Tot allò que pot passar-te un Sant Jordi

Els més matiners carreguen a trenc d’alba la furgoneta amb cubells farcits de roses, planten el tendal a la Rambla i disposen amb cura cada llibre sobre la fusta. Quan surtis al carrer, t’ho trobaràs tot muntat. Rengleres de voreres farcides de llibres, senyeres i roses com més va de més colors i solidaritzades amb totes les causes. Ensopegues amb canalla que corre sense direcció i s’atura davant d’uns titelles, jocs de fusta o una coberta amb dibuixos i colors. Pau, t’he dit que no corris. Remenes novetats, n’obres una pàgina a l’atzar i te l’acostes dissimuladament cap als narius per sentir-ne la flaire. Mira, aquell no és el de la tele? Hi ha escriptors amb cua d’una hora que fan anar el bolígraf i l’enginy dedicatori, i escriptors que maten el temps rere la parada. El podeu dedicar a la Maria?

El llibreter va amunt i avall i respon amb un somriure la clienta que demana que li recomanin un llibre de poesia. Remenes alguns clàssics i penses com pot ser que no te’ls hagis llegits encara i vejam quan ho faràs. Hi ha una noia amb un llibre sota el braç que compra la rosa vermella més formosa perquè sí, ha decidit que d’avui no passa que es planti davant aquella companya de classe i li digui que se n’ha enamorat. I que sigui el que Déu vulgui, però el món és dels valents. Hi ha l’home que passeja amb la dona i, quan s’encreui amb l’amant, faran com si no s’haguessin vist. Hi ha amors clandestins cada dues cantonades que es diuen t’estimo amb un llibre, però avui no, que és el dia dels enamorats oficials.

Avances per les parades esquivant cotxets, parelles, senyores grans, és la llei de la selva i penses que el llindar de la teva tolerància al contacte físic involuntari és força baix. Cantusseges Mazoni, avui que és vint-i-tres d’abril i també t’agraden les persones però et fa por la gent. T’atures a la parada d’aquella nova editorial, que el futur és dels petits i curosos, i hi remenes fins que te n’emportes un autoregal. A migdia ja apareixeran llistes de més venuts, i a tu, què? Fet el rànquing, feta la trampa. Però aprofita-ho, que avui fan descompte. Mediàtics, autoajuda, biografies, joves promeses, renoms, últims premis, faixes reclam, tots els ‘best-sellers’.

Un home llegeix cobertes posteriors amb les ulleres lliscant pel nas, lliurades a la llei de la gravetat. Al costat, un senyor insisteix a endur-se ‘Res no és perfecte a Hawaii’ de l’Empar Moliner, i el botiguer no se’n surt de convèncer-lo de l’embolic. Una dona entafora una rosa al fons de la paperera i s’allunya amb pressa, que enlloc no és escrit que l’amor no pugui acabar-se un vint-i-tres d’abril. Vés a la merda. Ah, el dia dels enamorats. Penses que t’ho passaries bé voltant per aquí amb l’Ignatius Reilly.

Una noia allarga el braç per agafar l’Antologia de contes d’en David Foster Wallace, però una mà desconeguda hi arriba al mateix moment. Ah, perdona, agafa, agafa. No, tranquil, fes, ja agafo el de sota. Podrien quedar-se aturats, mirant-se, agafant el llibre cadascú per una banda, i ser aquest el pretext per a una conversa i podria néixer un amor, però això no és cap novel·la, és la vida, és la diada de Sant Jordi, de manera que la noia ni tan sols sap quina cara fa el seu interlocutor ocasional perquè s’han excusat sense alçar la vista. Prossegueixen el repàs de cobertes i tu, el teu passeig. Hi ha qui ja obre el paraigua. Però si són quatre gotes. Això ho dius perquè no duus ulleres.

Hi ha la rosa del t’estimo bé sense necessitat de promeses de futur i hi ha el llibre, tots els llibres, tants de llibres, que no viuràs prou per a llegir-ho tot. Però endinsa-t’hi i viu amb tantes més històries com puguis, ensuma-les i nodreix-te’n, que viuràs més. Hi ha la copa vespertina i una dedicatòria amagada entre les primeres pàgines. Quan tornes cap a casa, una nena se t’encreua fent saltirons. I penses que potser tindrà sort i no li caldrà aprendre que les princeses dels contes no existeixen perquè no les haurà conegudes ni hi haurà cregut mai.

Bel Zaballa, periodista.