Quan la democràcia venç l’autoritarisme

Estàvem acostumats a aquelles ressaques del 12 d’octubre amb imatges de caps rapats demanant un taxi i alguns aldarulls. Enguany no ha estat diferent, amb l’agreujant de les amenaces impunes a periodistes que tots hem pogut veure i sentir. Però la imatge del dia no va ser aquesta, va ser una altra que marca una distància sideral entre dos mons; vaja, tota la distància que hi pot haver entre un feixista i un demòcrata.

D’uns anys ençà, el lema de ‘res a celebrar’ el 12 d’octubre ha anat prenent força i, de mica en mica, ha passat de la consigna als fets. Confesso que quan vaig sentir que l’Ajuntament de Badalona finalment acataria la resolució judicial vaig pensar, doncs no sé què farem quan toqui desobeir de veritat si de seguida ens acoquinem. Però no, finalment els regidors de Badalona van decidir que ningú no els vetaria el seu dret de representació política i que aquell dia es presentarien al consistori i atendrien els veïns que s’hi atansessin, tal com havien acordat. A la ràdio van dir que el tercer tinent batlle acabava d’estripar davant de tothom la interlocutòria. Aqueeeella era la foto! Vam esperar-la a cop d’efacinc fins que va aparèixer al mur de Twitter. El regidor Jose Téllez, al costat del batlle accidental, Oriol Lladó, fent miques la resolució que els prohibia d’obrir el consistori. Deixem de banda el surrealisme del tema, perquè ja sabem que quan es tracta de la sacrosanta unitat d’Espanya el sentit comú no hi té lloc. I d’això es tractava, de donar un cop mediàtico-político-judicial a una decisió municipal, que convertien, així, en símbol de sobirania i desobediència. La imatge de Téllez esquinçant aquells papers era tan necessària i pot esdevenir tan icònica! És un gest que és molt més que un gest perquè també és un fet. En el moment que estem, d’embats per dreta i esquerra, amb els exèrcits de l’estat que són els mitjans i els tribunals descarregant la munició, amb les principals institucions del país pendents de judici, la imatge d’un càrrec electe, d’un representant polític, fent miques una ordre judicial sense sentit que atempta contra la sobirania municipal, és més que una foto i prou. És un fins aquí. És un això tindrà conseqüències i les assumim. Perquè aquest és el vessant més important de desobeir, ser-ne conseqüents. I ja he dit que deixava de banda la (il·)lògica de l’estat, perquè a hores d’ara ja sabem com funciona.

Precisament, funciona com hem vist aquest 12 d’octubre: posant tota la maquinària política i judicial a perseguir un ajuntament democràtic i sobirà que decideix de no fer festa, mentre a pocs quilòmetres d’allà grups de nostàlgics del feixisme campen impunement emparats pel dret de manifestació. I ho deixaríem aquí, un any més i fins l’any que ve, com sempre, si no fos perquè a banda les crides a enviar gent a la càmera de gas (llibertat d’expressió!) també van amenaçar en viu i en directe companys periodistes que eren allà fent la seva feina. I aquests periodistes van haver d’anar-se’n. Amenaçats. Sense que hagi passat res, més enllà de tweets indignats o comunicats de denúncia i de suport. I sempre són els mateixos els qui reben i els mateixos els qui en surten sense cap rascada. És hora, i ja anem tard, de fer alguna cosa perquè això canviï.

Tanmateix, aquest dimecres 12 d’octubre, la democràcia va vèncer l’autoritarisme.

Bel Zaballa, periodista.