Benet Salellas: “Aquella intimidació ambiental de Marchena la veig ara introduïda als desordres públics”

Benet Salellas va ser l’advocat de Jordi Cuixart al Tribunal Suprem espanyol i també de molts dels joves encausats durant les protestes contra la sentència. Ha estat la defensa de represaliats anònims i de mediàtics, i té al cap la repressió contra l’independentisme en un conjunt, no tan sols contra els dirigents polítics. Per això ha rebut amb preocupació l’anunci de la reforma del codi penal espanyol que deroga la sedició però amplia el delicte de desordres públics. Creu que s’ha perdut una oportunitat per a avançar cap a un codi penal més respectuós amb l’exercici del dret de protesta i avisa que, amb la reforma, es pot facilitar la persecució de les mobilitzacions al carrer si l’independentisme torna a intentar un embat.

—Com afecta les causes judicials sobre els fets de 2017 que ara canviï el codi penal?
—Quan es modifica una llei i els efectes de l’aplicació antiga encara són vigents s’ha de fer una revisió de la sentència pel tribunal sentenciador. A la causa del Tribunal Suprem, les penes de privació de llibertat ara mateix no són vigents, per l’indult, però sí que n’hi ha d’inhabilitació. El Tribunal Suprem haurà de fer un expedient de revisió i dictar una nova sentència amb unes noves penes, o fins i tot plantejar l’absolució, depèn de si s’interpreta que els fets són punibles en vista de la legislació nova o no.

—És gaire probable, l’absolució?
—Si la proposició de llei hagués estat simplement derogar la sedició, en la revisió es resoldria que els fets que van ser objecte de condemna avui ja no ho són. Ara bé, com que en l’adaptació que es fa del codi penal es generen nous delictes en el mateix capítol contra l’ordre públic, entenc que el tribunal avaluarà si ja no és sedició però, en canvi, és un delicte de desordres públics.

—La sedició, que abans era un article en concret, s’amaga ara dins el de desordres públics?
—La sedició és un delicte amb uns verbs i una concepció jurídica de l’ordre públic i les institucions que responen a una tradició que ve del segle XIX i que ha estat utilitzada per reprimir la dissidència tant en règims democràtics com en època no democràtica. Vull pensar que amb la derogació es fa un pas per intentar de superar aquesta vella tradició repressiva de l’estat. És cert que no s’elimina la sedició i prou, s’introdueixen modificacions en el delicte de desordres públics que sembla que, per la porta del darrere, poden garantir que no quedin impunes algunes conductes considerades fins ara part del delicte de sedició.

—Si ara es tornés a promoure una protesta com la del 2017 o semblant seria considerat un delicte?
—No sé què dir. La decepció que m’emporto de la reforma del codi penal és que no fa una derogació del delicte de sedició i prou. És el que volíem i demanàvem, ho vam discutir al Suprem i ho vam plantejar als recursos al Tribunal Constitucional. Fa una reforma dels delictes de desordres públics, i això ens col·loca en una posició incerta sobre què ens podem trobar si es repeteix la situació del 2017. Hem de buscar escenaris en què tinguem clar que l’exercici del dret d’autodeterminació des d’una perspectiva de la no-violència no ha de tenir conseqüències penals per a ningú. En canvi, després d’aquesta reforma no veig clar que ho puguem mantenir.

—Hi ha marge perquè la malversació per la qual van condemnar alguns membres del govern també se suspengués, atès que si no hi ha sedició no té sentit considerar que s’han emprat diners públics per a un il·lícit penal?
—No cal que sigui un il·lícit penal, pot ser simplement un il·lícit perquè no s’han destinat els diners d’acord amb l’ordenament jurídic. Allò que els fa disconformes a l’ordenament jurídic no són les condemnes per sedició, sinó les resolucions del Tribunal Constitucional declarant que aquest procés no era conforme a la constitució. Ja m’agradaria pensar el contrari, però diria que per aquí no aconseguim una despenalització de la conducta de malversació.

—El PSOE ha justificat la reforma com una manera de fer encaixar el codi penal espanyol amb els europeus, perquè fins ara havia estat un problema per al funcionament de les euroordres. Com afectarà els exiliats aquest canvi?
—Hi ha qui pot llegir que hi ha una mena de modernització de les eines repressives. La sedició no els va funcionar, ara alguns d’aquests conceptes i verbs del delicte de sedició han estat arreglats i pot ser que els donin uns altres resultats. No m’atreveixo a dir quina és la voluntat del PSOE, ni com ho pot rebre el Tribunal Suprem, ni quin pot ser el resultat dels tribunals europeus que ho hagin de valorar.

—La derogació de la sedició facilita que tornin exiliats als quals no s’atribueix malversació, com Marta Rovira?
—D’entrada hauríem de veure quina posició pren el Tribunal Suprem quan la reforma s’aprovi. Si accepta que el legislador ha eliminat el delicte i, per tant, deixa de perseguir-lo, o si diu que, com que el legislador ha eliminat aquest delicte però ha introduït noves conductes, recondueix les ordres de detenció internacional per aquest delicte.

—Per tant, el següent pas un cop aprovada la llei seria que els indultats demanessin una revisió de la condemna?
—És un tràmit que es pot fer a instància del penat, de la fiscalia o que també pot fer el tribunal d’ofici. Un cop aprovada la reforma, és un dels moments en què podrem veure com ho rep el Tribunal Suprem.

—Què pot significar que la nova redacció del delicte de desordres públics penalitzi també la “intimidació”, que és tan subjectiva de valorar?
—Fins ara el delicte de desordres públics tenia un element molt clar: exigia un acte de violència contra les persones o les coses. Quan es trencava un contenidor o s’agredia un policia podíem ser en el context d’un delicte de desordres públics. Quan això no passava, manteníem la garantia que no hi podia haver intervenció del dret penal en una manifestació. Ara s’incorpora el concepte d’intimidació. Qualsevol fenomen de protesta conté un element de tensió i pressió, perquè busca generar un efecte. La intimidació és molt subjectiva i no deixa rastre, a diferència de la violència, i per tant entrarà en una dimensió molt personal. Tant del receptor com del tribunal a l’hora de valorar-la. Em demano en quin moment la policia se sentirà intimidada o en quin moment començaran a fer denúncies perquè s’han sentit intimidats pel to, les paraules o els gests dels manifestants.

—Pot ser arbitrari.
—Obre un ventall molt ampli a l’arbitrarietat i a incriminar conductes que fins ara eren impunes i s’entenien com a expressions del dret a la protesta. Potser excessos, però que no acabaven dins el delicte de desordres públics. El que més em dol com a jurista és que fem un pas enrere incorporant al delicte un concepte que hem criticat moltíssim. Si hagués de fer la genealogia de la paraula “intimidació”, la buscaria a la sentència de Marchena a la protesta del 2011 d’Aturem el Parlament. En aquell cas, que el Suprem va revocar una absolució dictada per l’Audiència Nacional, Marchena va interpretar conductes de protesta, barrar el pas o fer determinats gests contra uns diputats però sense violència, com una intimidació ambiental que va ser l’argument per a condemnar els manifestants. La intimidació ambiental utilitzada en aquell procediment és la que ara veig introduïda en el delicte de desordres públics. En comptes d’anar endavant, és un pas enrere.

—La reforma substitueix l’anterior article 557 bis per a una penalització de la “pertorbació rellevant de la pau pública i de la seva activitat normal”, encara que sigui sense violència ni intimidació. Com afectarà el dret de protesta?
—És una part de la reforma que em genera una contradicció molt gran. El 2015 hi va haver una modificació del codi penal per part del PP que va endurir moltíssim aquest capítol. Van introduir l’article 557 bis, que és el delicte amb què ens hem barallat en els casos de tota la gent encausada en les protestes contra la sentència del 2019. Tenia penes de fins a sis anys i considerava un agreujant que els desordres s’haguessin produït en el context d’una manifestació. Va ser l’eina que va utilitzar la fiscalia en el seu moment per a demanar presons provisionals. Vull destacar que la proposta que hi ha sobre la taula deroga aquest 557 bis i es desfà una de les reformes més controvertides del PP. El problema és que en comptes de derogar-lo i prou, introdueixen articles nous. Sempre perdem un llençol a cada bugada. No tornem al punt anterior, avancem en la direcció contrària.

—Abans del 20-S, el fiscal general de l’estat de llavors, José Manuel Maza, va lamentar en una entrevista a El Mundo que el codi penal actual no oferia prou eines per a perseguir l’independentisme perquè la sedició requeria que hi hagués violència, i veia que no n’hi havia. Ell demanava de recuperar el delicte de sedició impròpia, desaparegut en la reforma del codi penal de 1995, i que era una forma més lleu, sense violència. El nou delicte de desordres públics recupera aquest esperit?
—Hi ha algunes expressions que són una mica preocupants. Mentre nosaltres no tinguem un concepte d’ordre públic en què vagi inclòs el dret de protesta, em preocupa moltíssim posar en un delicte el concepte “atacar l’ordre públic”. Un dels aspectes de la reforma que tenim sobre la taula parla d’incriminar conductes que es porten a terme mitjançant multituds amb un propòsit que sigui idoni per a afectar greument l’ordre públic. Em preocupa molt. Parla de conductes idònies, no de conductes que produeixin un resultat, sinó que tinguin la capacitat per produir-lo. No ha passat res, ningú ha pres mal, però com que la conducta era idònia, la incriminem. A més, la conducta d’idoneïtat es basa en l’adverbi “greument”, que és valoratiu, i el concepte “ordre públic”. Avui dia no tenim clar què és l’ordre públic. Per a alguns, són carrers callats, buits de gent i silenci absolut. Per a uns altres, significa que al carrer hi pugui haver protesta, vida i festa. Fins que no vegem clar què significa afectar greument l’ordre públic en potència, es deixa la porta oberta a incriminar expressions polítiques, socials i culturals com a delicte. És una mena d’experiment que no sabem on ens pot portar, i quan es tracta de drets fonamentals i d’un règim com el Regne d’Espanya, prefereixo no fer experiments.

—Un altre dels canvis és la derogació del 559, que castiga la difusió pública de missatges que incitin a alterar l’ordre públic, i pel qual volien condemnar Tamara Carrasco. En canvi s’hi afegeix un nou punt que persegueix la “provocació, conspiració i proposició” dels desordres. És gaire diferent?
—És fer el mateix però de manera més fina. El 559 era un delicte que es va fer específicament pensant en l’enviament de missatges i convocatòries de manifestacions. Com va establir la part majoritària del Tribunal Suprem a la sentència de Tamara Carrasco, aquest delicte corria el risc d’incriminar conductes que són exercici de drets fonamentals. Era un delicte que realment acabava essent de molt difícil aplicació. Si vas a les categories de la provocació, la conspiració i la proposició, tres conceptes que són en moltíssims delictes del codi penal, no tan sols castigues aquell que comet el delicte sinó aquell que el prepara. El que era una crítica que es castigués qui incitava a dur a terme manifestacions que podien acabar amb determinats excessos en el dret a la protesta, queda incriminada i coberta per la idea de la “provocació, conspiració i proposició”.

—Es podria atribuir aquest delicte a un dirigent social o polític que convoqués una manifestació en la qual després hi hagués aldarulls?
—La idea de la proposició és que proposes que passi el delicte com a tal. No és que tu proposis una cosa i després en passi una altra. Passa que són conceptes molt vagues. Potser convoques una protesta multitudinària i resulta que posteriorment això és interpretat que ja convocaves la gent a posar en perill l’ordre públic. Perdem seguretat jurídica i garanties de saber que les paraules, les propostes i les idees no poden delinquir mai. Jiménez de Asúa, jurista de la segona República espanyola, sempre deia que els diferents codis penals espanyols es podien mesurar amb els actes preparatoris. Com més s’intimidi la provocació, conspiració i proposició, més autoritari és el codi penal.