Bèlgica no és Espanya

Per a molts catalans, Bèlgica s’ha convertit aquestes darreres setmanes en alguna cosa més que el país de la burocràcia europea i la seu continental de l’OTAN, l’Atomium, el Manneken Pis i els musclos amb patates fregides. Bèlgica va més enllà del ‘plat pays’ que tan bé canta Jacques Brel o la ‘nació de bones gents plegades’ que igual de bé (i optimista) descriu Josep Carner, ‘amb uns soldats no gaire de debò’ i ‘on tothom s’entendrís de música i pintures’.

Ara Bèlgica és també el país que acull el 130è president de Catalunya i quatre dels seus consellers, que hi han cercat refugi per evitar la repressió espanyola i les cartes marcades que utilitza la justícia espanyola. En flagrant contrast amb les mesures cautelars de càstig aplicades a Oriol Junqueras i set consellers, i abans a Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, la fiscalia belga va decidir diumenge al vespre de deixar lliures Puigdemont i els altres quatre, amb llibertat de moviments dins de Bèlgica i l’obligació d’anar al jutjat quan els ho demanin, que serà el dia 17. Dissortadament per a molts periodistes espanyols, obsessionats només a saber si havien emmanillat el president, i per a sorpresa dels capitostos del PP, acostumats a celebrar decisions judicials uns dies abans no siguin públiques, la posició belga sobre l’extradició a Espanya es prendrà d’acord amb criteris estrictament jurídics.

Bèlgica és dels pocs estats de la Unió Europea en què els ciutadans europeus poden demanar-hi asil. Durant la dècada dels noranta, el govern espanyol havia protestat unes quantes vegades per la negativa a extradir membres d’ETA, perquè els jutges belgues consideraven que a Espanya no els esperava un judici just. Abans, però, també havia estat refugi d’antifranquistes, com un tal Felipe González que estudiava a Lovaina i es feia dir Isidoro, a qui molts acusen d’haver tolerat els GAL i que ara considera que l’estada de Puigdemont a Bèlgica és un ‘acte de covardia’.

Hi ha uns quants polítics flamencs que segueixen el cas català de fa anys i són aliats ferms i fidels. Entre els més actius hi ha Peter Luykx, president del grup d’amistat amb Catalunya al Parlament de Bèlgica; Jan Peumans, president del Parlament de Flandes; i els eurodiputats Mark Demesmaeker i Helga Stevens. La presència dels independentistes flamencs del NVA al govern federal ha suscitat declaracions públiques que han desvetllat la fúria espanyola. El primer va ser el primer ministre Charles Michel, que no pertany al NVA però va criticar la violència policíaca del dia 1 d’octubre i va reclamar mediació per a solucionar el problema català. La reacció espanyola, indignada, concloïa amb un amenaçant ‘Tomamos nota’, més propi d’un intercanvi entre bandes rivals que entre països civilitzats.

Theo Francken, secretari d’estat d’Asil i Migracions, va parlar obertament de l’opció del dret d’asil de Puigdemont. Espanya va demanar a Michel que el desautoritzés, però l’alegria va durar poc, perquè Jan Jambon, vice-primer ministre i encarregat d’Interior del govern belga, va dir que Madrid ‘havia anat massa lluny’ en l’afer català i va reclamar la intervenció d’Europa. Esteban González Pons, portaveu del PP i vice-president primer del PPE al Parlament Europeu, el va acusar d’irresponsable i de pertànyer a un partit de tradició xenòfoba. Bart de Wever, president del NVA, ho va tenir fàcil per a respondre que el PP potser hauria de callar abans de donar lliçons sobre tradició democràtica.

Amb aquestes preses de posició, Bèlgica és un dels estats europeus que més clarament es desmarquen de l’immobilisme o el suport directe al govern espanyol. Els independentistes catalans fa anys que sabem i diem que Catalunya no és Espanya. Ara sabem que Bèlgica tampoc no ho és.