Benet Casablancas va néixer a Sabadell l’any 1956 i és un dels compositors més coneguts i premiats del país. Ha escrit més de 130 obres, de petits haikus de 22 segons de durada fins a una òpera de 2 hores que es va estrenar al Liceu el 2019, passant pels seus estimats quartets de corda. Format musicalment a Barcelona i a Viena, també va estudiar la carrera de filosofia a la UAB. La seva motivació per la pedagogia l’ha dut a dirigir el Conservatori Superior de Música del Liceu, entre més conservatoris i escoles, i a dedicar part del seu temps a la divulgació.

No té telèfon mòbil, i això avui dia ja és tota una declaració de principis. Lector àvid i incansable, sent una predilecció especial per J.V. Foix, de qui fa anys va adoptar un conegut vers com a filosofia de vida: “M’exalta el nou i m’enamora el vell.” Les seves creacions musicals també es guien per aquesta fórmula: màxim coneixement i respecte pels compositors del passat i afany per a crear alguna cosa nova que aporti quelcom honest i amb veu pròpia a l’escena artística contemporània, per petita i humil que sigui.

Casablancas ens rep a casa seva a Sabadell, una casa que va construir el seu pare. Fa cara de savi despistat i té una certa retirada amb el professor Càlix que apareix a L’estel misteriós de Tintín, un apassionat de l’astronomia com ell. Les estances són plenes de llibres, n’hi deu haver milers. A sobre la taula del despatx, n’hi ha uns quants que fan cua per ser llegits. També hi ha molts discs i partitures, és clar. I un piano. I records de viatges. Pocs espais buits. Seiem a taula amb un got d’aigua i encetem una conversa que serà llarga i que aquí apareix necessàriament en format reduït. Qui parla és una persona llegida i molt culta, que vola alt però sap adaptar l’alçada del vol a la de l’interlocutor, té idees pròpies i sap com exposar-les. Tornar-lo a escoltar després de més de quaranta anys és un luxe i un plaer.

—Crec que és de justícia començar aquesta entrevista demanant-vos perdó.
—Caram, per què?

—Perquè vaig ser alumne vostre de música a l’Escola Tagore fa unes quantes dècades i recordo que no ens portàvem precisament bé a classe.
—Oh, de veritat? No cal, no cal. No tinc pas un mal record d’aquella època. Jo tot just començava i, tot i que ja veia que no era el meu terreny, m’havia de guanyar la vida d’alguna manera. Recordo que la meva gran preocupació amb la mainada era pensar: són molt petits, no els espatllem! Si baixéssim a baix encara trobaria algun treball teu, perquè ho conservo tot. En tot cas, si no vas quedar traumatitzat ja em dono per satisfet.

—Bé, un dia que ens vau posar un fragment de la música que estàveu component sí que ens van traumatitzar una mica, aquells “sorolls”…
—No m’estranya. Però també et diré que m’he trobat antics alumnes que estaven agraïts perquè jo us deixava tocar el piano i els altres professors no sortien mai de la flauta dolça.

—L’educació musical no ha acabat de rutllar mai en aquest país, oi?
—Depèn. A primària i secundària segurament no. Però en uns altres àmbits hem avançat molt. Jo vaig haver de marxar a fora per aprendre’n, a Viena. Vaig tenir la sort de tenir una beca de la Fundació Congrés de Cultura Catalana. Però fins no fa gaire, si volies una formació musical mínimament sòlida i de prestigi, amb mestres de veritat, havies d’anar a l’estranger. Aquí buscaves i buscaves i tot era molt fosc.

—I avui dia ja no?
—No, avui ja no, i és una de les alegries de la meva vida. S’han posat en marxa institucions i projectes prou seriosos, com ara els conservatoris superiors, o la Jove Orquestra Nacional de Catalunya (JONC), o iniciatives com l’Escola de Música de Barcelona, això engresca molt. En uns altres temes no sóc tan optimista, però en aquest, que és molt important, doncs hem avançat. L’altre dia, per exemple, vaig anar al Palau de la Música Catalana a escoltar els guanyadors del segon premi la Flama, organitzat per Joventuts Musicals de Catalunya. Eren un trio i un quartet de músics joveníssims, formats aquí, amb una qualitat extraordinària, inimaginable a la meva època.

—Tot i que no n’heu fet l’activitat principal, és evident que la pedagogia musical us interessa. Heu estat professor d’uns quants conservatoris i escoles de música, heu estat director del Conservatori Superior de Música del Liceu, heu fet classes a la universitat, sovint publiqueu articles a la premsa…
—Això m’ho va transmetre la meva primera professora de piano, Montserrat Busqué, sabadellenca, que es va morir massa jove. Estava molt motivada per la pedagogia de la música en els mestres i en els futurs mestres. Deia que si algú t’ha d’ensenyar a cantar o a tocar la flauta, primer n’ha de saber, i després ha de saber com transmetre-t’ho. Aquesta preocupació, també me la vaig fer meva.

—Els mestres han de saber ensenyar, sembla una evidència.
—Oh, però és que amb això de la mal anomenada nova pedagogia crec que hi ha una part d’aixecada de camisa extraordinària. Calen moltes qualitats per a poder ser mestre. És una activitat de màxima prioritat. Potser no de màxima dificultat, però sí que demana un compromís i una dedicació. I avui dia és ple de mestres que passaven per allà, sense cap vocació. O que es veuen obligats a fer d’administradors i fan de tot menys estar amb els nanos. Això és una impostura. I hem abandonat la cultura de l’esforç, de la memorització. Aprendre un poema de memòria és bo! Veig molts divulgadors avui dia. Què vols que et digui? Leonard Bernstein sí que era un divulgador. Divulgar és una cosa i fer el ximple n’és una altra.

—Veig que hem tocat una fibra sensible, ací.
—És que l’educació és una cosa molt important. I sí que cal divulgar, però cal fer-ho bé. Cal transmetre valors, i valors forts. Cal transmetre coneixements. Cal transmetre cultura, i també alta cultura. No m’espanta utilitzar la paraula “alta”. Cal que tothom tingui l’oportunitat d’escoltar l’Heroica de Beethoven i tothom tingui l’oportunitat de prendre consciència que, en el moment que va aparèixer aquell artefacte extraordinari, el món va passar a ser un lloc millor. I això val tant per a un nen com per a una persona gran com per a l’estudiant de música que ha de tocar aquella sonata. Més enllà dels continguts tècnics, com el contrapunt, la composició o l’orquestració, saber transmetre l’admiració per l’art és un objectiu pedagògic igual d’important o més.

—Ens hauríem de treure el barret davant les grans obres d’art?
—És clar. Debussy, que en general era molt crític, després d’escoltar el doble concert per a violí de Bach, diu que l’únic que podem fer és donar gràcies. I jo crec que sí, que quan enmig d’una cultura que generalment és banal i efímera apareix una obra extraordinària, està bé que tinguem una actitud reverencial, encara que algú em pugui acusar de cursi. Perquè és ben cert que la cultura ens salva. Per exemple, jo sense llibres no podria viure. Què és el que més m’empipa de marxar de viatge? Que he de triar un o dos llibres perquè no me’n caben més a la maleta. Però sé que si el tren va amb retard o em suspenen un vol, si tinc un o dos llibres, estic salvat. I mentre tothom està neguitós amb el seu mòbil, jo estic feliç amb el meu llibre.

—A vós, qui us la va transmetre la passió per la música i per l’art? Els vostres pares?
—La generació dels meus pares va viure la guerra i pocs estudis va poder fer. Al meu pare, li hauria agradat ser arquitecte, suposo, però era feliç fent de mestre d’obres. A casa hi havia alguns llibres i alguns enregistraments. De música, n’hi havia poca però bona: la Carmen de Bizet, Rossini, Liszt, Bach, els valsos de Chopin tocats per Dinu Lipatti… Quan era adolescent em compraven llibres de ciència: de geologia, d’astronomia, que al meu pare li agradava molt i m’ho va encomanar, d’Egipte i la construcció de les piràmides… O sigui que a casa no hi havia tradició artística, però sí una sensibilitat. Recordo un dia que la nostra filla era petita i va anar a jugar a casa d’una amiga. Quan va tornar ens va explicar tota sorpresa que a casa no tenien llibres. És clar, a casa nostra, de llibres, sempre n’hi ha hagut.

—Continuo sense entendre com en surt un compositor, del fet de tenir uns quants discs a casa, per molt bons que siguin…
—Van ser els pares que van voler que fes música. Jo, en contra, perquè era l’únic nen que estudiava música de tot el barri. Ara els estic molt agraït, però aleshores se’m feia estrany. De fet, quan vaig arribar a l’adolescència em vaig rebel·lar i ho vaig deixar. Adeu, piano. Però molt poc temps després, amb dos o tres amics, aquella cosa típica d’aquella edat que volíem descobrir el món, vam anar per primer cop en tren a Barcelona a la inauguració del Museu Picasso. Vam quedar absolutament xocats i vam començar a dibuixar i a pintar, és clar. Però és que després, un bon dia, vam descobrir unes pel·lícules fantàstiques de les simfonies de Beethoven dirigides per Herbert von Karajan. Vam quedar al·lucinats. De cop, a mi que m’agradaven més aviat les ciències i la biologia, se’m va obrir tot un món. I de Beethoven saltàvem a Shakespeare i després a Rembrandt, i va ser així que em vaig anar decantant cap al vessant més artístic.

—Accedir a la música en aquella època sense internet ni Spotify no devia ser senzill tampoc.
—A les biblioteques tampoc hi havia música. Encara recordo, com a cosa extraordinària, que a Can Colapi hi havia la vuitena i la novena de Beethoven. La resta la vaig anar a buscar a la Biblioteca de Catalunya. Era un dels dos llocs de Catalunya on sabia que hi havia l’obra completa de Bach. A Montserrat i a la Biblioteca de Catalunya. Això vol dir que he anat a la Biblioteca de Catalunya i he copiat cantates de Bach a mà, perquè no hi havia fotocòpies, tampoc. Avui això potser fa riure, perquè amb tres clics a l’ordinador ho tenim tot, però aleshores era una altra època. I té raó Umberto Eco quan diu que internet no pot substituir el coneixement ni l’ordinador el nostre cervell, però és evident que la tecnologia com a eina és molt útil.

—Quan decidiu d’estudiar filosofia a l’Autònoma ja us ho plantegeu com un complement a la vostra carrera musical o com una possible alternativa?
—No, com un complement, claríssimament. És veritat que als pares els feia gràcia que anés a la universitat, cosa que ells no havien pogut fer. Vaig començar molt il·lusionat, però aviat va venir la decepció, perquè van ser aquells anys dels aprovats generals polítics, de moltes vagues i d’haver de saltar per la finestra perquè venia la policia. Jo ja anava al conservatori, però volia un horitzó intel·lectual més ampli i vaig pensar que la carrera de filosofia m’hi ajudaria. I malgrat que van ser anys moguts, vaig tenir la sort enorme de tenir de professor el Pep Calsamiglia, un autèntic mestre, i uns altres, com Eugenio Trias. Ara a posteriori em sap greu haver-me perdut el Pere Lluís Font, però em sembla que ell feia Descartes i jo vaig triar Hegel. I de tant en tant aprofitava per anar a alguna classe al Departament d’Art o a Psicologia.

—Musicalment, en quin moment decidiu que no voleu ser intèrpret o director, i que us voleu dedicar a compondre?
—Això és una pregunta molt punyetera. Això no es decideix. Jo volia aprendre música. Necessitava saber què era una simfonia de Beethoven. La volia entendre, conèixer-la per dins, estudiar-la. Un estiu em vaig dedicar al món de l’òpera, tres mesos intensius, llegint totes les partitures que vaig trobar, les comprava a Amèrica i a Andorra, com els enregistraments. Un altre cop, per Nadal, vaig fer un intensiu de cantates de Bach. Aprendre. Entendre. Com funciona una fuga de Bach? I de la mateixa manera que quan vam veure el Picasso, tots vam començar a dibuixar i a pintar, i algun dels meus amics avui és pintor, jo vaig voler provar com era això d’escriure música. Aleshores apareix allò que el meu estimat amic Antoni Marí anomena voluntat expressiva. Aquests són els meus inicis, encara més pròxims a aquells poemes que tots hem escrit d’adolescents que no pas a una formació musical sòlida. Encara guardo aquestes primeres temptatives.

—I el pas d’una temptativa a una obra que un dia s’estrena dalt d’un escenari suposo que és un llarg camí, no?
—Un cop prens consciència d’aquesta voluntat expressiva que dèiem abans, penses que tu també voldries dir-hi la teva, però alhora tens clar que no ets més que una petita formiga. Aleshores suposo que cal una mica de desvergonyiment: deixaré constància de què penso i sento en aquest moment. Les primeres obres meves que es van estrenar, i que encara es toquen, són dels anys setanta. Una de les primeres peces es va estrenar a la sala Zeleste i la va presentar en Jaume Sisa, imagina’t! I després van venir algunes peces per a piano que va estrenar el pianista Josep Colom. No vaig començar gaire jove perquè estava enfeinat cercant les eines. I lentament notes com aquestes eines formen part de tu i ets capaç d’utilitzar-les per fer música.

—I aleshores ja no cal el desvergonyiment?
—Sí que cal, sí. Quin sentit té escriure música després de Stravinski, de Berio, de Ligeti? Cal atreviment per fer-ho. Però si en tens la necessitat, l’única manera honesta de compondre és deixar la pell amb cada nota. I, evidentment, has de tenir el màxim de recursos i d’ofici. No és gens fàcil fer música contemporània, que, per cert, és un nom molt poc afortunat. Hi ha gent preocupada per escriure coses noves i una altra que vol fer coses originals. És diferent. I de cop escrius una cosa que et sembla totalment nova i resulta que algú altre ja ho va fer fa cent anys. Però en el fons la guerra no és aquesta. El repte és escoltar i expressar la teva veu, que és única. I amb els recursos que tinguis al teu abast, escriure allò que tu sents de manera que després pugui sonar i es pugui transmetre.

—Tenint en compte que les nostres orelles no hi estan gens acostumades, què passa si allò que sona no ens acaba d’agradar?
—Bé, això ja no depèn de mi. A vegades hi ha més empatia i a vegades menys. Hi ha obres extraordinàries de grans compositors que no es toquen mai. Obres del mateix Stravinski o de Schönberg. Però és que les cantates de Bach abans tampoc no es tocaven mai. I tota la música litúrgica i les misses polifòniques? Quan a l’església sentim una guitarra i una flauta està molt bé, però i si poséssim la música religiosa al servei de l’acte litúrgic? Tenim Josquin. Tenim Palestrina. Tenim autèntiques joies que no s’escolten ni a les sales de concerts ni a les esglésies. En tot cas, tornant a la teva pregunta, també et diré que el fet que una obra contemporània no agradi a absolutament ningú no és cap mèrit. No vol dir que l’obra sigui bona, no, fins i tot és probable que sigui un nyap.

—Hi ha compositors de música contemporània dolents?
—És clar, com en qualsevol ofici. Tu pots formar-te durant anys i viatjar pel món i estudiar o pots considerar que el compositor és una figura mig romàntica instal·lada en un núvol a l’espera d’inspiració. Durant molts anys hi va haver un corrent antiacadèmic molt poderós, que en alguns barris encara perdura. Però no, el nostre és un ofici que cal conèixer. També cal conèixer tota la tradició anterior, no partim mai de zero. Algun cop algú m’ha dit: jo no escolto mai música per no influenciar-me. Però què dius? Com pots ser escriptor si no has llegit? No, no. Grosso modo podem dir que hi ha dues menes de compositors: els qui no creuen que el que ells fan o volen fer o pretenen fer tingui cap relació amb Beethoven, i els que sí. És una distinció que pot semblar una mica poca-solta, però va així, la cosa.

—Insistiu molt en la qüestió de tenir ofici.
—És que el fet que una obra d’art ens emocioni fins a les llàgrimes és molt fort, eh? Pensa-hi. Què ho fa que una fuga o una cantata de Bach ens commogui? Doncs en part és per la força de l’estructura, de la lògica, del control rigorós i ben compensat. És un equilibri de la força i la freqüència expressiva. Això distingeix les obres mestres. Fixem-nos en Rembrandt. Mira quines composicions, quines textures, quin control més extraordinari tenia. Aquesta mestria no ve per inspiració divina, o no només. Cal aprendre-la als tallers, o a les escoles, les acadèmies, els conservatoris…

—Torno a l’experiència d’escoltar música contemporània. Estem d’acord que d’entrada costa. Què recomaneu?
—Una cosa que no és fàcil de fer: obrir les orelles. Quan anem al teatre ens agrada veure obres noves. Quan llegim una novel·la o anem al cinema, normalment triem obres que no coneixem. I amb la música? Si anem a un concert, també està bé que hi hagi peces noves al costat de les de tota la vida. Si tenim aquesta curiositat per escoltar música nova, i és bona, anirem agafant l’hàbit i cada cop ens agradarà més. Dit això, que consti que també estic a favor de les reposicions, eh? Sobretot amb el repertori contemporani, que sovint s’estrena una vegada i després desapareix, i així les obres no creixeran mai.

—Les obres musicals creixen?
—I tant. Agafem l’Heroica de Beethoven, per exemple, que és la preferida de la gent. És evident que la partitura ha crescut perquè s’hi van dipositant capes, amb els sediments de totes les lectures que al llarg del temps n’han fet músics, literats i crítics. O per la mateixa manera com ha evolucionat la interpretació musical, els canvis estilístics, l’oïda de la gent. Si és ben tocada, cada cop que s’interpreta l’Heroica es fa més gran i és més rica.

—Als pares ens agrada observar com creixen els fills. Als compositors us agrada veure com creix una obra?
—A veure, l’estrena és única, perquè és el naixement, és molt emocionant. Sovint és el fruit d’anys de feina. Però si després tens la sort que es continuï tocant, com em passa en certa manera a mi, és un plaer, sí. Fa poc més d’un any vaig estrenar The door in the wall, un concert de violí. Després es va fer cinc vegades més i cada vegada era diferent. O el quartet de corda que va estrenar el Quartet Casals el 2018. L’estrena, fantàstica. Uns mesos més tard vaig tenir ocasió d’anar-lo a escoltar a la Filharmònica de Berlín. Va ser gairebé tan extraordinari com l’estrena, i no perquè la toquessin millor, però els músics se l’havien feta seva, l’havien tocada una vintena de vegades, no estaven tan pendents de la partitura com el primer dia i sabien què volien assolir. I com a compositor descobreixes coses de la teva obra, racons, i no només creix l’obra, tu també.

—És gaire obsessiu el procés de compondre una obra?
—Déu n’hi do, sí. Pensa que és un procés que sovint dura molt de temps. És qüestió d’anar avançant. Sona dins el teu cap i vas escrivint amb el llapis. De tant en tant, si vull comprovar com sona, vaig al piano i ho toco. Si m’encallo o veig que el dia no és productiu, toco un parell de fugues de Bach o un fragment de sonata de Beethoven i sovint em ve la inspiració. Si estic molt encallat, també em va bé agafar un llibre i llegir unes quantes pàgines. Pessoa, per exemple. Tot això si ets a casa. Si ets a fora i et ve alguna cosa al cap, escric en una llibreta. Si no tinc llibreta, agafo qualsevol paper, faig les línies del pentagrama i ho anoto. Si no, quan arribo a casa ja no me’n recordo. I un dia tens mal de queixal i no fas res de bo. I un altre dia esclata la guerra d’Ucraïna i l’únic que pots fer és inventar-te una cançó infantil com t’imagines que són les cançons populars d’aquell país, i incloure-la al concert per a violí que escrius. Al final del procés, d’escriure i reescriure, amb totes les teves peripècies vitals, el que acaba comptant són un seguit de notes sobre una partitura, que serà la que interpretaran els músics.

—La música que escolta el jovent avui dia us interessa? El reggaeton, per exemple.
—Uf, jo trobo que en general tot això del rock i el reggaeton no val res. Les lletres són infames. La majoria de gent jove van a qualsevol lloc on hi hagi molt soroll, molta gent, molt de fum i molt de tot, i apa, quan tinguin trenta anys, tots sords. També hi ha joves que fan voluntariat i escolten Paco Ibáñez o Serrat. Però són una minoria. Per això estic a favor de l’educació, de la divulgació, de donar eines. Potser m’acusaran d’elitista. Però és que el contrari és el populisme artístic. Les persones no són veritablement lliures si no disposen d’educació i d’aquestes eines. Si no entens la música, mai no la podràs apreciar plenament. I això és a les nostres mans, dels responsables polítics, dels programadors, dels qui fem divulgació. Tampoc cal anar a una conferència abans d’anar a un concert, amb un llibret prim i quatre idees ben exposades i adreçades al gran públic n’hi pot haver prou. Els anglesos i els alemanys ho fan molt bé, això.

—Per anar acabant: viviu de compondre, us fan encàrrecs, estreneu les vostres obres arreu del món, us han donat un munt de premis… Esteu satisfet amb la vostra carrera?
—Em sento molt afortunat, sí. He viscut experiències extraordinàries. La principal és haver pogut treballar amb orquestres, directors i músics de primeríssima categoria. Persones que admirava enormement, com Oliver Knussen, per exemple, que de cop diu que vol estrenar una obra meva amb un grup de Birmingham. O la BBC Symphony Orchestra de Londres, que el 2008 van fer els meus New Epigrams. Formidable. O haver pogut fer el primer concert monogràfic de la història d’un compositor hispànic al Miller Theatre de la Columbia University, a Nova York. O sigui, el primer i l’últim, pel que sembla. Això em va obrir moltes portes als Estats Units.

—Suposo que amb els anys i la fama us sentiu menys formigueta i aneu més segur pel món, no?
—Sí i no. Com més obra, més responsabilitat. També hi ha la por d’esguerrar-ho, saps què vull dir? Per molts anys de trajectòria que tinguis, el repte segueix sent el mateix. Llevat que posis el pilot automàtic, que hi ha qui ho fa, qualsevol aportació nova que vulguis fer, per petita i humil que sigui, la trobo igual de difícil que el primer dia. Evidentment, tinc molts més recursos. Però amb la meva nova òpera aporto res de profit? Ara estic a punt de començar un projecte molt gran i sé que el moment de posar la primera nota a la partitura serà un moment difícil. Començarà l’aventura, però ja sé des d’ara que hi haurà mals de panxa.