Bèlgica, Suïssa, ara el Regne Unit…

Per als que vivim sota les lleis, usos i costums d’Espanya, moltes coses ens semblen normals a pur de ser habituals. Però ja fa molt temps que Espanya és una anomalia. Sense separació de poders, sense projecte de futur, sense un sistema educatiu que forme ciutadans per a poder-se guanyar la vida, amb delictes medievals, amb una influència del poder religiós en la vida diària impensable a qualsevol altre lloc… I, sobretot, M. Rajoy no podrà fer creure que hi ha normalitat perquè és incapaç d’entendre i de parlar qualsevol altra llengüa que aquella que ell i els seus anomenen español. I que tampoc dominen. És raonable que els altres estats se n’aparten i es mantinguen a distància.

Crec que és molt bona idea que el Consell de la República treballi des de l’estranger. I no només a Waterloo, sinó que faci una xarxa per tot arreu i absorbeixi i comparteixi el millor nostre i de cadascú sigui d’on sigui.

Espanya va cap per avall. El seu prestigi és paupèrrim en termes de diplomàcia, política, economia, seguretat, judicial i, el pitjor de tots: en democràcia. Una altra cosa és que tots els estats (que no pobles) els facin costat, perquè el negoci és el negoci, i el bon explotador ha de tenir socis fins a l’infern. Però cap amistat, llevat d’alguns xeics àrabs agermanats amb la monarquia.

Per cert… Què farem amb l’Església Catòlica?

Visca la República!

Aquella dita transició de finals dels 70 ha resultat ser una rentada de cara i un punt i seguit de l’EspaÑa Imperial franquista, amb l’únic punt i final de l’auto-amnistia que els seus capitosts i gent afí es van atorgar aprofitant el desig d’alliberar els presos del règim. L’exèrcit, l’esglèsia, la judicatura i les minories dominants, amb noms i cognoms ben a la vista, no s’han mogut dels llocs de poder, passant la “lengua del imperio” a únic “idioma oficial del estado” com a símbol i senyal inequívoc del suprematisme castAÑOL. Però els territoris colonials peninsulars i els mateixos socis europeus ja ens anem adonant de l’estafa i, o hom planteja una segona transició confederal entre iguals, model suís, o l’epigonisme feixista no dona per a molt més.

Efectivament. Queda clar l’encert de portar el Govern a l’exili, i des de l’exili internacionalitzar la causa. En el territori pero, el que predominen son els desencerts. La majoria dels politics independentistes han decidit incomplir alló que ens van prometre a canvi del nostre vot. Es molt difícil que a base de presió i manifestacions com la de diumenge, logrem que canviin ara tots ells. I entre la sumisió dels partits, la del Parlament i el 155, es molt dificil que poguem un formar Govern que desdobli la república i a l’hora obeir les lleis espanyoles. Prou de seguir intentant l’impossible! No seria molt mes logic directament desobeir?… investint Carles Puigdemont de president, Junqueras de vicepresident? Es a dir, legitimar i restaurar el Govern que ja teníem?, esborrar tot el que ens han fet i no permetre que ens usurpin la soberanía? (que era el que teniem que haver fet des d’un principi).
Que les lleis espanyoles no permeten investir a distancia? Doncs ho fem igualment…precisament d’aixó va la desobediencia. Que a distancia no podrem governar bé el dia a dia? Pot ser al principi, pero ja trovarem la manera de fer-ho i a mes, es millor aixó que no pas seguir acatant obedientment tot el que ens manen. Quina imatge donem? Perque volem ser tant obedients amb qui no cumpleix ni les seves propies lleis? Qui es creu encara que per ser obedients la UE acudirà a ajudar-nos? Obeim o desobeim, no ens ajudarà ningú o sigui que deixem d’esperar miracles i fem el miracle nosaltres. I quan ho fem, la majoría d’estats, encara que no ens hagin ajudat, acceptaràn la realitat. Perque es mes comode acceptar realitats que ajudar a crear-les. Les coses es suen i es guanyen, no te les regala ningún. Ja n’hi ha prou d’inoperancia i d’estar en aquest limbo. Si us plau president, necessitem que Catalunya doni un bon cop de puny a la taula, digui PROU i es proclami i desdobli la república. Si no, ni ens treurem d’assobre aquest abus (que no pararà mai) ni tenim cap futur com a poble.

Mercès, director, per questes dades històriques de com el Regne Unit va entrar al segle XXI, abolint conceptualment delictes del segle XVI. D’altre part el temps va confirmant allò que les mentides dels conjunt unionista i els seus mitjans. Els únics que se les creuen son ells mateixos. Com un bucle tancat. Especialment indigne és la involució d’aquesta auto denominada esquerra i la seva premsa més pregona El País. Encara que altres vividors de la política pseudo local, en presentar el seu llibre sobre les campanyes fetes des del Parlament, en tant que part o fracció de la sopa de lletres CSQP, tampoc es queden curts en la generació de hipèrboles https://www.vilaweb.cat/noticies/joan-coscubiela-es-desfoga/ i mitges mentides. El temps anirà posant a tots i totes als prestatges de la ignomínia. Amb pols.

Al menys amb l’exili de polítics a Brusel•les, Ginebra i Escòcia, l’independentisme ha fet una cosa bé. Amb totes les complicacions que aquest fet comporta i el elevat cos personal que té.

Per la resta crec que, els polítics partidaris de la república, han de fer seu el clam de la societat civil durant la concentració que va convocar l’ANC diumenge passat. Es va demanar unitat, unitat i unitat i que els polítics arrisquin tal com ho hem fet els ciutadans anònims en diverses ocasions (per exemple l’1-O, no reparant un cotxe de les forces espanyoles o plantant-se al carrer amb un nas de pallasso).

En la meva opinió, aquests haurien de ser els deures tot pensant que ha transcorregut massa temps des del 21-D.

I tot això tenint en compte que no sabem quines són les estratègies dels partits polítics i que, amb els girs constants als que ens tenen sotmesos, es pot especular molt però, al menys jo, estic a la inòpia.

“El peculiar sistema judicial espanyol està fora de la norma europea”, correcte, i potser es reformarà parcialment a base de trinxar Catalunya.

Trinxar Catalunya amb declaracions unilaterals d’independència que cap democràcia mundial avalarà ni legitimarà com estem veient, ja que es basen en idearis tipus Mireia Boya (CUP):

“Sembla mentida que encara no haguem acabat d’entendre que això no va ni de qui té majoria ni de qui té legitimitat, sinó de qui té el poder.”

https://www.vilaweb.cat/noticies/fer-republica-des-de-baix-opinio-contundent-mireia-boya-cup/

CUP = RIP Independentisme legitimat internacionalment.

Van caient les caretes, per sort ho anem coneixent, gràcies Vilaweb.

Lamento dir-ho però tornem a l’independentisme màgic: Rajoy no necessita demostrar res, com es va veure en l’elecció de de Guindos.

Els estats tenen imteressos, no amics, i mentre els cotxes de la Volkswagen segueixin sortint del port, els jubilats anglesos puguin continuar anant a Salou i Espanya continuï pagant el deute i no emprenyi gaire, a Europa se li’n refot un borrall la democràcia, els drets humans i la sort dels líders i persones empresonades.

Això sí. Tothom sap ara qui som els catalans i a molta gent els caiem molt bé. Però jo, si voleu que us digui la veritat, prefereixo caure molt malament a tothom, com els feancesos, o els alemanys, i ser lliure. Les coses no cal que siguun boniques. Cal que siguin efectives.

Molts vam creure que no es produiria aquesta protecció a ultrança de la Unió Europea cap a Espanya, perquè el deute era tan immens que no el podrien tornar mai i perquè, si algú el podia tornar, érem només nosaltres, almenys per la nostra part. Resulta que la cosa és justament a l’inrevés. Donat que la Unió Europea ha estat prestant a Espanya quantitats ingents de diners produint un deute no només imprudent, sinó inconscient per la insolvència manifesta d’Espanya i la ineptitud política dels seus governants, ara l’usurer es troba en la situació que si no l’ajuda, la mateixa Unió serà titllada de temerària pels països que en formen part i que en realitat són els amos dels diners. En aquest context, la situació de la independència de Catalunya, no es deu pròpiament cap posició política, sinó a la possible crisi més gran que la Unió hagi petit fins avui, ja que l’impagament total del deute podria significar la dimissió forçada d’aquesta cúpula directiva d’inconscients i fins i tot la disgregació dels països que la formen. Crec que no deu ser l’única causa de passar-se per l’arc de triomf la seva Constitució Europea, però el deute, segur que és una de les raons importants que els fan renunciar als seus valors, arribant a posar en greu perill la seva credibilitat. És coneguda entre tots els delinqüents la dita: “Si has de robar, roba molt, moltíssim, perquè si robes poc, et tancaran, però si robes molt, et faran rei”. Cal per això, que ens esforcem en la crítica directe contra aquesta cúpula de la Unió, que ha demostrat repetidament una incompetència manifesta per a governar.

Dies després del 27-O vaig dir a gent del meu entorn que la derrota d’octubre de 2018 seria equiparable en conseqüències a les de 1714 i 1936. Amb l’agravant que l’any passat no es va ni tant sols permetre que el poble lluités per la seva llibertat. Recordem que el 1714 va ser el poble qui va forçar diverses vegades els polítics a mantenir la resistència perquè volíen rendir la ciutat. Van ser els gremis, el braç popular, els que van forçar els capitans a anar a la muralla a defensar les llibertats dels catalans.
Ara ens han entregat lligats de mans i peus i, el que és més insòlit, s’han entregat ells mateixos a l’enemic més cruel. Perquè Espanya ha estat històricament l’enemic més cruel. Extermini de milions d’indis americans, 80 anys de guerra de terra cremada contra els patriotes neerlandesos (literalment perquè el 1576 ‘los Gloriosos Tercios de Flandes’ van arribar a calar foc a l’Ajuntament d’Amberes amb centenars de patriotes que s’hi havíen refugiat), Inquisicions, expulsions de centenarss de mils de jueus i moriscos d’un dia per l’altre, extermini dels republicans espanyols, afusellament del president Companys, etc.
Que es podíen esperar per tant els que es van quedar a l’interior sinó la repressió més extrema? I encara falten les sentències! Molt m’equivocaria si les sentències no imposin el grau més alt del delicte de sedició. És a dir, penes de 10 a 15 anys de presó que no seran indultades com ja ha annunciat l’Albert Rivera. De ben segur no han arribat fins aquí per a ser tous a l’hora del veredicte. Entre altres coses perquè si decidíssin ser garantistes i respectar els principis inspirador del dret penal, patiríen un llintxament mediàtic i polític sense precedents. A aquest punt Jo hem pregunto quin advocat els pot haver aconsellat lliurar-se a l’enemic?
És per això que tota defensa basada en baixar-se els pantalons és inútil a més d’humiliant i la millor estratègia és anar incrementant l’exili com ha fet la Gabriel. Només hi ha llibertat fora de les urpes de la justícia espanyola i, per tant, només els polítics de l’exili amb el president Puigdemont al capdavant són lliures per decidir el nou camí de Catalunya cap a la llibertat. Per a mí està clar: el govern efectiu a Brusel.les i a l’interior ‘una gestora’ que no arribi ni tant sols a ocupar el despatx del president a Palau i als carrers el poble manant, exigint i donant exemple al món de la rebel.lia democràtica dels catalans. Només aquesta cambinació podrà deslliurar els nostres presos. Més lluita no més rendició!

Varies cosetes; primer, en Partal és únic trobant, ampliant i destacant les petites imperceptibles escletxes de llum que esporàdicament sorgeixen enmig de la foscor, cosa que no criticaré pas ara (ara ja no és aquell errat optimisme desbordant amb que ell es va deixar enganyar i per tant ens va re-enganyar a tots durant anys, com deia ahir l’Albert Andrades al seu comentari), ara ens convé molt això, perquè l’alba ens trigarà, es farà molt llarg d’esperar un altre alçament de llum en la tenebra.
Segon, el meu acord total per l’opinió de l’Albert Miret respecte la UE i el deute; i em permetria de traduir en estratègia la seva ultima frase: seguir internacionalitzant el conflicte des de Brussel•les, Ginebra, St.Andrews i a on més es pugui!, tal com apunta l’editorial. Molt bé, tot això a l’exterior. I a l’interior? https://www.bci.cat/resultats.php?abrev=Ap%208,1
I diria que el silenci de la severa i humiliant nova derrota només es pot trencar amb propostes agosarades com la del comentari del Ramon Alloza: “una ‘gestora’ que no arribi ni tant sols a ocupar el despatx del president a Palau”, molt d’acord, molt!, però el problema és que la composició del parlament sorgida del 21D ho fa completament inviable, les cadires i els despatxos atreuen massa. Remei?

Nois, això s’ha acabat, i a optimista no em guanya ningú.

Els exiliats, ara penso amb en Tísner a Méxic, sempre parlaven de l’exili i la lluita, i ???

Els estats són els representants polítics i legals de les multinacionals que, en definitiva són qui tenen, mouen, creen i mantenen les empreses, els llocs de treballs, els impostos i l’aigua del mar lo mès neta possible.

Els estats no tenen rés. Damunt d’ells hi ha uns representants provissionals amb etiquetes de “cap de govern, rei, ministre, secretari del ministre i secretari del secretari del ministre” que es munten uns robatoris, unes prebendes i uns egos legals, això sí.

A l’estat espanyol, com he llegit per aqui, l’importa un rave que els fotin fora de tot arreu i que quedin endeutats, untats, desmuntats i desnonants….

……… sempre els quedarà Catalunya, com deia el cap de la Polícia a Casablanca.

A la nostra generació, els vius que ara tenim 3, 25, 69 ó 103 anys, els polítics covards, ineptes, masclistes, oportunistes i mentiders, ens han estafat. A nosaltres i als pocs valents, uns a la presó i els altres a l’exili.

Amén.

Malauradament és prou cert el que diu en Josep Salart. Fins abans d’ahir havia aconseguit mantenir força intacte el meu optimisme, però el continuat espectacle servil i incompetent que ofereix ERC m’ha acabat enfonsant.

Si hom es fa indigne de la llibertat (refusant-se a pagar el preu que aquesta exigeix sempre) s’acaba fent “digne” (mereixedor) de la repressió…

Des d’una patètica i repel.lent mentalitat de mestretites enlluernats per la modernitat del segle XXI hem confós el nivell nominatiu de la realitat (allò escrit i proclamat, els drets, les garanties, etc.) amb la realitat mateixa, amb la vida en el seu nivell o estat cru, descarnat. En aquest darrer nivell no val, només, invocar els drets ni les llibertats: cal posar, al costat de la invocació, el preu d’aquests, la carn de la graella, el coratge, el dolor… La majoria dels nostres polítics no han sabut o volgut fer aquest pas.

Qui té por de morir esdevé covard, i qui esdevé covard es torna esclau. La por (de la mort cap avall, recorrent tota la cadena) ha tenallat els nostres polítics.

Amb tot, una part important del poble sobirà (l’agregat “orgànic” constituent la comunitat viva) tampoc està del tot exempt de culpa: ha caigut en el doble error de confiar… i de necessitar (encara) els polítics. No ha sabut prescindir dels polítics: no ha sabut ser independent d’ells, o no prou. Per moments s’ha escudat fins i tot en ells. Aquesta és una de les amargues lliçons, potser la principal, que hem rebut aquests darrers mesos. Sapiguem superar-nos i treure’n les degudes conclusions.

Sols aquells, prou nombrosos malgrat tot, que estaven disposats a resistir mereixen la meva estima i credibilitat.

M’apunte als comentaris sobre la internacionalització del conflicte. Què passa a casa i què passa als Països Catalans? perquè ahir sentia per À Punt ràdio, la dels ‘amics’ de Compromís, una notícia en sentit contrari a la de l’editorial, ‘el fiscal de l’Estat demanarà l’extradició de tothom inclosa l’Anna Gabriel’, vaja, ‘todos a la carcel’. L’emissora autonòmica valenciana s’ha estrenat amagant el conflicte català i quan s’hi refereix ho fa amb els mateixos termes que OndaCero, La Ser, la Cope o ES ràdio …

Situació Normal a Ñ?😂🤣

Derrota?🤪

Ni una ni l’altre… va per a llarg.

Seguim fent Republica Catalana amb intenció de guanyar-la “despasito que las prisas aconsejan mal” Si algú d’aqui no la vol que ho digui clar i català però que no em mareixi mès per què de parole parole parole🎶🎶 buf buf💤i passo de llegir-les.

Somhi. Divendres al carrer i als juntaments🎗🎗🎗🎗👣👣👣👣👣👣👣👣👣👣👣👣👣👣👣

Sr. Antoni Oller, parli per vostè si li ho puc demanar: a mi no em va enganyar el sr. Partal. En primer lloc perquè hi ha molts mons possibles i és des d’aquesta convicció que jo llegeixo les lectures que trio llegir. En segon lloc perquè la responsabilitat del que penso o crec és meva i de ningú més i en tot cas ja som grandets per visualitzar solets les variables possibles quan es tracta de tercers i quarts i del futur, o almenys així penso que hauria de ser.
Jo vull un líder perquè executi el pensament col.lectiui no perquè el guiï ni el determini.
Confio que no li molestarà que li ho digui.

L’independentisme català hauría de tenir un equip de juristes conscients, ràpids i eficaços, una “gota malaya judicial”, que aprofités qualsevol ocasió que el estado ezpaqÑOL els proporciona amb els seus despropòsits legals i anticonstitucionals continuats. Els punts emissors que tenim ara a Europa ens permetrien de fer-ho amb celeritat, eficàcia i d’arrivar a una recepció interessada. Crec que sería una activitat ben acceptada i ben entesa a l’estranger, corrossiva per al poc prestigi que encara l’hi queda al estado expaÑÑOL i que en certa manera els frenaría en l’abús indiscriminat que fan de la legalitat per realitzar amb impunitat els designis idelictius que satisfan el seu instinct opressor i repressor.

Sra.Eva Salas, no em molesta en absolut que de tant en tant tinguem un “intercanvi cultural” intergeneracional, això va bé. Normalment intento ser una mica curós amb les paraules que poso als comentaris, però no els repasso mai obsessivament com si allò m’hagués de portar davant del jutge (qui sap què em depararà el futur immediat). I per això se m’ha escapat, i ara ho veig, aquest error: “ens va re-enganyar a TOTS durant anys”; gràcies de fer-m’ho veure; en lloc de ‘tots’ hauria d’haver posat ‘molts’, o ‘alguns’, o ‘uns quants’, o ‘uns pocs’, ho sento, no sé, vostè mateixa triï la quantificació que li sembli més adient. Celebro i la felicito que vostè no es senti enganyada; dedueixo que quan Partal, en més d’un dels seus editorials, ens aixecava l’ànim dient que de seguida ens reconeixeria, què sé jo, Eslovenia, Letonia, Lituania, Estonia, “Syldavia i Borduria”, vostè ja tenia clar que no era veritat; si és així, vaig trobar a faltar comentaris seus que ens alertessin de l’engany. Jo sí em sento enganyat; però no li retrec a Partal de cap manera, només faltaria, no ho faré mai; és molt senzill, em puc imaginar que ell també se’n sent d’enganyat, ni que només sigui pels seus nombrosos contactes entre els polítics catalans; només cal veure el to de sinceritat de l’editorial d’ahir, que va recollir nogensmenys que 97 comentaris! I prefereixo que durant anys ens aixequés l’ànim en lloc del contrari, això ens va portar contents i _______ a l’1-O, cosa que va permetre poder-nos situar ja irreversiblement en el mapa internacional. Encara que vaig ser un privilegiat de no rebre cops de porra, jo vaig fer vetlla tota la nit al meu col·legi electoral, i estava convençut que allò seria vinculant, tal com havia escoltat i llegit dels llavis de Jordi Turull en un acte conjunt amb la Marta Rovira: “Si hi ha més sí’s que no’s, es proclamarà la independència”. I ara ens diuen juristes i advocats, que la independència no es va proclamar, que tot va ser “simbòlic”. Jo em sento enganyat; no passa res, ja soc gran i amb nul·la capacitat d’influir en els propers passos de l’independentisme; no passa res, però a mi sí que em passa; el dia que es proclami de veritat la independència, jo ja no m’ho creuré i no podré gaudir del moment; se m’ha espatllat la innocència irreversiblement, i penso que la oportunitat perduda l’any passat no serà fàcil de tornar-se a obrir, caldrà deixar passar anys i construir un nou espai sociopolític del no res, de scratchbuilding, que no pugui ser identificat ni de lluny amb la generació de polítics que varen fallar havent-ho intentat més o menys de bona fe. Però repeteixo, no passa res, cada vegada que s’em cridi a les urnes hi aniré, només faltaria. I sí, em sento enganyat per Partal, i en canvi no per tots els que frenaven el carro en lloc d’estirar-lo, com en Santi Vila, p.e. Però amb qui creu que aniria més a gust a sopar, amb Santi Vila o amb Vicenç Partal? Evident oi? Gràcies per llegir el comentari.

Ho veu, Antoni Oller com creu què i qui vol? Aquí al costat hi ha una entrevista, que li recomano molt, feta a Jaume P. Sayrach, qui diu que la República sí està proclamada, i no és l’únic que ho diu. Per què no els creu a ells i en canvi els qui diuen que no ho està de proclamada tenen la seva confiança?

En tot cas la clau la posa vostè mateix en la seva resposta: sense la força de la confiança no s’haguera produit l’1 d’octubre, i l’1 d’octubre ens dóna encara la força. Tregui vostè mateix les conclusions.

Potser el que passa es que no hem mesurat bé la magnitud del sidral que hem organitzat. Hem o han, això ara tant se val, oblidat que aquesta jugada no la juguem sols i el contrincant hi perd massa si guanyem; no s’ho pot permetre. La reacció del govern del P.P. va ser ,ni mes ni menys la que ,els avis, per dissortada experiencia, esperàvem; modestia a part.
Dit lo dit, l’independentisme es fort, mai n’hi hagué tant del 1939 ençà. Que surtis bé la primera vegada era un efecte colateral de la il·lusió, passió, ganes, raons sòlides, fàstics, fallides, presions i que se jo més…era impossible. Ara ja ho sabem, la galta es desinflarà i hi haurà temps i motius per a reflexionar, repassar les pifies, les del contrincant sobretot. Ara en sabem més.No vull pensar que em varen enganyar; es varen enganyar… i no sabem de la missa la meitat del per què. No estic disposat a corcar-me a costa dels meus. No perdem de vista que en tot col·lectiu hi de tot.No agafem la paella per on crema. Salut i sort.