12.06.2017 - 22:00
‘Caram, has aconseguit que no et robessin?’ És la frase de benvinguda del taxista jove que em recull a Albert Street cantonada amb Falls Road, bastió històric de la comunitat catòlica de Belfast, a tocar dels grans murals que rememoren les gestes dels herois de l’IRA. És migdia i l’ambient al carrer és més que tranquil; tot just fa una estona que hem descobert una placa a la casa on va néixer el futbolista Patrick O’Connell, un personatge molt interessant que va entrenar el Barça entre el 1935 i el 1940 i molts asseguren que va salvar el club de la desaparició quan va esclatar la guerra.
Pel to de la pregunta del taxista no costa gaire d’endevinar que és protestant, pertinença que es confirma al cap de pocs minuts de conversa. Els anys més durs de violència i enfrontament, els famosos Troubles, queden enrere, però la tensió entre les dues comunitats continua latent. L’Acord de Divendres Sant del 1998 va segellar el procés de pau i va posar fi al conflicte, però les ferides triguen molts anys a tancar-se quan hi ha tants morts entremig. El memorial de greuges és massa llarg, hi ha massa venjances pendents, massa odi acumulat. Una cosa semblant passa al País Basc. És un inconvenient més, i òbviament no pas el principal, de la lluita armada.
Des de fa uns quants anys, Belfast mira de recuperar la vida de les ciutats normals i comença a atreure alguns turistes que hi cerquen allò que ofereixen les ciutats normals: una visita a la catedral, una passejada pel riu o una cervesa en un pub sense el risc que t’esclati una bomba al tercer glop. Al barri de West Belfast, però, la divisió és encara clarament perceptible. Falls Road i Shankill Road són dos eixos paral·lels situats a pocs metres de distància sobre el mapa, però a molts quilòmetres de distància emocional i mental. És la distància que tan bé retrata Robert McLiam Wilson a la novel·la Eureka Street.
Catòlics i protestants viuen separats per un mur de més de set metres d’alçada anomenat paradoxalment peace line, que combina ciment, acer i filferro. Encara avui, quan es fa fosc, la policia tanca tots els passos de vianants i carrers que travessen el mur i les dues comunitats resten aïllades durant les hores petites. Passar de l’un costat a l’altre a peu es converteix en una excursió de més de mitja hora, que obliga a passat ponts i vies ràpides. Abans s’enviaven coets i còctels molotov d’una banda a una altra, avui només bosses d’escombraries.
Alguns taxistes continuen negant-se a traspassar la línia de pau quan es fa fosc. Durant anys, els taxistes van ser actors del conflicte. Feien d’informadors i transportaven armes i soldats. Més d’un va morir assassinat, en un bàndol i un altre. Hi havia companyies de taxistes catòlics i taxistes protestants. Encara ara n’hi ha. Passar d’un barri a un altre era impensable a segons quines hores o adreces. El meu taxista treballa per a una companyia gran, que no és dels uns ni dels altres. Ell, m’explica, és casat amb una catòlica. Potser els seus fills ja no heretaran l’odi de les generacions que els han precedits. Tenen un problema important, però: les escoles també són dividides i hi ha escoles de catòlics i escoles de protestants.
