Beiras: “Aquest PP és la putrefacció en persona”

Xosé Manuel Beiras (1936) és una de les figures més importants de la política gallega i del nacionalisme gallec d’esquerres. Economista format a la London School of Economics, va ser un dels fundadors del Partit Socialista Gallec (PSG) durant el franquisme (amb relacions amb Pallach a Catalunya i Garcés al País Valencià) i del Bloc Nacionalista Gallec (BNG) durant l’autonomisme. En fou diputat al parlament, fins que el 2012 va deixar el BNG i es va presentar en aliança amb les esquerres estatals de Podem amb Anova. Partidari de jugar amb els dos eixos (el de dreta-esquerra i el del nacionalisme gallec enfront de Madrid) Beiras (i Anova) ara demana el vot pel BNG, com ja va fer en les darreres eleccions al congrés espanyol. Va acabar fatal, diu sobre la seva relació amb Podem. I ara tornar a unir un bloc nacionalista que afronta amb optimisme les eleccions de demà, que podrien fer fora un PP que fa quatre eleccions que guanya amb majoria absoluta. Beiras parla amb VilaWeb per telèfon, sense embuts i fumant, sobre aquestes eleccions i també sobre la seva evolució política.

—Vau demanar el vot pel BNG en les eleccions del congrés espanyol i ara hi torneu. Per què?
—És una manera de redimensionar l’espai. Arribem a la conclusió que s’havia de pensar fonamentalment en les necessitats de la ciutadania del nostre país. I dels drets polítics de la majoria social en clau de l’esquerra. Aquesta és la qüestió.

—Imagineu que sóc un lector gallec. Per què he de votar el BNG, en aquestes eleccions?
—Perquè és l’única alternativa fiable per a mirar de treure el país del sot on som. En intenció de vot, el BNG és al 27% i escaig. No és cap broma. I és la primera vegada que una dona, molt capaç, amb un cap ben moblat, pot ser qui presideixi la Junta. Amb la col·laboració del PSOE, que tingui bons resultats. I derrotar aquest PP, que és la putrefacció en persona. I que fa molts d’anys que utilitza les institucions autonòmiques contra la ciutadania i al servei de poders espuris de les grans transnacionals que controlen l’energia eòlica, l’espoliació de la terra, els recursos naturals, l’atac sibil·lí a la cultura pròpia del país, a l’idioma propi. Passa que aquí les coses són molt més difícils, perquè, com dic sempre, Galícia, a part de compartir amb el País Basc i els Països Catalans el fet de ser una nació sense estat, som una colònia interior. I això està sociològicament estudiat i absolutament demostrat. Hi ha la síndrome de la colonització. Per tant, el BNG té totes les credencials, no sols per la seva història, sinó pel seu plantejament actual, enfront del que representa el PP, que ja dic que és absolutament detestable.

—Si us demano per què sou independentista, què em responeu?
—En la pràctica política no vaig ser independentista. En les meves conviccions profundes sóc independentista perquè vaig arribar a la conclusió, ara fa setanta anys, que no hi havia cap més fórmula. Però no vaig practicar-ho, sinó que vaig anar guanyant terreny a poc a poc perquè arribés el moment de fer el pas a l’independentisme. És qüestionable i opinable. Però és la meva manera de veure-ho. Però és clar que sóc independentista. És l’estat espanyol que em convenç de ser independentista. Mira com va tractar els catalans. La conclusió és que sense independència esteu fotuts. Perquè van dir, amb nosaltres no hi ha manera de negociar res. No acceptem res més que la submissió. Ens volen ficar en gàbies, com els micos, i donar-nos plàtans i cacauets, i que fem acudits facials i moixaines i coses per l’estil. L’estat espanyol és inviable. Jo sóc molt de Valle-Inclán, i sempre recordo Luces de bohemia, quan Max Estrella diu que Espanya és una versió aberrant de la cultura europea. Si Valle-Inclán ho tenia clar als anys vint, comprendreu que, si no ho tenim clar ara, és que som idiotes.

—El vostre pare va ser un galleguista molt conegut, Manuel Beiras. Però, i la mare? Parleu-me de la vostra mare. A què es dedicava? Quina és la seva influència?
—La meva mare tenia la carrera de piano. Jo vaig començar a aprendre piano als cinc anys. Una dona d’una gran cultura, amb gran facilitat per a escriure, passa que li va tocar un temps que no va poder ser més que l’esposa del meu pare i la mare de nou fills. Una dona amb una personalitat extraordinària i un puny enfundat en guant de seda. Tenia una gran energia de resistència i valor que em va influir enormement, a mi i a tots nosaltres. Però no va tenir vida pública. I el meu pare havia estat del Partit Galleguista, ben situat com a treballador de comerç, però res més. I tenia relació amb tothom del nacionalisme, des de les Irmandades da Fala fins al Partit Galleguista, del qual va ser membre. Demòcrata, republicà, conservador, no era d’esquerres, però nacionalista. I a casa nostra hi havia una biblioteca d’obres en gallec absolutament increïble per a un treballador de comerç, en què nosaltres vam aprendre a llegir en gallec. Aquesta va ser una mica la història.

—I amb els pares parlàveu en gallec?
—Sí, és clar. A casa es parlava gallec. I amb els meus fills, nosaltres, els amics i companys fundadors del PSG, no parlàvem sinó en gallec. Els fills eren monolingües fins que van anar a escola. I érem una referència enmig d’una burgesia que, en canvi, no era gallegoparlant. I els meus néts són gallegoparlants.

—He llegit en les enquestes que el BNG és el partit preferit per al 40% de la gent més jove, i alhora, els més joves són els qui parlen menys en gallec. És veritat?
—Sí. Perquè l’idioma gallec va en regressió. Però si no són gallegoparlants és per la recolonització idiomàtica. Dilluns, a la Corunya, després del míting, estava assegut amb uns amics i va venir a saludar-me gent jove. I un d’ells va començar a parlar-me molt enfervorit a favor del BNG, i em parlava en castellà. Estava absolutament lliurat a la candidatura del BNG. A Catalunya seria diferent, és clar, perquè a Catalunya no hi ha diglòssia. Però després dels anys 2000, aquí la cosa va començar a empitjorar. Com la síndrome colonial. Passa que aquest país és molt viu per sota. Això sí. Increïblement viu.

—Jo no sé si a Catalunya no hi ha diglòssia… A vegades crec que va millor el gallec a Galícia que no pas el català a Catalunya, senyor Beiras.
—Ah, no ho sé. No ho sé. De Catalunya no puc opinar gens.

—Us vaig llegir un comentari molt interessant en una entrevista al Món: “Al País Basc es va utilitzar la lluita armada, no ens interessa. A Catalunya van fer la seva, amb un moviment cívic democràtic que tampoc va donar resultats. Per tant, nosaltres vam fer una tercera opció, que va ser l’aliança amb l’esquerra espanyola plurinacional. Però Unides Podem ens va fallar.” Expliqueu-me la vostra experiència amb l’esquerra espanyola plurinacional i per què ara heu decidit no anar amb ells sinó amb el BNG.
—Aquí, en la crisi financera del 2008, una Gran Depressió anàloga a la dels anys trenta, calia donar molta importància a la contradicció de classes. La gent s’ho passava molt malament. La primera cosa que necessitava aquesta gent era una alternativa que la posés en el focus. I combinar-ho amb la contradicció nacional, entre la nació gallega i l’estat espanyol. Per això vam considerar que l’única manera de poder posar una pica a Flandes seria un acord amb forces d’àmbit estatal però que assumien públicament els drets de la nació gallega. Això va ser el que va acceptar Podem, primer, i Unides Podem, després. I es va muntar En Marea. Hi va haver més de 420.000 vots, una xifra que el nacionalisme no havia obtingut mai, ni tan sols en eleccions al Parlament de Galícia. Nosaltres teníem dret a un grup parlamentari propi, però la mesa del congrés ens el va negar. Aleshores Podem va oferir de crear un grup confederal en què Anova tindria estatus com si fos un grup parlamentari i llibertat de votar. Doncs va ser paper mullat. La cosa va acabar molt malament. I nosaltres vam perdre la credibilitat entre els ciutadans, perquè aquí hi havia el BNG, que feia pressió: ja ho veieu, són espanyolistes, se sotmeten a Podem. I avui som en una situació diferent. Per començar, amb tota aquesta experiència, no podem fiar-nos de Sumar, per exemple. Seria absurd. I, d’altra banda, tampoc podem cometre l’error que Anova es presenti pel seu compte, perquè això és dividir el vot i fer el ridícul, i no ho faríem mai. Llavors, la fórmula va ser amb el BNG, atès que, a més, en aquest moment, la contradicció nacional sembla que és la més forta, la més potent. Només cal veure la fòbia anticatalanista, que no tan sols és en l’àmbit de les organitzacions polítiques de l’estat, no tan sols a Vox, no tan sols al PP, sinó fins i tot a l’esquerra. I, no obstant això, s’empassen la història que no es pot donar l’amnistia. Però bé que es va donar l’amnistia en plena transició, ni més ni menys que a tots els genocides franquistes.

—Però si no funciona la via basca de la lluita armada, si no funciona la via catalana d’un moviment cívic pel seu compte, i si no funciona la via gallega d’aliança amb l’esquerra plurinacional, els independentistes quina via han d’agafar?
—Es va demostrar que la via armada donava un pretext al poder de l’estat, perquè tots eren terroristes. Molt bé, els bascs eren terroristes. La via dels acords sobre qüestions financeres d’Hisenda permet que diguin que els catalans són fenicis. La via del procés, que va ser absolutament exemplar, tampoc. Per què? Perquè el règim no pot acceptar de cap manera això mentre hi hagi una monarquia borbònica, unes classes dominants en les institucions, com ara, la cúpula del poder judicial, que és colpista. Mentre això sigui així, no tolerarà absolutament res. No acceptarà res. Què es pot fer? Hi ha dues condicions: una, els acords entre les forces de les nacions sense estat, en una forma de col·laboració, com va ser Galeusca, per exemple. Va funcionar durant un temps, i després, va ser bombardat des de diferents punts. Aquesta és una condició. La segona condició és, efectivament, que hi hagi la complicitat de forces d’àmbit estatal, que tingui el nord posat en la necessitat d’arribar a un punt d’inflexió que sigui un canvi de règim polític. I que s’adonin que en clau d’esquerra estatal tampoc no poden resoldre els problemes si no tenen l’aliança de les forces nacionalistes, de les nacions sense estat. Si més no, dels nacionalismes progressistes. Aquesta és la meva visió. Però bé, sóc un ancià de 87 anys, i no em posaré en actitud de predicar ni amb els uns ni amb els altres allò que em sembla que han de fer.

—Us agradaria que hi hagués una força nacionalista de dretes a Galícia? Ara no n’hi ha cap.
—No. No m’interessa. Hauria estat molt útil, per exemple, durant el franquisme. Es va intentar organitzar una democràcia cristiana. Nacionalista moderada. No van ser capaços de muntar-ho. Hi havia aquell llibre tan famós, El regionalisme, dirigit a una mena de classe social gallega, burgesia petita i mitjana, i aquí no va tenir ressò. En canvi, va ser una font fonamental d’inspiració per a la Lliga de Prat de la Riba. Això és un exemple que posa de manifest com les ideologies tenen èxit o no segons la realitat a la qual es destina.

—Com descriuríeu Alfonso Rueda, el candidat del PP?
—És difícil de descriure. És inexpressiu. A mi em semblava un maniquí. I la figura amb aquests ulls també clars, inexpressius, només li faltava l’uniforme de la SS per a ser un personatge d’extra de les pel·lícules sobre la guerra mundial. Però això no importa. El poder que té el PP en la societat, en els mitjans de comunicació, de la premsa escrita a la televisió de Galícia, és com en les colònies. Però ara hi ha una oportunitat. I veurem què passa diumenge.

—El principal problema de Galícia continua essent que la gent jove se’n va fora?
—No. Això és una expressió d’un dels principals problemes: un país en regressió demogràfica brutal. Amb una població envellida. I que ha perdut població durant dècades. Ara sembla que hi ha un repunt, però perquè hi ha immigració d’Europa de l’est, d’Àfrica, d’Amèrica Latina. I repunta per ells, no per la vitalitat de creixement vegetatiu de la població gallega. I a sobre hi ha un rebrot de l’emigració. La gent més formada se’n va. Això és una sagnia brutal.

—Quin resultat donaríeu per bo en les eleccions de diumenge?
—Que el BNG es confirmés com a primera força. I que fes una neteja al parlament i al govern i poséssim fi a aquesta situació en què una força política utilitza les institucions aconseguides per lluitadors i màrtirs antifranquistes (no sols els nacionalistes, sinó els republicans, els exiliats, els passejats, les víctimes del franquisme), que utilitzen aquestes institucions elaborades amb tanta suor, sang i llàgrimes, en forma simplement d’autonomia, i no de sobirania política. I les utilitzen per a tot el contrari d’allò perquè van lluitar els qui la van obtenir. Això és un escàndol i una ofensa a la humanitat.