31.07.2021 - 21:50
|
Actualització: 31.07.2021 - 22:19
El 16 de juliol, a Elna (Rosselló), Anna Gabriel va córrer un cert risc. Era la primera vegada que tornava al país d’ençà que va marxar a l’exili, el febrer del 2018. Aleshores el jutge instructor del Tribunal Suprem espanyol, Pablo Llarena, estrenyia el cercle sobre els dirigents polítics del Primer d’Octubre; uns encara estaven tancats a la presó, uns altres hi tornarien aviat, i n’hi havia que eren a l’exili… I Gabriel va marxar a Suïssa. Llarena finalment no va emetre cap euroordre contra ella, però sí una ordre estatal de detenció que encara és vigent. El jutge li va blocar una possible via de retorn a casa per una doble amenaça: la incertesa sobre l’acusació que podien formular contra ella si tornés, i la possible emissió de noves ordres de detenció internacional. Ara les defenses d’Anna Gabriel i de Marta Rovira, també exiliada a Suïssa, tindran l’oportunitat de denunciar l’ús fraudulent –i amb finalitats repressives– que fa la justícia espanyola de les ordres de detenció europees. I ho podran fer juntament amb les defenses dels exiliats a Bèlgica.
Perquè tots els exiliats són part al procediment obert al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) per a respondre les qüestions pre-judicials de Llarena sobre els criteris per a rebutjar euroordres. Les defenses de tots els exiliats a Suïssa i a Bèlgica tenen temps fins a mitjan agost per a presentar les al·legacions escrites i, per tant, per a unir forces perquè l’alt tribunal de la UE faci valer els drets fonamentals com a base del funcionament de les euroordres, en contraposició amb la voluntat persecutòria que puguin tenir els jutges que les emeten i que vulguin passar per damunt d’aquests drets.
Aquest és el plantejament que farà la defensa de Gabriel, és a dir, que els drets fonamentals són al centre del dret de la UE i que aquest és el límit que haurien de tenir les euroordres a l’hora d’executar-se. És precisament l’argument que van esgrimir els jutges del Tribunal d’Apel·lació de Brussel·les per denegar l’extradició de Lluís Puig: d’una banda, la violació del dret del jutge predeterminat per la llei, perquè qui en demanava l’extradició –el Tribunal Suprem espanyol– no era el tribunal que l’hauria de jutjar; i d’una altra banda, l’advertiment que si era extradit hi havia un alt risc que li fos vulnerat el dret de la presumpció d’innocència. Precisament fou la decisió ferma de Bèlgica de rebutjar l’extradició de Lluís Puig que va forçar Llarena a presentar les pre-judicials, en un intent desesperat d’evitar que el mateix criteri de denegació es pogués aplicar ràpidament als eurodiputats Puigdemont, Comín i Ponsatí tan bon punt es reprengués la tramitació de les euroordres per la immunitat retirada.
La resposta que pugui donar el tribunal de Luxemburg a les pre-judicials no tindrà un efecte directe sobre la situació en què es troba Anna Gabriel, perquè ara per ara no hi ha cap euroordre ni cap ordre internacional de detenció contra ella. És clar que tindrà conseqüències directes sobre els exiliats a Bèlgica, tant per als que són eurodiputats com per a Lluís Puig, que està pendent de saber quin abast té el rebuig belga a la seva euroordre, si això podria fins i tot obligar l’estat espanyol a acceptar-ne la lliure circulació. Però també tindrà conseqüències segurament sobre Marta Rovira. Perquè Llarena ho va fer notar, en una breu referència que es podia llegir com una amenaça, a la interlocutòria en què formulava les preguntes pre-judicials a la justícia europea.
Al document, Llarena dedica un apartat a enumerar els objectius i el propòsit de les preguntes que formula; explica que les respostes que obtingui determinaran que mantingui les euroordres, les retiri o en presenti de noves “contra tots o alguns dels copartícips en aquesta causa”; demana de saber específicament si en el cas de Lluís Puig es podria tornar a demanar una euroordre després de la denegació definitiva per part de Bèlgica, entre més consideracions. I de cop i volta fa aparèixer el nom de Rovira en una frase breu, clara i contundent que va i ve sense cap més connexió ni explicació al text. Una frase que diu: “Per una altra banda, allò que resolgui el TJUE per a l’euroordre que, existent ja en el seu dia, es pogués reiterar contra Marta Rovira i Vergés.”
Quan Marta Rovira es va exiliar, Llarena va emetre una euroordre contra ella i també una ordre internacional de detenció remesa a Interpol. A Suïssa, fora de la UE, no funciona el sistema d’euroordres, i les extradicions es regeixen per un funcionament diferent que depèn de convenis bilaterals entre els estats. Un portaveu del Departament de Justícia del govern suís va comparèixer quan hi va arribar la dirigent d’ERC, i va recordar que Suïssa no concedia extradicions per motius polítics. D’aquella ordre de detenció no se’n va saber res més. La Interpol segurament la va comunicar a les autoritats suïsses, però mai no es va arribar a tramitar, perquè Llarena no va demanar que comencés el procés d’extradició contra Rovira. Ni ho va provar, perquè temia una denegació contundent i rotunda per part de les autoritats suïsses.
Per això, Llarena ha preferit de mantenir Rovira reclosa a Suïssa amb l’amenaça permanent de poder emetre una euroordre contra ella si gosa sortir-ne, i tenint en compte que ella, a diferència de Gabriel, fou processada per rebel·lió. De manera que Llarena fa servir l’ordre europea de detenció com una amenaça, com a eina per a limitar el dret de la lliure circulació dels exiliats. Les aportacions que puguin fer les defenses de Rovira i Gabriel en aquesta causa poden sumar arguments a l’estratègia que fa mesos que dissenyen els responsables de la defensa de Puigdemont, Comín, Ponsatí i Puig, perquè siguin tinguts en compte pel tribunal de Luxemburg en un procediment judicial que ha esdevingut la gran causa contra l’estratègia repressiva de l’estat espanyol a escala internacional.
