Benvinguts als pactes del silenci

Els darrers batlles de Barcelona, menys Pasqual Maragall, debatent amb Miquel Roca sobre el desig de tornar a imaginar Barcelona. Aquest era l’atractiu programa de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País, l’organització presidida  per Roca, que ahir va convocar els batlles socialistes Narcís Serra (1979-1982), Joan Clos (1997-2006) i Jordi Hereu (2006-2011) i l’aleshores convergent Xavier Trias (2011-2015) per parlar de la ciutat postpandèmia. Però aquesta va ser l’excusa, i les d’idees sobre el futur van ser poques i conegudes (àrea metropolitana, transports, canvi climàtic) i en el debat d’ahir es va parlar més del país del present, que no de la ciutat del futur.

Del debat, destacar-ne la distància que senten tots quatre ex-batlles per l’actual generació política (“els joves se senten traïts per la nostra generació”), i el desig que tenen d’ajudar a bastir ponts i arribar a l’acord. L’obsessió per l’acord va marcar el to, fins al punt que Joan Clos i Jordi Hereu van arribar a demanar que a Barcelona s’aparqués el debat sobre les coses importants i crucials (independència) i es debatés sobre les coses menors (com per exemple el metro). I així arribar a acords. És a dir, aplicar els pactes del silenci.

L’altra cosa a destacar del debat d’ahir és la presentació que no es va fer dels ponents. Miquel Roca, un dels advocats del rei, s’ho va estalviar, però és realment revelador veure quines feines acaben fent els batlles de Barcelona quan deixen el càrrec: Narcís Serra, va presidir un banc, Catalunya Caixa. Joan Clos, presideix ara una patronal de les immobiliàries, ASVAL. I Jordi Hereu és AENA. Xavier Trias, si aquest cronista no va equivocat, era l’únic dels batlles presents que després del càrrec municipal no s’ha passat ni a la banca, ni a les immobiliàries ni al BOE.

El debat barceloní d’ahir, que es va poder seguir en línia, va acabar derivant, doncs, en un debat sobre el país del present vist amb els ulls d’uns senyors que ja fan bromes sobre la seva jubilació (Narcís Serra, setanta-set anys; Joan Clos, setanta-un; Xavier Trias, setanta-quatre anys, amb l’excepció d’Hereu, cinquanta-cinc anys). VilaWeb us l’ofereix transcrit i editat. També el podeu seguir sencer en vídeo.

Miquel Roca: “Un tema que ens preocupa a tots és el desig de reimaginar Barcelona, que viu una necessitat i desig de canvi, no només per la pandèmia. Aquest és el sentit del cicle. Tenim un inici de luxe: Narcís Serra, Joan Clos, Jordi Hereu, Xavier Trias. Quatre ex-grans batlles de la ciutat. I ho dic des d’una profunda enveja. Té la paraula Narcís Serra.”

Narcís Serra: “Hem d’imaginar Barcelona, però no és necessari que siguem gaire originals. Les idees ja han estat debatudes aquí, o altres ciutats. En voldria distingir dues: en el futur, i després de la pandèmia, hi haurà la tendència a viure en espais més grans, llocs més verds. S’ha d’atendre aquesta dispersió de la ciutat perquè la gent sigui més feliç. Sóc una mica gran i passo dels objectius econòmics basats en el PIB, i em fixo en els basats a fer que la gent sigui més feliç. Perquè això sigui possible, un objectiu de Barcelona és millorar la infrastructura de Transports. L’altra idea és que la millora de la qualitat del benestar vindrà de perseguir l’emissió zero. La resposta de Barcelona al canvi climàtic marcarà la imatge internacional de Barcelona.”

Joan Clos: “El problema metropolità continua essent l’assignatura pendent. La segona idea és que el destí de Barcelona va íntimament lligat al destí de Catalunya. Pensar que pots fer una cosa diferent del que es faci a Catalunya… Catalunya i Barcelona formen part de la mateixa realitat. Ja sé que moltes vegades fa mal, de pensar en això, perquè al debat sobre Catalunya no s’hi veu solució. Acabem de perdre una altra seu: l’Institut Meteorològic Europeu, que hem perdut contra Bonn. I això què hi té a veure? Doncs sí. Perquè estem en una fase que és fàcil atacar-nos, a Barcelona, a causa d’algun dels problemes associats.

I després sobre el medi: és important d’adherir-s’hi políticament perquè és la nova moral, ètica, fe de la població i explícitament dels joves. És un substitut de l’antiga religió, ja caduca: salvar el planeta, l’entorn, els animals, té una connotació ètica positiva. Aprofitem aquest impuls que ha arrelat, sobretot en la població jove.”

Jordi Hereu: “Ara la pandèmia té el risc de posar en qüestió la idea de ciutat densa, i que anéssim a la taca urbana sense frontera. La ciutat i la densitat són un perill per a la humanitat, es diu. Doncs és tot el contrari. És la solució de molts dels reptes de la humanitat. En moments de grans dificultats, la gran temptació és exacerbar les diferències per no posar-se d’acord. Gran tendència a tot al món, també a Barcelona, també a Catalunya. L’originalitat seria tornar a ser, i tenir, el pacte com a mètode i filosofia, com a expressió d’intel·ligència col·lectiva. El pacte entre diferents.

Que Barcelona sigui el primer gran exemple, després d’una segona dècada de segle molt desgraciada, he de dir. Comencem la tercera dècada generant la capacitat d’acord. Apel·lació molt directa al govern i l’alcaldessa: és el moment de liderar aquest camí. Liderar el pacte sincer. La realitat ens ho demana. Si no, continuarem pel pendent de decadència. Ara som vistos com una realitat complicada. I al món, escolta, hi ha molts llocs on anar.”

Xavier Trias: “Barcelona es troba en una ocasió única. Hi ha pandèmia, crisi econòmica, social i política, cert, però també saps que ens en sortirem a curt termini o mitjà termini. Hi haurà un moment d’èxit i de salt endavant. Barcelona està en declivi, diuen. No. No és veritat. Vas pel món i tothom et parla de Barcelona. Tothom vol venir. La gràcia és com fem el salt.

S’ha de fer amb algunes idees clares: Barcelona, capital de Catalunya. No es pot deslligar. Segona idea: hem de decidir quina Barcelona volem. Densa, no densa? L’aposta d’una Barcelona menys densificada vol dir donar resposta als problemes que tenim.

El futur de Barcelona va lligat a la lluita contra dues coses: la manca d’habitatge i com traiem la pobresa d’aquesta ciutat. Per primer cop en molt de temps la pobresa aflora d’una manera excessiva, a causa de la pandèmia, però també per culpa d’una certa filosofia. La lluita contra la pobresa no es basa en subvencions, es basa a crear activitat econòmica. En aquesta activitat econòmica, i quina ha de ser, sí que crec que hem d’arribar a fórmules de consens. En altres, no. És difícil que alguns de vosaltres em convenceu de quin és el futur de Catalunya.

Es necessita un cert ambient polític. Malauradament, no el tenim. Però no és que no el tinguem per culpa de la independència, que podria ser. O pels presos. Tampoc. L’ambient no el tenim perquè avui la política té voluntat destructiva. Jo he guanyat i he perdut eleccions. Però no hi havia la intenció de destruir. Hi havia la intenció, fins i tot, de generar amistat amb els adversaris. Avui dia és molt més difícil. Entre tots hauríem de fer un esforç perquè això no fos així.”

Debat

Narcís Serra: “Dues coses. Una l’ha dita en Clos. En un país, no només Catalunya, sinó la resta d’Espanya, que té tants problemes polítics i desacords és molt difícil fer una política acceptada a l’exterior. No ens creuen. Una solució al problema radicaria a tenir líders que proposessin fites acceptables per una majoria, que no dividissin els catalans en dues parts. I dos: el sistema econòmic incrementa les desigualtats. Amb un món que camina cap a la desigualtat, no es pot fer una política urbana solidària.”

Clos: “Voldria fer una proposta a la classe política catalana. Deixem de parlar de l’important, i parlem del menys important, on ens podem posar d’acord. Aparquem els temes crucials, momentàniament. Per exemple: algú ha decidit que els fons europeus que han d’arribar no es dedicaran a acabar la línia 9. Qui ho ha decidit això? Posem-nos d’acord amb un tema que no té res a veure amb les essències pàtries. Parlem de la línia 9. Fem l’esforç mental de baixar de les essències i els temes importants als no importants. I si ens podem d’acord en petites coses, potser avançarem.”

Hereu: “En el món hi ha prou dificultats perquè a sobre n’hi afegim encara més. Aportem-hi la capacitat de pacte. I sé que és contracultural, ara, que poden guanyar els que exacerben la diferència entre la teva tribu. En lloc d’intentar un mínim comú denominador.

Per animar, possibles pactes: no ens tirem l’Eixample del segle XXI pel cap. Pacte per l’Habitatge, entre públics i privats. Hem de deixar de pensar que el mercat és el dolent. Pacte de l’aigua, per fer un hub. Aparquem els grans temes. Xavier [Trias], tu aspires a una Catalunya independent i jo no. Jo aspiro a un estat plurinacional. Hem de tornar a repetir la dècada que hem viscut? Tu no has de renunciar al teu somni, ni jo tampoc al meu. Això del blanc o negre s’ha d’acabar. Hem de trobar noves propostes que ens permetin de retrobar-nos. Barcelona ha de ser el laboratori de la nova trobada entre catalans.”

Xavier Trias: “Jo no sóc un independentista clàssic. No ho era, me n’he tornat. I m’he tornat independentista perquè crec que l’estat espanyol no respon als desigs i necessitats i a la justícia necessària. No faré ara un debat sobre la independència. L’important no és la independència. Si no el grau de dependència. La constitució i la transició va intentar evitar de fer això. I no va funcionar. Perquè sempre hem estat dependents d’una manera exagerada. Barcelona podria ajudar a resoldre això? Sí. Essent capital de Catalunya té l’obligació de crear un ambient favorable a resoldre les coses. I alguns hem fet el paper de buscar l’entesa. Jo vaig presidir l’AMB, i la majoria del govern era socialista. I n’estic orgullós. Estic orgullós de la relació amb Balmón, estic orgullós de la relació amb Núria Marín.”

Joan Clos: “Parem de parlar de coses importants, de fons. I posem-nos d’acord.”

Xavier Trias. “Com que les heu tocat, jo he respost.”

Clos. “Les hem tocat per aparcar-les. Les hem tocat per no tornar-hi… Però és una proposta. Si estem quasi tots jubilats. Feu el que convingui. Crec que convindria l’esforç de parlar de temes concrets. Buscar l’acord.”

Miquel Roca: “No puc deixar de constatar una cosa: quatre ex-alcaldes de Barcelona posen de manifest un desig: l’acord, entendre’s. Construir. Com deies tu, Joan, les essències patriòtiques no poden ser incompatibles amb avançar sobre pactes concrets, de mínims. No pot ser. Doble pregunta a cadascú: si hi ha aquesta voluntat d’acord, i entesa, per què no passa? I segona: estaríeu disposats a fer que us instrumentalitzessin per posar-nos d’acord?”

Narcís Serra: “A la segona ja et dic que sí. I la primera no me’n recordo, perquè sóc jubilat.”

Miquel Roca: “Per què no arriba l’acord?”

Narcís Serra: “Perquè s’ha descarrilat el tren del debat polític. Des de fa uns quants anys. I s’ha de tornar a encarrilar. La feina més forta que ha fet el nacionalisme espanyol per defensar-se ha estat potenciar Madrid com a capital d’Espanya. I això, Joan [Clos], potser és una cosa grossa, però hem de contrarestar una de les accions més potents que s’han fet per limitar el nostre poder. Trobem un equilibri entre coses petites i coses grans. Però no oblidem que les coses grans existeixen.”

Joan Clos: “Totalment obert a generar debats on calgui. Per què no s’ha arribat a l’acord? Perquè som en una altra època. Filosòfic, moral, ètic. Joves amb perspectives diferents. Els joves se senten traïts per la nostra generació. Ha sorgit una reacció psicològica col·lectiva de rebuig al poder perquè el poder se l’estima corrupte i corruptor. Reafirma la sospita de tota una generació. L’última generació són els doomers. Els Tristos. Nascuts el 2000. Ja no creuen en res, ni en ells mateixos. Per això jo parlo del medi ambient. Un nacionalista i un no nacionalista poden ser tots dos verds. Cal trobar un pont ètic que ens uneixi.”

Jordi Hereu: “Estem a disposició per generar aquests acords. Per què no arriba l’acord? Perquè el Twitter ha substituït massa l’assemblea. I ha exacerbat les diferències. No ens posem d’acord perquè no hem visualitzat de manera clara els costos del no-acord. Estem encantats de viure en la lenta decadència mentre ens barallem per les quatre collonades que el Twitter, a més, exacerba.”

Xavier Trias: “Quan s’arriba a una determinada edat et pots permetre el luxe de dir: si em necessiteu per construir, bé. Però si em necessiteu per destruir, no m’interessa. Per què no hi ha acords? És un estil. Una manera de fer. M’he presentat a eleccions amb Clos i Hereus, i hem sabut mantenir el savoir faire, que ens permet de tant en tant anar a esmorzar, i comentar com veiem les coses. Avui la política que hi ha a l’ajuntament no funciona així. I en fa d’anys. “Tu ets fastigós i parlar amb tu és un mal negoci”, es diu. Gran equivocació. Quan qui mana no té aquest interès, és molt difícil.”

Miquel Roca: “La societat dels amics va guanyar visibilitat en el moviment per enderrocar les muralles de la ciutat. Ara les muralles són unes altres, i no es poden enderrocar des de la confrontació. És metafísicament impossible. Si no hi ha acord, no hi haurà enderrocament de les muralles. Nosaltres avui hem posat de manifest que hi ha una tradició política al servei de la ciutat que té capacitat i força per a generar un gran futur per a la ciutat com a capital de Catalunya. Ciutat: no desaprofitem la nostra capacitat de generar acords. Quan ho hem fet, hem triomfat. Quan no ho hem fet, hem viscut en la incertesa.”