[Anàlisi] Per què Llarena comença amb mal peu el procés d’extradició de Puigdemont

Avui no s’ha arribat a fer a la Cambra del Consell de Brussel·les la primera vista sobre la tercera euroordre contra Carles Puigdemont. El jutge belga ha acceptat la petició dels advocats del president per a ajornar la vista, que té una nova data: el 16 de desembre. Demanaven més temps per a preparar la defensa, perquè és un cas complex i també perquè cal esperar la resolució sobre la immunitat de Puigdemont i de Toni Comín al Tribunal de Luxemburg. Serà una vista preliminar, i tot el procés pot allargar-se uns quants mesos.

Puigdemont és en llibertat sense fiança després de fer una primera declaració davant el jutge la setmana passada. L’única condició que va posar-li la justícia belga fou que comuniqués la residència fixa a Bèlgica, a Waterloo, i que no sortís del país sense autorització judicial.

Els arguments contra l’euroordre

La fiscalia belga fa seva la posició espanyola. En canvi, la defensa de Puigdemont, coordinada per Gonzalo Boye, argumentarà que la sedició i la malversació són dos delictes que ni consten a la llista de la trentena de delictes de les ordres de detenció europees ni encaixen en el codi penal de Bèlgica.

La sedició, de fet, és un delicte que pràcticament només existeix al codi penal espanyol. Quant a la malversació, segons la legislació belga n’hi ha quan un polític o funcionari s’embutxaca diners públics. En canvi, en el codi penal espanyol –tal com recull la sentència del Suprem en el cas de l’1-O– la malversació consisteix a destinar partides pressupostàries a finalitats considerades il·legals.

El jutge Pablo Llarena va emetre la tercera euroordre contra Puigdemont el 14 d’octubre, quan feia poques hores que el Tribunal Suprem espanyol havia fet públiques les condemnes contra els presos polítics. El Suprem espera que la sentència faci que els arguments de Llarena guanyin força i amb això n’hi hagi prou per a aconseguir l’extradició de Puigdemont. Tanmateix, la defensa també utilitzarà la desproporció de la sentència i la vulneració de drets fonamentals que s’ha denunciat en el judici contra el procés per a argumentar que Puigdemont no tindria un judici just a Espanya.

L’escorcoll de la setmana passada al domicili i al despatx de Boye, a qui van buidar el correu electrònic i el telèfon mòbil, també es farà servir d’argument. La voluntat de la policia espanyola, per ordre judicial, d’obtenir les comunicacions de Boye pot implicar una vulneració del dret de defensa de Puigdemont. Aquestes consideracions s’exposaran al tribunal belga durant el procediment perquè les prengui en consideració.

Un tret al peu de Llarena?

Llarena basa l’euroordre en l’ordre de processament contra Puigdemont per rebel·lió i la interlocutòria en què en demana l’extradició per sedició i malversació. La defensa del president argumentarà que això causa indefensió i que és un abús de dret perquè no és clar, a ulls de la justícia belga, si Espanya jutjaria Puigdemont per rebel·lió o per sedició en el cas que en concedís l’extradició. Quant a la malversació, Llarena ha marcat la casella de corrupció, tal com va fer la jutgessa Carmen Lamela a la primera euroordre el novembre del 2017.

Aquests dubtes processals poden ser un nou tret al peu de Llarena, que va veure com el maig del 2018 la justícia belga tombava l’euroordre contra Toni Comín, Meritxell Serret i Lluís Puig per un defecte de forma que no es va corregir malgrat els avisos de la fiscalia belga. Aquella vegada ni tan sols es va arribar a analitzar el fons de l’euroordre.

L’abús del mecanisme de l’euroordre que ha fet Espanya és un altre factor contra la justícia espanyola. El fracàs dels procediments d’euroordres previs, el 2018, tant a Bèlgica com a Escòcia i especialment a Alemanya, poden generar desconfiança entre els magistrats de les diverses jurisdiccions europees que rebin les peticions d’euroordre. El fet que Llarena renunciés a l’extradició per malversació de Puigdemont que li oferia la justícia alemanya perquè volia que fos per rebel·lió va causar impacte. Perquè fou un fet inèdit, i més encara els arguments carregats de ressentiment i d’atacs contra la justícia alemanya i la belga amb què Llarena va decidir retirar totes les euroordres després del fracàs a Alemanya.

Possibilitat de presentar recursos

La resolució que dicti el tribunal de primera instància no serà definitiva. El termini per a prendre una decisió es mou entre seixanta dies i noranta, tot i que pot allargar-se. Tant la defensa de Puigdemont com la fiscalia poden presentar un primer recurs a la Cort d’Apel·lació i un segon al Tribunal de Cassació. Això allargarà probablement encara més el procés judicial, sempre que Llarena mantingui l’euroordre i no la retiri, com va fer el desembre del 2017 –abans no decidís res el jutge de primera instància– i el juliol del 2018 quan el Tribunal Superior de Slesvig-Holstein descartà la rebel·lió i només acceptà l’extradició per malversació.

D’acord amb l’ordenament jurídic belga, l’euroordre pot refusar-se si hi ha raons serioses per a pensar que no es respectaran els drets fonamentals del reclamat o bé si els delictes pels quals es demana l’extradició no són una infracció del codi penal belga.

La situació dels altres exiliats

Aquesta vegada, Llarena només ha emès l’euroordre contra Puigdemont i ara com ara ha prescindit de la situació de Clara Ponsatí, Toni Comín, Meritxell Serret, Lluís Puig, Marta Rovira i Anna Gabriel. Fonts de la defensa asseguren que la sentència ha motivat una situació jurídica complexa al Suprem espanyol. Creuen que Llarena estudia com fer encaixar les euroordres contra els exiliats amb els fets que s’atribueixen als condemnats, especialment la malversació, perquè el Suprem l’ha dividida per departaments.

El Suprem també podria esperar que Bèlgica resolgués sobre el cas de Puigdemont per a decidir si emet o no les euroordres contra els altres polítics exiliats a Bèlgica, Suïssa i Escòcia. De tota manera, és previst que Llarena tard o d’hora les dicti, perquè no pot renunciar a perseguir judicialment processats en rebel·lia.