13.08.2016 - 22:00
Durant aquest cap de setmana Belfast commemora els 35 anys de la Vaga de fam de 1981 i avui es farà una marxa pels carrers de la capital. Els actes s’han centrat especialment a homenatjar els dotze membres de l’IRA morts en les vagues de fam en els temps moderns a Irlanda del Nord: Frank Stagg, Michael Gaughan, Kieran Doherty, Kevin Lynch, Patsy O’Hara, Raymond McCreesh, Michael Devine, Thomas McElwee, Martin Hurson, Joe McDonnell, Francis Hughes i Bobby Sands.
Les vagues de 1981 van ser el capítol final de cinc anys de protestes, que van iniciar-se el 1976 amb la coneguda ‘protesta de les mantes’ entre els presos irlandesos de la presó de Maze. L’origen, la retirada de la condició de pres especial de què gaudien els membres de l’IRA.
El govern britànic va cedir a les reclames dels presos i els ànims van calmar-se, però va durar poc. Els reclusos van fer públic que no es complien els acords i Bobby Sands, un antic oficial de l’IRA, va començar la seva vaga de fam. Els presos s’hi van unir d’un en un, de forma esglaonada, posant més pressió a la llavors primera ministra britànica, Margaret Thatcher. I més encara quan Sands va ser escollit membre de la Cambra dels Comuns durant el seu acte de protesta, un fet que va donar un ressò internacional a la lluita dels presos.
Però Sands va morir sense que el govern britànic cedís. Els altres vaguistes van anar morint un rere l’altre, malgrat els esforços de les seves famílies perquè desistissin i abandonessin les respectives vagues de fam. Paral·lelament als set mesos que van durar les vagues, l’IRA va mantenir les seves accions armades, esdevenint un dels períodes més sagnants del conflicte nord-irlandès. A final d’any, el 3 d’octubre de 1981, el govern britànic va anunciar concessions parcials als presoners i els sis presos que estaven en vaga de fam, van posar fi a la protesta.
Els dotze vaguistes morts han esdevingut herois nacionals i són símbols de resistència davant el govern britànic. El sentiment nacional es va enfortir i el Sinn Féin va acabar convertint-se en el partit polític dominant.
