23.12.2022 - 21:40
|
Actualització: 23.12.2022 - 21:43
El Projecte Marina és un vast complex monumental i turístic que es construeix a Ouidah, una ciutat costanera de la República de Benín, a l’Àfrica occidental. El país espera vendre’s com una destinació important per als turistes afrodescendents de la diàspora. La veïna Nigèria i la seva població de 220 milions de visitants potencials també fan de Benín, serè i diminut, un lloc envejable per a atraccions turístiques a gran escala.
La construcció davant la mar se situa en la zona que va ser el principal port d’esclaus de la badia de Benín. Gairebé dos milions d’esclaus africans van anar-se’n durant el tràfic transatlàntic d’esclaus. En el moment àlgid, entre 1790 i 1860, Ouidah era controlada pel regne de Dahomey.
El futur complex inclourà un hotel balneari, una rèplica a escala real d’un vaixell d’esclaus, jardins commemoratius, un mercat d’artesania i una arena per a espectacles de vodú. El vodú és una religió practicada a Benín i entre els descendents dels africans esclavitzats als EUA, Haití i més enllà. L’èxit local del film de Hollywood The Woman King va revelar un fort interès per aquest període històric, encara descuidat en els programes escolars.
El Projecte Marina podria fer que es conegués més el tràfic transatlàntic d’esclaus. Però presenta moltes preguntes. Amb el seu disseny i abast, representa les controvèrsies del turisme patrimonial d’esclaus. La mercantilització del patrimoni pot degradar les experiències de passats dolorosos. L’espectacle de la cultura produït per la indústria turística és rebut sovint amb menyspreu.
Segons l’estudiós nord-americà Edward M. Bruner, els antropòlegs i els “turistes que hi viatgen” sovint consideren que els “balls turístics” són especialment ridículs. Tanmateix, la companya antropòloga Paulla Ebron argumenta que els turistes de patrimoni també poden ser pelegrins i les seves experiències culturals comercials poden ser íntimes i sinceres. Ebron diu: “Àfrica es va convertir en sagrada i comercial, autèntica i espectacular.”
El Projecte Marina també presenta disputes per altres motius. Hi ha qui tem que el turisme de masses tingui un impacte advers en una zona coneguda per un ecosistema i una biodiversitat únics. A aquestes preocupacions, s’hi afegeix la construcció d’un altre complex balneari gegantí a prop, el Club Med’s d’Avlékété.
Ja hi ha nombrosos espais sobre l’esclavitud a Benín. Des dels forts europeus de Ouidah fins als palaus reials dels reis d‘Abomey, Porto-Novo i Allada.
La meva opinió, com a antropòloga, és que les darreres construccions caminen per una línia fina entre l’educació i la memòria i el comerç nu i cru.
Ensenyar l’esclavitud a l’Àfrica
L’esclavitud i el tràfic d’esclaus no s’ha ensenyat prou a les escoles. L’any 1998, l’Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura (Unesco) va implementar el projecte educatiu sobre el comerç transatlàntic d’esclaus. Els països participants de l’Àfrica occidental, com Ghana, el Senegal i Gàmbia, van ajudar a tractar el problema.
A la platja de Ouidah, la Porta del No-Retorn és un arc de formigó i bronze amb imatges colpidores de cossos encadenats d’esclaus africans. És un dels punts de referència més notables de la ciutat, però és tan sols un entre centenars. El camí des del mercat d’esclaus fins a la porta monumental era marcat per dues dotzenes d’escultures i parades simbòliques commemoratives de la marxa dels captius.
La campanya de la Unesco forma part del projecte insígnia de la Ruta de l’Esclau (anomenat “Rutes dels pobles esclaus”), llançat el 1994 a Ouidah. Va comportar el desenvolupament global de projectes de recerca dedicats a estudiar l’esclavitud. També va propiciar noves commemoracions de l’esclavitud i el tràfic d’esclaus al continent i més enllà. A Benín, va transformar el paisatge commemoratiu.
Per exemple, el Museu Da-Silva de Porto-Novo, la capital administrativa de Benín, es va inaugurar l’any 1998. La institució privada ofereix recursos (exposicions, documents, espais) perquè els alumnes de l’escola aprenguin sobre l’esclavitud. El seu fundador, Urbain-Karim-Elisio da Silva, és un destacat aguda, part d’una comunitat afro-brasilera relacionada amb els comerciants d’esclaus i els antics esclaus repatriats.
Nous monuments en un paisatge complicat
En la meva darrera visita a Ouidah el febrer d’enguany, la Porta del No-Retorn i el museu eren en procés de renovació. Les escultures havien estat retirades mentre es reconstruïa la carretera. El museu renaixerà com a Museu Internacional de la Memòria i l’Esclavitud.
Però el Projecte Marina, al costat de la porta, és la més espectacular de les noves promocions. Un vídeo publicat pel govern enumera alguns dels seus edificis. Els noms que tenen (“Afro-Brésilien”, “Bénin”, “Caraïbes”) reconeixen els descendents dels esclaus africans.
Les noves estructures s’afegeixen a un tractament polifacètic (i de vegades disputat) de la implicació complicada del país amb el tràfic d’esclaus. Descendents de caçadors d’esclaus i comerciants d’esclaus viuen al costat dels descendents dels esclaus. Els seus records i interessos separats han portat a estratègies commemoratives diferents.
L’antropòleg C. Ciarcia cita dos posicionaments oposats. A Ouidah, on es concentren les infrastructures turístiques, cerquen públicament el perdó, mitjançant l’expiació ritual i la commemoració. A Abomey, l’antiga capital de Dahomey i dels caçadors d’esclaus, les narratives són menys apologètiques. Per a la companya antropòloga Anna Seiderer, la presència de vodú, particularment, ha estat important per als turistes desitjosos d’imaginar i promulgar les seves arrels.
El turisme patrimonial esclau i la seva insatisfacció
El turisme patrimonial d’esclaus a l’Àfrica atén principalment els interessos dels visitants estrangers, sobretot els descendents d’esclaus africans a Amèrica del Nord i del Sud i la regió del Carib. Uns quants centres del patrimoni mundial de la Unesco guarden aquests llegats per als turistes: l’illa de Gorée (Senegal), els castells d’esclaus (Ghana) i Stone Town (Tanzània). Sens dubte, el desenvolupament turístic sempre va formar part del projecte de la ruta de l’esclau, fins i tot abans de la Unesco.
Els nous complexos de Ouidah es presenten al Benin Révélé, un gran programa de desenvolupament imaginat pel president Patrice Talon. Segons alguns detractors, molts d’aquests projectes seran una despesa inútil i s’empraran poc.
Una altra crítica recurrent és que els nous museus, monuments i esdeveniments són dissenyats per experts estrangers més que no pas per talents locals. Els nous espais són dissenyats, construïts i organitzats per arquitectes, enginyers i comissaris majoritàriament francesos o xinesos.
El Projecte Marina és un dels molts projectes que recorden el passat de Benín. La combinació d’objectius comercials i commemoratius no els fa menys capaços d’ensenyar història ni d’oferir processos íntims de record. Però la nova tendència del consum cultural de gamma alta sembla més problemàtica.
Dominique Somda és investigadora júnior de l’Institut d’Humanitats a l’Àfrica (HUMA). Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.
