Benito Almirante: “Cal que comencem a tractar la covid-19 com una malaltia vírica poc important”

Divendres, el conseller de Salut, Josep Maria Argimon, va dir que calia canviar la mentalitat amb què s’havia afrontat fins ara la pandèmia. En una entrevista a TV3, va comentar que ben aviat s’haurien de canviar les normes; per exemple, que es deixarien de fer proves diagnòstiques al primer indici d’infecció: “Avui, ja no caldria. Entenc que molta gent encara se n’anirà a fer, però a poc a poc ho anirem deixant.” Tot sembla indicar que l’eliminació de les restriccions anirà acompanyada d’una vigilància epidemiològica menys intensiva basada en sentinelles i focalitzada en els grups vulnerables. Però no són els únics canvis. També es planifica la retirada de la màscara de manera progressiva. Parlem de tot plegat amb Benito Almirante, cap del Servei de Malalties Infeccioses de l’Hospital de la Vall d’Hebron. L’infectòleg preveu que abans de l’estiu la major part de la població tornarà a la vida d’abans de la pandèmia. Però recorda que la gent vulnerable haurà de continuar vigilant. “Ara cal protegir molt la població vulnerable, però la població general ha de començar a fer vida normal. Cal que comencem a tractar la covid-19 com una malaltia vírica poc important.”

—El conseller Argimon divendres deia: “Hem de canviar el xip. Avui no caldria fer proves, ho anirem deixant.” Això vol dir que la pandèmia s’ha acabat? En quin punt és?
—La pandèmia no s’ha acabat, però l’impacte de la malaltia ara és molt diferent que no pas abans. En aquest moment, la majora de la gent està vacunada, i la vacuna és molt efectiva, serveix per a evitar la malaltia greu. L’arribada de la variant òmicron ho ha canviat tot. Per tant, hem de canviar les estratègies. Ara cal protegir molt la població vulnerable, però la població general ha de començar a fer vida normal. Cal que comencem a tractar la covid-19 com una malaltia vírica poc important.

—Però encara hi ha milers d’infeccions diàries. Aquest canvi no serà immediat.
—El canvi que es proposa és a dos mesos vista o tres. És un canvi gradual. No és d’avui per a demà. I fonamentalment hi ha un aspecte molt important a tenir en compte perquè hi pugui haver el canvi: cal que els hospitals estiguin més buits. Encara hi ha un volum massa gran de pacients amb covid-19. Seria una altra cosa si tinguéssim molts casos, però no arribessin als hospitals. Tindria un altre impacte.

—Parlem de l’abril, més o menys. Fins aleshores caldrà continuar amb màscara, fent quarantenes…
—Sí, a l’abril hi podria haver canvis. Però cal ser conscients que una cosa són les normes protectores i una altra el diagnòstic. No tots els canvis seran el mateix dia i alhora. Tot i que hi ha països que ho han fet de cop, com ara Dinamarca, Suècia i Noruega.

—Anem per parts, doncs. Un punt important que pot canviar és que a partir d’ara no es comptin totes les infeccions. Defenseu que no cal fer proves a tothom, sinó tan sols als vulnerables. Qui són?
—Tenim una aproximació bastant acurada. Es considera vulnerable tota aquella gent que té problemes de base importants. Principalment, els immunodeprimits, els que tenen càncer, els trasplantats, els que tenen malalties hematològiques… O la gent gran que té més de seixanta-cinc anys i una malaltia de base important, com ara renal i respiratòria.

—Com s’actuarà, amb aquesta gent? Li continuaran fent proves?
—Sí. Aquesta gent és a qui s’haurien d’evocar tots els esforços de diagnòstic, de prevenció i de tractament. Per exemple, els recomanarem que continuïn portant posada la màscara, malgrat que a la resta de la població no la dugui. Hem de passar d’una fase d’obligació per a tots a una de recomanació per a uns quants. Això passa molt, en medicina. Els metges sempre funcionem amb recomanacions. Mai no obliguem ningú a fer un tractament, l’hi recomanem.

—I la gent que viu amb persones vulnerables, com s’ha de comportar?
—Aquesta gent tindrà una responsabilitat individual. Però ja passava abans de la pandèmia. Abans, si convivies amb una persona vulnerable, tenies cura. Per exemple, una persona de trenta anys no es vacunava de la grip, però si convivia amb un trasplantat, sí. La gent que viu amb una persona vulnerable ha de continuar vigilant, ha de prendre un seguit de precaucions.

—Com pot ser que fins ara fos vital de saber si s’estava infectat i d’ací a uns mesos ja no? Això fa que molta gent se senti insegura.
—Perquè infectar-se no tindrà les repercussions que ha tingut fins ara. La malaltia no desapareixerà i, per tant, hem d’organitzar un sistema d’atenció que sigui sostenible en el temps. Això que fem ara no ho és. És impossible que estiguem tota la vida com fins ara. En conseqüència, hem de preparar un sistema que dirigeixi totes les recomanacions a les persones vulnerables i, evidentment, a la part de la població que hi conviu. Però la resta de gent haurà de fer vida normal, no podem estar com fins ara per sempre més. Això sí, si hi ha un canvi en la pandèmia que comporti molt d’impacte en la població quant a gravetat, s’hauran de tornar a prendre mesures. Però si no té impacte en la gravetat, no haurem de canviar res. Cada any hi havia molta grip i no fèiem res. Vacunàvem la gent vulnerable, però no fèiem res especial amb la resta de la població.

—Això vol dir deixar de saber cada dia quants contagis hi ha. Com es podrà controlar l’evolució de la pandèmia?
—Ho faríem amb els centres sentinella. Era com funcionàvem abans de la pandèmia. Hi ha centres sentinelles, són hospitals i centres d’atenció primària que sí que diagnostiquen tots els casos. I a partir d’aquí es fa una estimació per a tota la població. És un sistema que ja estava muntat abans de la pandèmia.

—I també es controlaria així l’aparició de les noves variants?
—Sí, els centres que estudien aquests casos miraran si hi ha noves variants o no. La tecnologia dels laboratoris permet de detectar les noves variants d’un dia per a l’altre. Per tant, si apareix una variant nova, i comença a tenir força freqüència, es detectarà. També cal tenir en compte que aquesta nova variant no serà necessàriament dolenta. De fet, pot ser beneficiosa. La variant òmicron és més beneficiosa que la delta. Afecta molta més gent i, com a resultat, pot originar més immunitat a la població. Alhora, té menys càrrega de malaltia. Per això posem noves mesures sobre la taula. Un fet que no sols ens passa a nosaltres, sinó a tota al món. Fins i tot l’OMS ha dit que s’ha de començar a discutir què fer a partir d’ara en tots els països que tenim la població majoritàriament vacunada. Aquesta és la qüestió fonamental.

—I si a l’hivern tornen a augmentar els casos, s’haurà de tornar a canviar de mesures? És a dir, s’hauran de tornar a fer proves i aplicar restriccions?
—No ho sabem. Tot depèn de gravetat de la malaltia, no de la quantitat. Fins ara ens hem centrat molt en la quantitat, perquè hi havia milions de morts. Hi havia quantitat i molta gravetat. Però aquests darrers mesos hi ha hagut moltíssima més quantitat, com mai, però menys gravetat. Ha canviat completament l’esquema. Ara hi ha centenars de milers de casos nous, però, en canvi, hi ha molt pocs casos greus.

—L’altra cosa que desapareixerà seran les màscares. Argimon explicava que proposen de llevar-les progressivament, començant per les escoles. D’entrada, amb els nens de primer i segon de primària.
—Els nens són els que més han patit les restriccions durant la pandèmia, permanentment, fins i tot amb l’anul·lació de les classes durant mesos. És curiós, perquè han patit molt les restriccions, però són els que tenen menys problemes amb la malaltia. Amb l’òmicron, la probabilitat de tenir una malaltia greu és pràcticament nul·la en els infants. Els nens es poden infectar i no tenen cap problema.

—Però hi haurà algun moment en què la gent anirà a la feina sense màscara? I al metro?
—Sí, és clar, els països del nord ja ho fan. Ara, al meu entendre no s’hauria de fer com ells, retirar-ho tot de cop. Segurament, s’hauria de fer d’una manera més gradual. Em sembla bé començar per l’entorn educatiu d’aquí a relativament poc. Després, segurament es podrà fer en entorns laborals, allí on treballen cinc persones o deu. I probablement en última instància es traurà en llocs amb molta gent, com els espectacles multitudinaris o el transport públic.

—Això vol dir que a l’estiu podríem tenir una normalitat com la d’abans?
—Fins i tot abans. Si l’evolució de la pandèmia continua com fins ara, és molt possible que d’aquí a un parell de mesos els hospitals estiguin força buits de malalts de covid-19. Aleshores serà el moment de començar a aplicar aquestes noves mesures. Això sí, gradualment. La implantació completa pot durar un mes o dos. Probablement, a l’abril es podran llevar les màscares en interiors i es deixaran de fer proves en massa. Abans de l’estiu hauríem de poder tornar a la normalitat d’abans de la pandèmia.

—Per a fer tot això, cal millorar el control de ventilació de tots aquests espais?
—És molt complicat de fer. Comporta reformes estructurals que tenen un cost tan elevat que la majoria de negocis no ho podrien assumir. Això em recorda aquella època que s’havien d’habilitar zones per a fumadors i zones per a no fumadors en els locals de restauració. Era inviable del punt de vista estructural. La immensa majoria d’establiments no ho podien fer. Aleshores es va decidir que era millor que no es fumés en espais tancats. Però, és clar, això es podia fer. És inassolible per a l’estructura del país que tots els establiments públics tinguin un sistema de ventilació òptim.

—És a dir, seria recomanable, però no es pot aconseguir?
—Sí, sobretot seria interessant que en espais de nova construcció hi hagués una normativa urbanística que obligués a tenir unes condicions de ventilació i renovació de l’aire adequades per a evitar la transmissió de patògens respiratoris virals. Però aplicar això retroactivament és impossible. El 90% dels establiments de restauració segurament no compleix aquests requisits.

—Per tant, mantenir les finestres obertes és una bona opció a partir d’ara?
—Sí, sempre que la climatologia ho permeti. Però això que es fa a les escoles no té sentit. No pot ser que els nens passin fred a l’escola. La covid pot alterar una mica les nostres vides, però fins al punt de passar fred no està justificat. Ventilar els espais és una tècnica molt vella. La meva àvia, quan feia el llit, ventilava l’habitació, però després ja no la tornava a obrir en tot el dia. És evident que els espais s’han de ventilar, però que un espai escolar hagi d’obrir la finestra cada hora al mes de gener no em sembla lògic. Que els nens vagin amb l’abric i mantes a classe no és recomanable. Crec que és millor assumir el risc de tenir la infecció, sempre que sigui com ara i no com al principi la pandèmia. Les mesures han de ser racionals.

—En certs moments de la pandèmia ha faltat racionalitat?
—Segur. Hi ha hagut una barreja de decisions polítiques, administratives, científiques… Moltes vegades les decisions s’han pres per inèrcia. La pandèmia ha tingut molt d’impacte a tot el món i no hem tingut temps de reflexionar sobre moltes de les mesures que s’han pres. Algunes vegades els científics hem obligat els polítics a prendre mesures molt dures i de vegades els polítics han pres mesures que els científics no hem entès. L’últim exemple, quan el govern espanyol va tornar a fer obligatòria la màscara al carrer. És una mesura estètica, no té cap efecte per a la població general. O els confinaments perimetrals d’una zona, tenien poc sentit. En aquest cas, hi havia científics que n’eren partidaris. Ara ja sabem que confinar un barri o una població té molt poc impacte en l’evolució de la pandèmia. Això, ara, és molt fàcil de dir, però prendre aquestes mesures és complicat. Cal analitzar bé allò que hem fet perquè, quan d’aquí a uns anys torni a haver-hi una pandèmia, puguem actuar d’una manera més organitzada i coherent. Hem d’aprendre a comunicar més bé què passa a la població.

—Hi ha gent que viu aquestes informacions amb alegria. Però també hi ha qui mostra desconfiança. No és la primera vegada que es diu: “Això ja s’acaba.” Recordo, per exemple, unes afirmacions vostres del juny del 2020…
—És molt diferent, perquè han passat dos anys. Ara en sabem molt més, de la malaltia. El juny del 2020 era el començament de la pandèmia. No vaig ser l’únic que es pensava que segurament tindríem una treva, i que la situació no es complicaria fins l’hivern. Però no va ser així. Va tornar molt més ràpid. És evident que tothom ha dit coses que no s’han complert. Veus, una cosa que hem après és a ser més cautelosos, ara ja no fem tantes previsions.

—Per què és diferent, ara?
—Sobretot han canviat dues coses. La gent està vacunada i el virus que circula ara –i segurament els que vindran en un futur– és menys greu. Això ens fa preveure un futur diferent. Ara, no t’ho puc assegurar al 100%. Les probabilitats són molt altes.