Benet Salellas: ‘Mai no s’ha de permetre que en casos polítics els advocats prenguin les decisions’

L’advocat Benet Salellas ja no és als òrgans de direcció nacional de la CUP ni a primera línia com a diputat al parlament, però continua actiu políticament. Això sí, de manera més discreta. Dins la CUP, és al grup de treball de migracions i al de corrupció, ajudant en l’estratègia antirepressiva, és l’advocat d’Anna Gabriel i de Tamara Carrasco. En aquesta entrevista telefònica parlem precisament del cas de Tamara Carrasco, però també de com veu i viu el moment polític Benet Salellas.

—En quin punt es troba el cas de Tamara Carrasco? No us deu ni poder visitar. I en sou advocat.
—Es dóna aquesta circumstància, molt excepcional. La del confinament al seu municipi. Evidentment, és una situació millor que la de presó provisional que avui viuen altres represaliats polítics. El cas de la Tamara serveix per a explicar la inseguretat jurídica que vivim.

—En tots aquests anys de carrera, us hi havíeu trobat mai, amb un confinament?
—No. Ens havíem trobat amb una figura que crec que té més lògica: la prohibició de visitar un municipi. Prohibit d’anar a un lloc concret. A Barcelona. A Olot. Perquè hi has tingut una participació delictiva o s’investiga en aquell lloc. Aquí, es fa a la inversa: no et moguis de casa. És una limitació de llibertat molt gran.

—Deu ser una llei del segle… XIX?
—La llei de procediment penal és una llei del segle XIX. S’ha de dir que en el seu moment va ser una llei molt innovadora. Va fer molts passos per a abandonar el sistema de l’antic règim. Però en l’actualitat està molt desfasada. I en les mesures cautelars tenim un catàleg obert. És a dir, la llei diu que el jutge adoptarà les mesures que cregui convenients. I això porta que alguns jutges inventin, com han fet en aquest cas els de l’Audiència Nacional. I no podem agafar-nos a cap llei per discutir-los aquests invents.

—Parleu-me dels tempos del cas.
—La Tamara va sortir en llibertat. El fiscal va recórrer-hi en contra. Se’n va anar a una sala de l’Audiència Nacional que revisa les decisions del jutge. Allà nosaltres vam fer un primer intent perquè anés als tribunals ordinaris, tenint en compte que no és terrorisme. La sala va confirmar la llibertat de la Tamara, però es va quedar el cas. Això ho fa dues vegades. Ara la Guàrdia Civil practica investigacions complementàries sobre la Tamara, els CDR, els escorcolls al seu domicili. I som a l’espera d’un informe definitiu de la Guàrdia Civil.

—Lectura política. Què cercaven, amb això? Que els CDR tinguessin por?
—Crec que, en el marc català, l’actuació anava dirigida a intimidar i coaccionar els CDR. I, en el marc espanyol, a reforçar aquesta falsa idea que els CDR són violents. El discurs que PSC, PP i Ciutadans, el trio del 155, ha anat repetint i reiterant. En aquest marc d’intentar comparar Catalunya amb un País Basc. Juguen amb aquestes dues direccions. No podem perdre de vista que la partida també es juga en un marc comunicatiu espanyol on els termes i universos són diferents i on la imatge de Catalunya està molt distorsionada.

—I Tamara Carrasco, personalment, com està?
—La Tamara viu en una angoixa permanent. Viu una situació personal anòmala. No pot fer la seva vida normal. No pot fer una cosa tan bàsica com anar a visitar la seva mare, que està convalescent a casa. I en canvi, ha d’estar a l’espera de quin ha de ser el seu pas. Una mica el procés de Kafka, sense voler caricaturitzar res. Però és evident que la Tamara no sap de quant temps parlem ni a què ha de fer front, perquè no ho tenim definit, i tot això passa en un context d’innovació jurídica i de destrucció dels límits del dret penal com no l’havíem conegut. Això fa créixer la sensació d’inseguretat.

—Passem al moment polític. Com el veu Benet Salellas?
—Nosaltres sempre hem dit que el procés polític era a mitjà termini. Sempre hem volgut allunyar-nos de la idea d’immediatesa. En tots els sentits. Som en un cicle nou. Malauradament, ja no som al cicle del primer d’octubre. El cicle de l’1-O es tanca amb les eleccions del 21-D, en què Esquerra Republicana i una part de Junts per Catalunya opten per una estratègia més d’alentir el procés. Treure-li l’acceleració de la tardor. Penso, i com a CUP hem de fer aquesta anàlisi, que els nostres resultats també volen dir que, probablement, el país demanava aquesta desacceleració. Això és així. I per tant, hem entrat en una etapa més lenta, en què hem de definir quin és el nostre objectiu. Dels moltíssims que ens haurem de marcar els anys que vinguin. Som en aquest punt. I això genera una certa incertesa, preocupació, perquè no hi ha un objectiu definit i clar. Però penso que la pulsió independentista continua existint. Que la situació d’excepcionalitat no fa sinó legitimar i reafirmar la validesa del projecte independentista. I per tant, tot i que hem tingut altres moments que hem estat millors, tampoc no estic excessivament preocupat. No hi ha ningú que s’hagi baixat del carro.

—Crida Nacional. En el vostre cas, no hi ha ni debat sobre entrar-hi o no. Ni es preveu.
—És clar. Perquè nosaltres fem una lectura inversa. La nostra aposta, malgrat que siguem conscients del context, és perseguir una estratègia de confrontació democràtica amb l’estat espanyol. No violenta, democràtica i pacifica. Però confrontació. I de fer avançar el dret d’autodeterminació. I a vegades, els aparells dels partits polítics són els que menys han avançat en aquesta direcció. Hem avançat quan s’ha construït des del carrer. I optem per això. I volem centrar els nostres esforços a construir això. No volem construir aparells de partit, estructures de partit. Estructures que d’alguna manera donen sortida a tots els debats institucionals. A col·locar càrrecs. Debats que no ens interessen. Junts Per Catalunya, Esquerra, la Crida, ens han demostrat que continua havent-hi un interès molt gran a gestionar el poder autonòmic.

—Ara l’ANC té un debat intern. Optar per les primàries independentistes o no. Com ho veu Benet Salellas?
—Em sembla una barbaritat. El moviment popular l’hem construït des de la pluralitat i heterogeneïtat pròpia del país. I és un gran error intentar construir un únic perfil independentista. Perquè aquest país és molt ric en matisos i pluralitat. El moviment es reforça anant en llistes on cadascú pugui optar per un model de país o de ciutat. Provar de castrar el debat de model de ciutat en sembla pervers. En un lloc com Girona, per exemple, nosaltres som els antagonistes al projecte del PDECat. Som qui ha estat aquests anys plantant cara en tots els temes i aconseguint algunes victòries importants, com la municipalització de l’aigua o les denúncies de corrupció contra el PDECat i el PSC? I ara anem a la mateixa llista que el PDECat? Home. Seria una cosa antinatural, que no entendria ningú. I que no serviria per a res.

—Paper prominent dels d’advocats, darrerament. Com el veieu?
—Això que em demaneu és molt complex. I ara algú podria interpretar la meva resposta en termes de rivalitat professional contra col·legues i no d’anàlisi política. Dit això, una de les principals autocrítiques que hauríem de fer de la tardor és que no es va construir una estratègia antirepressiva. No es va imaginar com faríem front a la repressió. Ni es van preveure els advocats, ni les eines jurídiques. Gran error, perquè durant molt de temps van ser els advocats els qui prenien les decisions. I penso que mai, mai, no s’ha de permetre que en casos polítics qui prengui les decisions siguin els advocats. Els advocats són instruments al servei dels interessos de la gent i la causa política. I aquí hi ha hagut perfils de tot. Però sí que penso que ha costat molt, si és que ho hem aconseguit, de supeditar l’actuació jurídica a l’estratègia política. I això és una derrota.

—Trobo a faltar l’acció política d’Anna Gabriel i Marta Rovira.
—Les trobem a faltar tots. Tot i que l’Anna ha intervingut en alguns actes per vídeo i Skype. Passa que entenc que ella ha volgut sortir del focus per facilitar la seva nova vida a Ginebra. A efectes laborals i de dia, li era més senzill si no era en el centre polític. Penso que ella és conscient que des d’allà les coses es viuen de manera diferent que des d’aquí. Allà està acompanyada de molta gent. Continua essent referent polític. I em consta que va escrivint.