Benvinguda a l’Amniobiblioteca

—En què la puc ajudar? Els llibres sobre part i criança són a la tercera prestatgeria a l’esquerra.

—Com?

—Es… Està embarassada, no? Ai…

—Ah, sí, però no buscava res sobre…

—Fa bé d’acariciar-se la panxa. Ho fa sovint?

—Ah, és com un tic. Em parlen de l’embaràs i me l’he de tocar, res. Ja paro.

—No pari, no. És important. El nen se l’ha d’estimular. Ja li parla?

—Bé, jo no callo mai.

—Ja, però parla amb ell?

—Ben bé, no…

—Parli-li. És important.

—Ja ho faré, ja.

—Pot començar ara mateix. «Fill, sóc a la biblioteca, no sé què busco, però aquest és un bon lloc, ple de lliiibres, literatuuura, CULTUUURA…»

—Ja ho faré jo, si no li sap greu.

—Perdoni, m’he deixat portar. Els nervis…

—Els nervis?

—És divendres.

—Ja, el cap de setmana, no?

—No. No! No pot ser. No ho sap?

—El què?

—Avui toca Amniobiblioteca, ara, a les cinc, res, mitja hora i comencem.

— Amniobiblioteca?

—Sí! Fa un mes que l’hem engegada. De quan està?

—De set mesos.

—Perfecte, el moment ideal.

—S’ha d’estar… prenyada?

—És clar. És una biblioteca pensada per a fetus.

—Fetus!

—Indicada per a, ai, no sé com dir-ho, éssers!, per a éssers dels menys nou mesos fins al part. De fet, la meva idea era tenir una sala de parts adjacent, però de moment no hi ha pressupost. S’ho imagina? Parir a la biblioteca!

—Puc… puc seure?

—Ho entenc, impressiona, eh? A mi el que em xoca és que no hi hagi pensat ningú abans, en això.

—Per als fetus, ha dit. I què…? Ah, és el que em deia abans, de parlar-li, no? Els llegeixen contes?

—Bé, llegir, llegir… Són fetus, no ens passem!

—Sou vosaltres que combineu fetus i llibres, no jo!

—És un nou espai només per a embarassades. Bé, i la seves parelles, tot i que tindran un paper secundari, és clar. Un espai acollidor, adaptat perquè estigueu còmodes, ple de coixins i estores i cortines semitransparents per crear petits espais íntims.

—Per què, íntims?

—Dona, és un moment únic, estaràs creant un vincle afectiu especial entre el teu fill, els llibres i tu, necessitaràs sentir-te còmoda, com a casa. Es tracta d’estimular-lo abans que neixi, que els llibres formin part de la seva quotidianitat ja ara…

—Em sembla que no et segueixo.

—Mira, això que tornes a fer, fregar-te la panxa, és estimular-lo. Quan parles, ell t’escolta i es familiaritza no solament amb la teva veu, també amb el llenguatge. Quan menges, no solament l’alimentes, també li estimules el gust, com més coses tastis, com més gustos conegui, millor. Tot això ja t’ho deuen haver dit.

—Sí, i sempre em sona a ciència-ficció.

—Però ho fas?

—Sí, més o menys, amb poc convenciment…

—Doncs nosaltres fem un pas més… Creiem que hem trobat la manera de crear lectors des del minut zero de vida. Els nens, els fetus, els daixò…, han de conèixer els llibres abans de néixer, tocar-los…

—Tocar-los?

—Tocar-los, tastar-los.

—M’he tornat a perdre.

—Si fregues tan de pressa, s’atabalarà. Caaalma, calma. Falta mitja hora perquè arribin les altres mares, vine i us ho explico millor. Vine.

—Però no sé si em quedaré, eh.

—Cap problema, jo t’ho ensenyo i així m’entendràs, i tu després decideixes…

—Entesos. S’ha de reconèixer que l’espai és bonic. Quin munt de coixins! I ja veig això de les cortines… Però segueixo sense entendre per què cal tanta intimitat…

—Mira, seu, busca’t un espai que s’adigui amb el teu tarannà, i fem una prova.

—Una… una prova? Bé, no ho sé, el blau, el coixí gros blau, m’agrada, me’l puc endur en aquell racó d’allà, m’agrada recolzar l’esquena a la paret.

—Fes lliurement, acomoda’t i comencem.

—Ara la cortina no cal, eh.

—Entesos. Et deia que els llibres han de tocar-los, tastar-los. I com pot tocar un llibre, un fetus que encara és dins la panxa?

—De cap manera, sense anestèsia!

—Ha, ha! Veig que ja et vas relaxant, així m’agrada. De debò, cap idea?

—Cap ni una, sincerament.

—Una pista. A l’Amniobiblioteca tenim un lema: «El gust de la lectura, abans de néixer».

—No hi caic, no.

—El gust. GUST. El fetus té el seu primer contacte amb un llibre a través del gust.

—Com!?

—Et deixo pensar-ho un minut, va. Ostres, que emocionant, m’encanta explicar el projecte!

—Com si em deixes una hora, l’únic que se m’acut és una bestiesa…

—Deixa-la anar!

—No, que te’n riuràs.

—No, t’ho juro que no!

—El gust… és… o sigui… el gust el sents menjant… però no, no…

—Sí, segueix, segueix!

—Menjant… què?

—Llibres! LLIIIBRES! Ah, ja ho he dit!

—Llibres de… què? Vull dir, fets amb què? Quinoa? Soja? Espelta?

—Nena, de què són fets els llibres?

—De paper, però…

—Doncs ja ho tens, ja ho teeens!

—M’estàs parlant de menjar llibres de paper? A l’Amniobiblioteca es mengen llibres de paper?

—Ja ho sé, ja. Sembla una contradicció. Perquè a les biblioteques els llibres els prestem i sempre us diem que els cuideu, que no els feu malbé…, i si els mossegues doncs ja no… Però tenim uns llibres especials per a l’Amniobiblioteca que sí que es poden mossegar…

—Són comestibles? N’havia vist alguna cosa per internet, sí…

—No, són llibres descatalogats, que la gent ja no demana ni en préstec, ni venent-los a un euro a l’entrada ens els trèiem de sobre…

—Llibres vells que no vol ningú… sona… IDEAL, eh!

—Eh, però triem bé els títols. Mira, són tots infantils, els de l’Amniobiblioteca.

—I groguencs… Ecs.

—Val la pena el sacrif…, l’esforç, si vols que el teu fill conegui els llibres des d’avui mateix…

—Si ja em costa parlar-li…

—Et sortirà una figa tova, amb tanta frega…

—Ei!

—Perdona, s’acosta l’hora i em poso nerviosa. Avui és la quarta sessió d’Amniobiblioteca. Ho he de tenir tot preparat.

—Tot preparat…

—Tisores per tallar el paper a bocins, aigua per empassar-s’ho, palanganes per si hi ha algun… contratemps…

—Contratemps vol dir… he, he… vomitar llibres?

—Hi ha fetus, éssers!, que neixen amb les idees clares.

—Neixen, no!

—Ai, ja m’entens!

—I… i se sap si funciona, això de menjar llibres, d’introduir-los al «gust de la lectura» així?

—No, estem en fase de prova. Oi que és emocionant? Ho sabrem d’aquí a uns anys, si funciona. Es tracta de fer un seguiment de les famílies participants i anar veient com evolucionen els gustos lectors dels fills després de néixer.

—Els gustos lectors, ha!

—Què, t’hi animes?

—Ui, ehem, n’hauria de parlar amb la parella, és una decisió que hem de prendre junts.

—És clar. Ell també pot venir, però el llibre te l’has de menjar tu.

—Ja, ja.

—Hi ha pares que també en mengen, per sentir-se més implicats.

—Ah.

—I s’està valorant l’opció de fer mastegar el llibre al pare i que la mare només se l’hagi d’empassar, perquè sigui una experiència plenament familiar.

—Preciós.

—Hem de parlar-ne amb Sanitat, encara.

—Començo a entendre això de les cortines.

—Sí, és que veure una dona menjant-se un llibre quan estàs embarassada, que tot et fa com més angúnia…

—És clar. Però pels fills…

—Pels fills es fa el que sigui, oi?

—Fins i tot menjar paper, potser sí. Si funciona… Saps si té gluten, el paper dels llibres?