Batlles vitalicis, més de quaranta anys tallant el bacallà

Els batlles novells sovint es queixen que amb un mandat no n’hi ha prou per a acabar els projectes engegats. Que els en calen almenys dos perquè la burocràcia és un maldecap i els ho endarrereix tot. “Voteu-nos per acabar allò que hem començat!”, ben segur que ho sentireu més d’una volta en la campanya de les eleccions municipals del 28 de maig. Hi ha dos batlles que han tingut molt de temps per a fer i desfer el poble tantes vegades com han volgut. Parlem de Pere Moradell, de Torroella de Fluvià (Alt Empordà), i Josep Vilà, de Fogars de la Selva (Selva).

Tots dos van presentar-se a la batllia per primera volta en les eleccions municipals democràtiques després de la dictadura, les del 3 d’abril de 1979, i d’aleshores ençà les han guanyades totes. Més de quaranta-quatre anys al govern, onze mandats. I enguany tenen les piles carregades i s’hi tornen a presentar. De ganes i il·lusió, diuen que no els en manquen. Moradell i Vilà formen part d’una generació de pagesos lliurada a la terra que, amb poc més de vint i anys i sense saber del cert que la democràcia es consolidaria, van decidir d’arromangar-se per entrar a la casa de la vila i fer front a l’auge de la població i la urbanització. “Un poble és un projecte de futur”, comenta Vilà. Un projecte de futur que s’ha transformat, amb intenció o sense, amb un projecte de vida.

A Moradell i Vilà ningú no els pot retreure que no tinguin experiència. Les han vistes de tots colors: l’aprovació i retallada de l’estat d’autonomia de Catalunya, la creació de TV3, els Jocs Olímpics de Barcelona, i, en l’àmbit polític, del govern de Josep Tarradellas al de Pere Aragonès, tot passant pels tripartits i els mandats de Mas, Puigdemont i Torra.

Com s’ho han fet per guanyar la confiança dels electors durant tants anys? Tots dos diuen que no hi ha pas cap recepta màgica, sinó que és fruit, entre més qüestions, d’haver fet una política honesta, pròxima als veïns i d’haver impulsat els serveis més bàsics. “Cada any passem comptes i expliquem què volem fer. Si veuen que la cosa evoluciona i fins i tot fem més del que diem, la gent pensa que ho fem bé”, comenta Moradell.

Del camp a l’ajuntament

“Érem joves, tenia vint-i-quatre o vint-i-cinc anys, i molt revolucionaris. Fèiem reunions amb pagesos, amb tres o quatre companys, i enraonàvem i fèiem ploure. Ho volíem canviar tot, però el resultat és que no hem canviat res gaire. El món va fent el seu camí, però tota la maquinària tira i et passa per sobre. S’ha de lluitar, però lluitar a contracorrent és impossible”, recorda Moradell de les primeres eleccions. És pagès de professió, però reconeix que de petit ja tenia clar que volia ser batlle del poble.

Sempre s’ha presentat amb les sigles del Partit Socialista de Catalunya (PSC). L’any 1979, Torroella de Fluvià no arribava als tres-cents habitants: “No hi havia serveis i les herbes eren a totes les carreteres. Ara és un poble agradable, simpàtic i s’hi pot viure bé i a gust.” Diu que no han fet obres majestuoses, com ara grans poliesportius, que creu que costen molts diners i no serveixen de gran cosa.

Moradell també és vice-president segon del Consell Comarcal de l’Alt Empordà. En les primeres eleccions es van presentar tots sols i reconeix que van tenir prou feina per a fer la llista: “Érem joves i la gent no es volia embolicar. Sortíem d’una dictadura i ningú no sabia cap a on aniríem.” El cop d’estat del 23-F va ser l’episodi més complicat: “No teníem por, però ens en va agafar, ens va acollonir a tots.” Ell i el seu equip havien sospesat d’anar a refugiar-se a Perpinyà si la situació empitjorava: “No era gens maco allò, no pintava gota bé.”

En les darreres eleccions, les del 2019, va guanyar per tan sols un vot contra Junts. No va poder fer una campanya al cent per cent perquè estava malalt i creu que el resultat tan ajustat també el va determinar el procés –del qual no és partidari–, atès que era en uns dels moments de més efervescència.

Com era, en canvi, en Josep Vilà del 1979? “Doncs corria més de pressa que ara”, fa broma. Era un pagès inquiet, vinculat al sindicat Unió de Pagesos, amb ganes de resoldre les dificultats que havia causat la dictadura i reivindicar la feina del camp. “Ens pensàvem que entrant a Europa ho tindríem tot, i hi ha molt de cost econòmic. La pagesia era el nostre ofici, i ja veus com està… Les administracions no han estat capaces de fer el possible perquè un sector tan necessari no hagi de plegar”, diu.

A diferència de Moradell, a Vilà no li passava pas pel cap dedicar-se a la política. El 1979, quan va veure que els membres de l’ajuntament no tenien ganes de continuar, uns quants veïns més van crear Independents per Fogars, un llista que no és vinculada a cap partit polític. “Vaig fer la promesa que no ens faríem mai de cap partit polític i ho hem complert”, explica. No obstant això, els grans partits, com ara el PSUC, el PSC i Convergència, l’han perseguit perquè sabien que eren ells tots sols i guanyaven les eleccions. “Els interessava connectar amb nosaltres”, explica. En les primeres eleccions, el grup va fer unes primàries i es va elegir Vilà de cap de llista. Es pensaven que tan sols seria batlle en el primer mandat, i ara ja treballa per ser-ho en el dotzè.

El Fogars de la Selva del 1979 era un poble sense nucli urbà. Hi havia masies disseminades i als anys seixanta es van començar a crear les primeres urbanitzacions. “Aquelles masies, basades en activitat forestal, van veure com es passava dels dos-cents habitants als més de mil”, explica Vilà. Independents per Fogars sempre ha tingut la majoria a l’ajuntament. “Els primers quatre o cinc mandats vam estar sols. A partir d’aquí, es van presentar uns altres grups, com ara Convergència, ERC i els socialistes”, afegeix. Defensa que sempre han fet una política basada en la gent: “En lloc de tenir una guerra dels uns contra els altres, hem estat en pau i amb una actitud de progrés i futur.”

Què els motiva a continuar en la política?

Moradell diu que, ara que s’ha jubilat, té més temps que abans per a treballar. “Tot va millorant cada any, i volem millorar molt més. Sempre hi ha coses a fer”, explica. Hi inclou els projectes nous i aquells que fa anys que són engegats i s’han de modernitzar. “La política m’ha aportat satisfacció personal de poder realitzar el que pensava. La cosa principal és estar-hi a gust. Si no, ho fas per força”, comenta.

Vilà diu que la il·lusió amb què es va presentar el 1979 continua viva. El motiva acabar els projectes començats. “Sempre dic que el procés comença al jardí d’infants, continua a l’escola, a l’institut, a les zones industrials i agràries per poder treballar, al centre de dia i al geriàtric. Tot això forma part de les necessitats dels municipis”, comenta. Diu que cal aconseguir tots els serveis possibles, i explica com aconseguir-ho: “Donar el màxim de benestar demana de tenir un projecte que no s’acabi.” La política és una paraula que no l’acaba de convèncer. “No entenc que hàgim fet política. Tenim un poble que podia annexionar-se amb un altre. Vam fer molts esforços per preservar la identitat, això és el que ens va motivar. No m’ha interessat mai endinsar-me en el món polític. La meva frontera és a Fogars. No la traspassaré, ho tinc claríssim”, explica.

Tots dos tenen dificultats per a trobar candidats joves. És un maldecap com més va més estès en els municipis, sobretot els rurals. “La política no és gaire atractiva. Els partits no han estat capaços d’entendre’s, fins i tot quan ho teníem a tocar, amb aquelles manifestacions de milers de persones que ens feien omplir de sentiment. La nostra independència, volguda per tots, no la podem aconseguir perquè hi ha molta gent que té ego”, afegeix Vilà. “El jovent passa molt de la política. Tots ens ho hem guanyat una mica. La política és un reflex de la societat. Si hi ha un 20% o 30% de corruptes, en la política també hi seran”, reflexiona Moradell.

Si aquest 28-M guanyen, es tornaran a presentar d’ací a quatre anys? És la pregunta del milió. “No et puc dir que sí ni que no. Tot té un final, però no sé quan arribarà”, respon Moradell. “Seria cinquanta anys al govern, una costa mai vista. L’edat no la controlo i no et puc contestar. Em trobo bé, en condicions, i puc desenvolupar el mateix des de l’experiència. Però a setanta anys, ja veus que donar pas no és dolent”, conclou Vilà.