Beatriz Garrote: “Tinc la sensació que, facen el que facen, ells no paguen mai”

Aquests dies, molts valencians, escoltant els discursos del president, Carlos Mazón, i els seus consellers, ens ha vingut al cap com va gestionar el PP de Francisco Camps l’accident del metro de València, en què van morir 43 persones i 47 més van resultar ferides. Mentides i més mentides. Cap gest per a assumir-ne les responsabilitats. Sempre fugint d’estudi. Fins i tot, fa mal recordar els mateixos patrons. Per això, VilaWeb ha volgut parlar amb qui va ser durant molts anys la presidenta de l’Associació de Víctimes del Metro 3 de Juliol (AVM3J), la cara més visible de la seua lluita, Beatriz Garrote. Com ho viuen, tot plegat? Garrote confessa que té “la sensació que, facen el que facen, ells no paguen mai”. Es demana: “No hi ha ningú que puga gestionar tot aquest desastre?” I confessa que tant de bo la societat valenciana, aquesta vegada, estiga a l’altura.

Es dóna la circumstància que Garrote viu a Torrent, municipi de l’Horta Sud, i que la nit del 29 d’octubre ella també va témer per la seua vida quan va quedar atrapada a la V-30. Va abandonar el seu cotxe quan va veure que l’aigua anava pujant de nivell. El seu cas, per sort, va tenir un final feliç.

—Aquests dies no m’ix començar d’una altra manera que demanant-vos com esteu.
—Estem prou tristos tots. La gent de l’Associació de Víctimes del Metro de València ho estem especialment, aquests dies he parlat amb alguns d’ells. Ens han vingut molts records. Tenim aquesta sensació que, per als polítics, els ciutadans només són votants. Fan la gestió que volen i sempre se’n surten. Ara mateix tenim un sentiment de molta desesperança. Menteixen, i al final tot els va bé. La seua manera de gestionar no és mai pensant en les necessitats reals. Segurament, nosaltres, com a ciutadans, hauríem de reflexionar, perquè jo, per exemple, desconeixia que calia fer aquestes obres per a evitar les inundacions per la baixada del barranc. Perquè això, sense ser tan greu, evidentment, és habitual a la nostra zona. No som una societat formada, no ens han educat per exigir als polítics i els governs que gestionen pensant en els interessos de la ciutadania. Estem massa acostumats a votar per les emocions. A votar gent per quatre eslògans que ens encaixen amb la nostra manera pensar, i no exigim als polítics que governen pensant en les necessitats de la ciutadania. Pensen més en els colors que no en la gent.

—Aquests dies, escoltant els dirigents polítics, molts hem pensat en tot el que vam viure amb l’accident del metro. I totes les mentides que van dir. No van assumir cap responsabilitat. Supose que a vosaltres també se us han remogut moltes coses.
—Sí, és que es repeteixen els mateixos patrons. Dir mentides, donar la culpa als altres… Tot plegat genera molta desesperança. Tenim una classe política completament allunyada de les necessitats reals, i de governar pel bé comú. I, tristament, com a societat no som capaços d’arreglar això. El nivell de la nostra classe dirigent va empitjorant amb els anys. Crec que estem pitjor que fa vint anys. No vull dir que tots els polítics són iguals, però el nivell de la política sí que ha baixat en general. Per una altra banda, encara que ens recorda molt a la gestió de l’accident del metro, és un alleujament molt gran veure que la societat hi ha reaccionat de manera diferent. També és veritat que la magnitud dels fets és diferent, desgraciadament, hi ha hagut molts més morts i molta més gent afectada. I segurament això també ha facilitat que la societat siga més crítica, i no mire cap a una altra banda.

—Els mitjans de comunicació també han actuat diferent?
—Sí, fan una feina molt diferent. Sobretot, els mitjans generalistes. I, concretament, el canvi que s’ha viscut de Canal Nou a À Punt és molt evident. El seu cas és molt important, perquè és el mitjà de comunicació públic autonòmic. Em dóna certa tranquil·litat veure que, com a mínim, la societat i els mitjans de comunicació han canviat l’actitud respecte d’allò que van viure durant l’accident del metro.

—Parlant de Canal Nou, creieu que tot el que va passar amb l’accident del metro ha estat una lliçó per als periodistes d’A punt?
—No vull semblar egocentrista, però jo sí que crec que tota la feina que vam fer com a associació per denunciar la falta de responsabilitat ha servit, no només als periodistes d’A punt, sinó a molts altres periodistes. I diria que a molts ciutadans, també. D’alguna manera, tot el treball que hem fet com a Associació de Víctimes del Metro de València, defensant que les responsabilitats polítiques s’han de respondre, ja és en l’inconscient de tots.

—Ningú assumeix la responsabilitat política, aquests dies.
—Doncs no. I a mi m’agradaria, i crec que és absolutament necessari, que en la gestió d’aquests fets no hi hagués únicament responsabilitats polítiques pel que fa a dimissions i cessaments, sinó que hi hagués responsabilitats penals. Per culpa de la mala gestió d’aquest govern han mort més de dues-centes persones. No sé qui en té la responsabilitat, si el govern, els tècnics… Però queda clar que algú no va fer la seua feina, i a conseqüència d’això han mort dues-centes persones. Estic convençuda que la majoria d’aquestes persones s’haurien pogut salvar si s’hagués gestionat d’una altra manera.

—Ho vau viure en primera persona, oi?
—Ho vaig viure tot plegat amb molta angoixa i por, però ara, amb el temps, i havent vist totes les persones que han perdut la vida o les que es van quedar atrapades en altres punts i van tenir una situació molt més complicada que la meua, crec que el que jo vaig viure va ser un passeig amb barca. El més greu de la meua situació, i de moltes de les persones que érem allà, és que vam anar a parar a la V-30 perquè ens hi van desviar.

—Com?
—Nosaltres érem a l’entrada de l’autovia de Torrent, i en lloc d’enviar-nos cap a València, que era un lloc segur, la Guàrdia Civil ens van desviar, a mi i un centenar de cotxes més, cap a la V-30. Ens hi van enviar just en el moment en què el barranc es desbordava allà. Perquè ho entengueu: quan feia deu minuts que era a la V-30, jo ja tenia l’aigua per la roda del cotxe. Evidentment, entenc que l’agent que em va enviar cap allà pensava que ens desviava correctament, no deixant-nos entrar en una carretera que era tallada per un camió que s’hi havia quedat travessat. Per allà no podíem circular, era impossible. Però fixa’t fins a quin punt arribava la desinformació entre els mateixos cossos de seguretat que no tenien clar quines eren les vies d’evacuació segures. A mi, la Guàrdia Civil em va enviar a la gola del llop. Jo m’hauria pogut quedar atrapada en l’embús i hauria estat completament segura. Però no, ens van enviar a la V-30 i allà l’aigua va començar a inundar la carretera, primer, i els cotxes, després.

—Com va anar exactament? Com vau sortir del cotxe?
—Segurament, vaig sortir massa tard. Va haver-hi un moment que anàvem avançant, encara que a poc a poc. Tots els cotxes havíem fet la volta, anàvem contra direcció. Una xica va sortir del cotxe, i veient que l’aigua cada vegada pujava més, ens va dir que havíem de canviar de direcció per intentar fugir. Però no va ser possible, perquè ja érem massa cotxes allà per poder-ho gestionar. Quan vaig sortir del cotxe, l’aigua ja m’arribava al maluc i em va costar bastant travessar el carril. Tenia molta por, perquè sentia que, si feia un mal pas, el corrent se m’emportaria, i en l’autopista no tenia res on agafar-me. A les 20.00 vam decidir sortir dels cotxes, i vam intentar anar caminant cap a un cantó i cap a l’altre, però l’aigua ens tallava el pas. Estàvem tots concentrats en un punt una mica més alt de la V-30, però estàvem rodejats per dos corrents d’aigua que desembocaven a la V-30. No va ser fins a les 3.30 de la matinada que vam aconseguir sortir. Durant tot aquest temps, el cabal nou del riu va passar de no portar aigua a estar a punt de desbordar-se. Per tant, hi havia molt de nerviosisme. Pensa que allà hi havia moltes famílies amb nens, fins i tot, amb nadons. També hi havia gent major. I molta gent que anava sola amb el seu cotxe. I la por i la sensació de no saber què fer era horrible. Era impossible trucar al 112, era impossible posar-se en contacte amb ningú. Hi havia un agent de la Guàrdia Civil que es va quedar atrapat amb nosaltres i no aconseguia de posar-se en contacte amb cap dels seus superiors. No sabíem si havíem d’intentar sortir, si era més segur quedar-nos allà…

—I què vau fer?
—Al final vam sortir travessant per un corrent que ens anava pel genoll. Anava amb molta força. Tenia la sensació que, si em fallava el peu, no ho explicaria. Vam haver de recórrer un tros molt llarg, amb aquesta força del corrent. Com et deia, anava pel genoll i, per tant, era una situació controlada, però no sabies què hi hauria deu metres més enllà. Nosaltres vam veure que l’aigua baixava, però després va tornar a pujar. I el guàrdia civil ens va dir que els bombers li havien dit que era ara o mai. Teníem la sensació d’estar en una situació de perill imminent. No teníem el perill que va viure molta gent. Tinc coneguts en la Pista de Silla que van haver de passar la nit aferrats en una tanca, i si s’adormien, com els passava, el corrent se’ls emportava. Ells sí que van viure una situació límit. O gent que va haver de trencar una paret de casa per poder sortir, gent que es va jugar la vida per treure els familiars de casa… De mica en mica, vas coneixent històries molt i molt dramàtiques. I si compares tot això amb què vam viure nosaltres, la sensació és que nosaltres encara érem en una zona més o menys segura. De fet, crec que totes les persones que vam ser allà vam aconseguir sortir sense que hi hagués cap mort. Per tant, el perill era relatiu.

—Però sí que és una demostració del caos organitzatiu que hi havia, de la mala gestió. Éreu en un lloc segur i us van posar en perill…
—Exacte. Evidentment, el policia tampoc no ho sabia. Però això és el més greu. Estan evacuant carreteres i no saben quines són les vies segures que tenen? Nosaltres vam intentar de posar-nos en contacte amb el 112 moltes vegades, i no hi havia manera. Però, per altra banda, ara veiem que el 112 diu que era mentida que no funcionés. Segurament funcionava, però la realitat és que era impossible de posar-s’hi en contacte. Vam fer un piulet a la desesperada, per veure si ens donaven alguna informació, tampoc ens van contestar. Era una situació molt angoixant, però per sort va acabar amb un final bastant més feliç que molta gent.

—Abans heu dit que estàveu tristos. Tinc la sensació que aquesta tristesa s’ha convertit en ràbia, aquests darrers dies.
—La veritat és que no sé què dir-te. Personalment, hi ha dies de tot. Hi ha dies que tinc més ganes d’empényer, uns altres dies estic més rabiosa, i uns altres, més trista. Però últimament estic més trista… Em fa molta tristesa la sensació que els polítics fan amb nosaltres el que volen i no els surt prou car. És la mateixa sensació que tenia amb l’accident del metro. Encara que he de confessar que crec que en aquell moment era més fàcil, perquè les famílies estàvem més soles. Els primers anys, la gent no sabia el nostre cas. Teníem molta impotència. La ràbia normalment implica més acció i jo tinc un sentiment més de tristesa i impotència. Em resulta molt difícil veure on serà el canvi. I, malgrat que la gent ara està molt més conscienciada, em fa la sensació que faran de nosaltres el que els donarà la gana, perquè ens manipulen. Ens menteixen, i els acabem creient. El meu desig és que aquesta vegada siga diferent, i que no ho aconseguisquen. Però sí que la tristesa la tinc per aquest motiu. Tinc la sensació que, per molt malament que ho facen, i per car que ens surta, ells no paguen mai.

—Sentint-vos, m’ha vingut al cap la compareixença de Mazón a les Corts. No ha assumit els errors. Com ha de reaccionar la societat?
—Espere que siguem capaços d’exigir una resposta. Que ara anuncie una conselleria de gestió de la reconstrucció és molt fort. Això no s’ha de crear dues setmanes després. Durant aquestes setmanes, he trobat a faltar que m’explicaren què feien. Per què no ens explicaven cada dia amb un portaveu què feien? No cal un conseller, no cal que siga Mazón. Però a la ciutadania li ha faltat una explicació. Sóc conscient que segurament no poden anar tan de pressa com voldríem, però si ens ho explicaren, com a mínim, sabríem què passa. Tots volem una resposta immediata, tots volem tornar a la vida que teníem abans com més aviat millor. Però, amb els dies, hem entès que això no és possible. El sol fet de donar-nos explicacions ens hauria tranquil·litzat. Hem estat dues setmanes que no sabíem res. No sabíem si els voluntaris hi havíem d’anar o no. Si era millor anar a un lloc o a un altre…

—Aquests dies heu estat a Torrent? Com s’han gestionat els voluntaris?
—Torrent, el meu poble, és un municipi que ha patit casos molt dramàtics de pèrdues humanes, però la majoria de ciutadans no han viscut grans afectacions, perquè la majoria del municipi no ha quedat danyat. Només han quedat afectats alguns barris que són molt a prop del barranc. Al nucli urbà, no hi ha passat res. Però estem molt incomunicats. El nostre principal problema són els desplaçaments fora de Torrent. Tenint en compte tot això, jo aquests dies m’he centrat a donar suport coordinant voluntaris que venien a ajudar. I he vist un gran descontrol. Moltes vegades no sabíem què fèiem. Algunes vegades dubtàvem realment si estàvem ajudant. A vegades, les ajudes poden ser contraproduents. Per exemple, potser omplim un magatzem amb menjar i realment es necessita una altra cosa. Però és que tots aquests dies no hem tingut informació, no hi havia ningú que ens digués què feia falta i on havíem d’anar. No hi havia ningú dirigint tot plegat. I ara, dues setmanes més tard, ens diu que obrirà una conselleria per a gestionar-ho? Van tard! No hi ha ningú que puga gestionar tot aquest desastre? Tot plegat és molt dolorós.

—Creieu que Mazón hauria de dimitir?
—Entenc que no és el millor moment perquè ho faça, per tots els problemes de desgovern que hi pot haver. Qui hi posarien? No sé si, amb tots aquests moviments dins el partit, ara és el més interessant. Tothom ha d’estar enfocat a reconstruir i no a gestionar un relleu presidencial. Però la compareixença que ha fet a les Corts és completament decebedora. Calia que portés a terme certes dimissions. O que, almenys, hagués dit que no era el moment però que més endavant el govern hauria de respondre davant la falta de gestió que hi ha hagut i pels errors comesos. Caldria que hagués assumit aquesta responsabilitat.

—Supose que ara mateix hi ha molts familiars de víctimes mortals que pensen si demanar responsabilitats. Havent viscut el que heu viscut, què els diríeu?
—És molt complicat, i em fa cert pudor, perquè ells no m’han demanat la meua opinió. Però sí que m’agradaria dir-los, si els serveix la nostra experiència, que si tenen la necessitat de reclamar responsabilitats, que no ho facen sols, que s’agrupen i s’ajuden els uns als altres. Emprendre un camí per a exigir responsabilitats en un moment de dol és molt complicat i dolorós. Per això crec que és important buscar la força del grup, i associar-se. No sentir-se sol, perquè això encara els pot fer més mal. I a la vegada, els voldria dir que, si no se senten amb força, i ens ho demanen, la resta de la societat ho farem per ells. Tant de bo la societat valenciana aquesta vegada estiga a l’altura.