels russos encara eren escampades pertot arreu: coberts, una guitarra i llibres religiosos, incloent-hi pregàries per a soldats.

Els ucraïnesos havien deixat tot de missatges a les parets. Damunt l’aigüera, algú havia escrit: “Bona nit, som d’Ucraïna.” Un altre va afegir: “Neteja l’aigüera. Sigues ben parit.”

Boxer va explicar-nos que les tropes menjaven racions sueques de gamma alta, incloent-hi pasta amb pop, i donaven les provisions russes que s’havien trobat als animals.

Durant el trajecte cap a Sudja, Boxer va demanar a un dels seus soldats, Vasilii, de quaranta-vuit anys, que proporcionés cobertura superior per al grup que viatjava en un transport blindat de personal, d’origen canadenc, amb una metralladora pesada Browning M2 a la tapa del vehicle.

“Fixa’t bé en el bosc i dispara a qualsevol cosa que vegis que es mou”, li va dir Boxer mentre tots nosaltres ens col·locàvem a dins.

Els soldats van posar música pop a tot volum pel sistema de so del vehicle i tan sols van passar al costat d’un civil: una dona de mitjana edat que cuidava dos cavalls grans –un de blanc i un de marró– al jardí de davant. No va ni aixecar la mirada.

Una vegada dins la ciutat, ens van demanar que seguíssim atentament les instruccions de Boxer. “Quan jo digui ‘dron’, tothom a cobert, sota els arbres”, va ordenar.

Els periodistes del Post vam córrer al costat de les tropes ucraïneses mentre es desplaçaven a dues illes de cases del vehicle blindat cap a l’edifici on ara es refugien uns setanta civils per protegir-se dels bombardaments. Alguns han tornat a casa a mesura que els combats han minvat aquests darrers dies.

Les dones que s’estaven a fora van dir que els donaven medicaments, menjar i més ajudes. Tot i la guerra que es va desfermar just a l’altra banda de la frontera amb Ucraïna, no s’havien imaginat mai que els arribaria. “Ni tan sols ho havíem pensat. No ens ho podem creure”, va explicar-nos Ludmila, de quaranta-cinc anys, que, com uns altres civils russos en aquesta història, va parlar amb la condició que tan sols se’n fes servir el nom per por de represàlies posteriors.

“Que Putin arribi a un acord amb el vostre Zelenski”, va dir Marina, de cinquanta-set anys, dirigint-se a les forces ucraïneses que escortaven els periodistes del Post per la ciutat. “Realment volem alguna mena d’acord, nois. Heu vingut a nosaltres, gràcies, ens tracteu molt bé. Però heu d’entendre que volem tornar amb els nostres fills, tornar a casa, ho enteneu? Volem que les coses es resolguin de manera pacífica.”

Boxer els va parlar de la seva ciutat natal, bombardada i ocupada pels russos. Ha servit a l’exèrcit d’ençà que tenia divuit anys, quan Rússia va envair Ucraïna per primera vegada i es va annexar Crimea el 2014.

—Bé, crec que nosaltres tan sols som civils innocents —va respondre Marina.

—Jo també ho pensava, quan érem civils —li va contestar el soldat.

“Tenim una petició: fotografia la nostra Sudja i envia-la a Putin”, va dir Tamara, de seixanta-cinc anys. “Mostra això al nostre president, que ho vegi.”

“Volem pau i harmonia”, va dir Marina. “No volem res més, no necessitem res més. Si us plau, ajudeu-nos, ajudeu-nos.”

Aleshores, un camió de repartiment d’aigua va entrar al pati i les dones es van posar en fila amb ampolles de plàstic. Van dir que s’havia fet un altre repartiment el dia abans.

De seguida un soldat ucraïnès va lliurar a un noi de tretze anys anomenat Daniel paquets de racions militars. El noi va córrer cap al soterrani somrient.

Encara que no diuen res de ser maltractats per les tropes ucraïneses, els civils russos no han estat exempts de les indignitats causades per la guerra que molts ucraïnesos han experimentat durant anys.

Quatre adults eren asseguts en un banc prop de l’entrada del refugi al soterrani. Quan li demanem com està, un home anomenat Stanislav, assenyalant el seu fill discapacitat Vova, de quaranta-set anys, respon: “Què en penseu, vosaltres?, està bé que s’estigui al soterrani?”

Li demanem quants lavabos tenen i respon: “Un cubell.”

Malgrat els forts combats d’aquests darrers dies, els periodistes del Post tan sols vam sentir una petita explosió a Sudja mentre van ser-hi. Els civils van dir que les explosions normalment eren més fortes durant la nit.

A baix, al refugi antiaeri, l’aire era humit i fètid. No hi havia electricitat i, a cada habitació, els civils s’amuntegaven en matalassos en la foscor i aclucaven els ulls quan els periodistes passàvem amb llums frontals i llanternes. La majoria era gent gran, encara que hi havia alguns nens.

En una habitació, una petita dona immòbil anomenada Valentina, de setanta-cinc anys, que agafava la seva pròpia llanterna, cridava al seu matalàs demanant ajuda. Una altra dona gran, Olga, de noranta-tres anys, havia caigut prop de la porta i necessitava ajuda, segons que explicava. Boxer va entrar i va ajudar la dona a aixecar-se. Després es va tornar a asseure al seu matalàs, en un racó.

Valentina li va donar les gràcies. Un altre soldat ucraïnès també l’havia ajudat, va dir; la va portar en braços de casa seva fins al seu vehicle, i després la va baixar al refugi. “N’estic molt agraïda”, va dir.

A la mateixa habitació, Mikhaïl, de noranta-un anys, suplicava ajuda per anar-se’n a Khàrkiv i trobar-se amb la seva filla, de qui no recordava bé el cognom. “Podríeu ajudar-me d’alguna manera?”, ens va preguntar. “La memòria ara em falla.”

Una altra dona era estirada en silenci a terra.

Al passadís, una noia adolescent era asseguda entre un grup d’adults i abraçava un peluix. Va dir que era un regal dels soldats ucraïnesos.

I Marina va tornar a suplicar de sortir de Sudja.

“Us preguem, us preguem, que feu alguna mena d’arranjament perquè ens en puguem anar, si us plau. Us ho demanem.” Quan li vam demanar on volia anar, va respondre: “Almenys fins a Kursk”, la ciutat controlada encara pels russos, a uns setanta-cinc quilòmetres.

A fora, els soldats van pujar al vehicle blindat per tornar a la seva base. I, d’allà, ens van escortar, als periodistes del Post, de tornada a Ucraïna. Al camí de retorn vam passar per davant d’una bandera blanca adornada amb una esvàstica que les tropes ucraïneses havien plantat al costat rus de la frontera. Van dir-nos que aquella bandera marcava l’entrada i la sortida de Rússia, país al qual es van referir com “l’estat nazi”.

Una vegada travessada la frontera, a la banda ucraïnesa, el fum encara s’alçava pertot arreu. Unes quantes bombes planadores russes havien impactat als pobles del costat ucraïnès aquelles darreres hores. Un vehicle en un punt de control militar ucraïnès era en flames.

Els soldats van obrir la porta del vehicle on viatjàvem els periodistes del Post i van demanar un extintor. Els periodistes els el vam passar, i després els soldats ens van portar fins a un punt ja ben endins d’Ucraïna. Aleshores els soldats ucraïnesos que ens havien escortat es van acomiadar, van girar cua i van tornar-se’n. A Rússia.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb