12.02.2017 - 22:00
Bel Olid havia decidit de destinar les dues setmanes de vacances d’estiu a anar de voluntària a Grècia, on cada dia arribaven, i arriben, persones que fugen de la guerra. En Toni Borrell, de la plataforma Stop Mare Mortum, li va suggerir que aprofités la seva projecció pública per fer difusió de tot allò que allà hi passava i per què. Que ella era escriptora, tenia els mitjans i els contactes, el millor servei que podia fer era aquell, escriure’n. Uns quants mesos més tard, ens trobem amb ella per parlar d’aquestes vivències i d’altres qüestions. És divendres a migdia, vigília del gran concert per als refugiats que ha de ser preludi i motor de la manifestació convocada per al dissabte 18 de febrer a Barcelona.
‘Vam anar a Grècia amb el meu company, en Gerard Masagué, que és fotògraf. Ell feia els retrats a la gent que jo entrevistava. De fet, els entrevistàvem una mica entre tots dos. Ens anava molt bé ser un home i una dona: jo tenia accés a l’espai de les dones i podia establir-hi més vincles, i els homes se sentien més còmodes parlant si hi era ell; moltes vegades feia jo les preguntes però li responien a ell. I també ens va anar molt bé pel suport entre nosaltres. Perquè quan arribes allà, és un superxoc. Ets en un camp de concentració, i recordes tot allò que vas estudiar sobre la Segona Guerra Mundial, i penses les vegades que ens hem preguntat per què va poder passar tot allò, com és que hi havia col·laboracionistes amb el règim nazi. Doncs és exactament el que passa ara, amb la diferència que ara tenim moltíssima informació, ho veiem amb els nostres ulls, sabem què passa. Per tant, no són uns quants que hi col·laboren, sinó que tota la societat en som còmplices, d’alguna manera. Tenia aquesta sensació de veure repetir-se la història i no voler sentir-me’n part en absolut.’
Aquells dies a Vasilika i a Lesbos, als camps de concentració i seguint la ruta dels qui arriben a Grècia sense saber que allà no acaba res ans al contrari, va anar escrivint, retratant persones com qualsevol de nosaltres que tenen tancades a l’espera d’un permís que triga a arribar i que quan arriba de poc serveix si no tens cap lloc on anar, cap escola on dur els fills ni cap possibilitat de treballar. Després de la feina sobre el terreny, un cop de nou a casa, Olid va emprendre la tasca de documentació per omplir tots els buits que li havien quedat durant aquells dies a Grècia. El resultat és el llibre Vides aturades (Ara llibres), que alterna retrats i converses d’habitants dels camps (‘em nego a dir-ne refugiats perquè no tenen refugi’, ens diu) amb reflexions i dades sobre l’anomenada crisi dels refugiats.
Hi ha una frase, al llibre, que potser sintetitza la voluntat que hi ha al seu darrere: «Som ara mateix els que deien no saber d’on venia el fum de les xemeneies d’Auschwitz.» Olid ens obre els ulls, ens diu que res d’excuses. ‘Si no els veus és perquè no vols. T’ho expliquem amb tots els detalls. Pots fer veure que no és problema teu, però és mentida. No hi ha ningú avui a Occident que pugui dir que no sap què està passant.’
‘Si hem de desobeir, aquest és un bon lloc per començar’
El llibre està vinculat a la campanya ‘Casa nostra, casa vostra‘, amb la qual es vol pressionar els governants perquè actuïn d’una vegada. I aquí és on és clau la mobilització ciutadana, per molt que cadascú es pensi que ell sol no és ningú. ‘Entre tots tenim força. El dia 18 hi ha una manifestació i em sembla que si hem sortit al carrer, com hem sortit, per qüestions com el nostre dret de decidir, si hem acompanyat Mas, Ortega i Rigau en aquest judici que els han fet, crec que també hi hem de ser dissabte vinent. És la nostra manera de dir que som molts els qui no estem d’acord amb deixar fora tota aquesta gent, que això no es fa pas amb la nostra complaença, que no compten amb la nostra aprovació. És l’única manera de pressionar els polítics.’
Però el govern català diu que té les mans lligades, que l’executiu espanyol no li permet de fer res. ‘Escolta, si hem de desobeir, aquest és un bon lloc per començar’, sentencia Olid. ‘Desobeir el govern espanyol, agafar un vaixell, recollir-ne deu mil i portar-los, no ens costa res. És totalment assumible pel que fa al nombre de població i també en costos econòmics. No suposaria cap esforç per a nosaltres com a poble. I en canvi, hi hauria deu mil persones que no estarien ara mateix en un camp militar o en un pis sense calefacció i amb el lavabo inundat. Si de debò no volem que això passi, si no volem que hi hagi gent morint-se de diabetis a Europa en el segle XXI, hem de sortir al carrer i dir-ho. Si manifestant-nos hem empès Convergència a fer-se independentista, imagina’t el poder que té la gent! Però si continuem dient ”ai, pobrets” i ens quedem a casa sense fer res, doncs, evidentment, no passarà res.’
Li diem que, si al fet de ser refugiat, hi afegim el fet de ser dona, els problemes segurament es multipliquen. En el llibre explica casos d’abusos sexuals. Però respon taxativa: ‘Hi ha exactament els mateixos problemes que tenim nosaltres, no són diferents. Aquí, de maltractaments i abusos sexuals, també n’hi ha. Ara afegeix-hi el fet d’estar tots tancats en un camp sense res a fer en tot el dia i el sentiment de desesperació.’
Metralleta i matxirul·los
Si ens posem a parlar de tots els problemes que tenim, aquí i allà, les dones, se’ns farà de nit. Però Bel Olid, que aquests últims mesos ha anat ben atrafegada, ja té a punt un altre llibre on tracta justament diverses qüestions relacionades amb el feminisme. N’ha escrit molt sovint i és una de les grans activistes feministes de les nostres xarxes socials. El llibre, Feminisme de butxaca, sortirà d’ací a uns dies amb Angle Editorial, i treu el mòbil per ensenyar-nos-en la coberta. Una metralleta, ficada en un d’aquells armariets d’extintors per a ‘trencar en cas de violència’. ‘L’editorial em va proposar de fer un assaig sobre feminisme i vaig pensar que era la meva oportunitat per fer aquest kit de supervivència bàsica, per quan els trols matxirul·los de Twitter em facin els comentaris que fan, respondre’ls enviant-los l’enllaç i dir-los, mira, la resposta la tens a la pàgina tal.’ No sabem si el terme matxirul·lo arribarà a ser mai normatiu, però si tingués una entrada al diccionari, quina en seria la definició? ‘És un home cisgènere que sovint es pensa que no és masclista. De fet, molts diuen que no són ni masclistes ni feministes. Mira, si dius això és que ets masclista, no cal que hi donis més voltes. Que no s’ho pensa, però que ho és, i té aquestes actituds de mascle tradicional, que ens fan molta gràcia. Fer servir aquesta paraula és intentar que soni tan ridícula com la imatge que em donen.’
Tornem a la metralleta. Un dels temes que tracta és el de la legitimitat de la violència, de fins a quin punt no és legítim d’utilitzar-la en determinades situacions. En castellà hi ha un eslògan que crida: Ante la duda, tú la viuda. ‘Doncs, és clar que sí. Ens estan matant a uns nivells que no són tolerables, i per tant, l’autodefensa violenta contra situacions violentes em sembla absolutament legítima’. Olid explica que en el nou llibre reflexiona sobre aquesta i moltes altres qüestions, com ara la sororitat, és a dir, el suport entre dones, les relacions que establim, la idea d’amor romàntic… Li diem que Disney i els films de Hollywood han fet molt de mal. ‘Hi ha tot un capítol dedicat a això, pensant sobretot en l’adolescència. Un moment en què tens moltes ganes de descobrir l’altre i hi ha també el desig i tota la sexualitat que esclata. Crec que en l’adolescència comencem a cometre els errors més greus sobre com ens relacionem. I els cometem perquè tenim una educació sentimental nefasta, sobretot a través de la cultura popular, pel·lícules, sèries, etc. Hi ha una idea molt profunda, que és que per amor hem de renunciar a tot, fins i tot a nosaltres mateixes. I aquest és el primer error. A tu mateixa no pots renunciar-hi mai, ets l’única persona amb qui viuràs tota la vida! Això d’estimar l’altra persona per sobre de tot, també de tu mateixa, ens fa establir relacions perilloses, que no ens convenen, i que poden desembocar en maltractaments.’
Hem avançat gaire? Ens imaginàvem, fa vint anys, que les lluites feministes d’avui serien les que són? ‘Ara mateix hi ha una reculada molt forta dels drets de les dones. A mi em semblava que quan en tingués quaranta el món seria igualitari, com a mínim al meu entorn. Jo crec que és una reacció a algunes coses que hem aconseguit. Com més coses s’aconsegueixen en relació als drets de les dones, més reacció, i més forta, per part dels matxirul·los. Amb l’inconvenient que els matxirul·los fan molt de soroll. Hi ha diaris on alguns tios escriuen unes bajanades, que si una dona en digués del mateix nivell, no tornaria a publicar mai més. Sí, saps perfectament de qui parlo, però no diré noms, no en faré propaganda, només faltaria.’ A vegades hem sentit o llegit comentaris que no podem pensar sinó que l’única intenció que tenen és provocar… ‘Si per provocar necessites dir ximpleries… A mi em pot saber greu que els mitjans els donin veu, perquè ocupen un espai que podria ocupar algú intel·ligent dient alguna cosa intel·ligent, però en el fons crec que és un símptoma de victòria feminista. Que ells se sentin en perill fins al punt de dir aquestes bestieses, sense ni pensar-les, vol dir que anem avançant. Jo ho comparo amb l’independentisme. Com més nerviosos es posen els espanyols, més motius tenim per pensar que anem a algun lloc. Doncs, com més nerviosos es posen els masclistes, més motius tinc per pensar que anem a algun lloc. La reacció visceral d’alguns mascles contra el feminisme només indica que se senten en perill. Mentre no s’hi sentien, ni se’n preocupaven.’
‘Els escriptors som els únics de la cadena que no ens hi guanyem la vida’
Deixem de mirar el rellotge parlant d’aquest auge del discurs antifeminista, que no és pas monopoli exclusiu de mascles, i de la síndrome de l’abella reina. Quantes coses que s’hauran de googlejar durant aquesta entrevista. Però ens adonem que s’acaba el temps i no volem anar-nos-en sense demanar-li per la seva tasca com a presidenta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC). En una entrevista deia que havia arribat al càrrec queixant-se. Ara que fa dos anys que hi és, de què es queixa? ‘Del mateix.’
Això és: ‘No hi ha una estratègia de país en promoció de la lectura. No ens posem d’acord els sectors que ens hem de posar d’acord. I aquesta estratègia hauria d’estar molt ben dissenyada. Tenim els informes, les eines, el coneixement, i no entenc per què no es fa bé.’ I més queixes, ara en relació als drets econòmics i morals dels escriptors: ‘Els autors som els únics de la cadena que no ens hi guanyem la vida. Els correctors cobren una merda però cobren, i viuen d’això, els traductors cobrem fatal però cobrem i podem arribar a viure d’això si treballem molt, els editors tenen un sou, els distribuïdors, també, i els bibliotecaris. Les dues baules dels extrems, els creadors i els llibreters, som els més febles. No pot ser que aquells que creem, que pensem els llibres i hi dediquem tot el nostre ésser siguem els únics que no puguem viure’n perquè cobrem quantitats irrisòries. Com a societat, hem de mirar com ho fem.’
I, naturalment, apareix la qüestió de la pirateria. ‘Els pirates de llibres són vistos com els grans Robin Hoods de la cultura, però aquesta gent tenen unes webs amb anuncis, i guanyen diners cada vegada que algú s’hi descarrega res. També Google, quan tu fas la cerca ‘pdf gratis’ guanya diners. I les telefòniques, que cobren per la connexió que fas servir per a descarregar-te coses… Hi ha tota una sèrie de gent que no té res a veure amb la producció del llibre però que hi guanya diners; i els altres, no. Em sembla molt injust. Quan dius això, et diuen que només penses en diners. Bé, m’encantaria no pensar en diners, la cosa és que he de pagar el lloguer i hi he de pensar.’
L’AELC és una entitat de Països Catalans, i això queda reflectit des de la formació de la junta mateixa, amb representants dels diversos territoris de parla catalana. Tanmateix, sembla que literàriament encara tinguem fronteres i que la relació nord-sud-est-oest no sigui gaire fluïda. Què hi diu la presidenta de l’AELC? ‘El problema és que les obres que es publiquen al Principat, independentment d’on sigui l’autor, arriben a tot arreu; en canvi, al Principat costa molt que arribin llibres d’editorials que no siguin del Principat. A Barcelona tenim els grans monstres editorials, molt ben distribuïts. És una qüestió purament de mercat: hem d’aconseguir que des del Principat s’exigeixin llibres de fora del Principat. És molt difícil exigir-ho si no se sap que existeixen. A l’ALEC sempre intentem una mobilitat entre els autors quan fem actes literaris. Evidentment, la nostra estratègia com a associació és de Països Catalans, no ho entenem de cap altra manera, i tota la nostra estructura i tot allò que fem ho reflecteix, és la nostra filosofia i ho tenim claríssim.’
