Els desastres pels aiguats, com el mal govern, són constants cícliques al País Valencià en les darreres dècades d’autonomia colonial. De fet, si filem prim, cal dir que la mala gestió i administració del Consell ha estat una realitat molt més habitual que la pluja torrencial en la nostra història recent –i no és que, de mal govern, no n’hi haja hagut abans, ausades que sí!–, però sense el concurs d’aquest no es pot entendre l’empitjorament colossal de la tragèdia humana, social, cultural, educativa, econòmica i mediambiental que patim els valencians darrerament.

El culpable del desgovern que hem viscut d’ençà que l’aigua arrasà pobles i ciutats valencianes de la zona central del país només té un nom principal, conselleres a banda: Carlos Mazón. I això no lleva ni deixa en un segon pla la responsabilitat del govern estatal. Amb tot, l’actual president de la Generalitat Valenciana, com a bon virrei que segueix les instruccions procedents del seu partit a Madrid i acontenta els sectors econòmics afins (els turístics, sobretot), ha demostrat una incompetència còsmica que ha costat una quantitat molt dolorosa de vides humanes, més pendent de la vanaglòria personal que del bon servei al poble valencià. A més, no és l’únic que dins el seu partit es comporta com un influenciador de les xarxes socials, obsedit a vendre un relat de gestió administrativa feta de simple fullaraca i d’atacs a la personalitat pròpia i genuïna del país.

Així, a Carlos Mazón, li ha eixit un digne competidor dins el seu partit en qüestions de valencianitat, que es troba al mateix nivell de valencianofòbia i cinisme del primer: Pablo Ruz, l’actual batle d’Elx. De fet, per als qui no segueixen l’actualitat política de la tercera ciutat del País Valencià –que té més població que Terrassa, també tercera ciutat de Catalunya; les magnituds sempre van bé per a saber de què parlem–, cal dir que a Elx sempre ha governat l’esquerra. Ara bé, les dues vegades que la dreta ha exercit el poder local ha comportat una destrossa del prestigi i un ensorrament de l’ús del català en l’àmbit municipal, paral·leles a les produïdes a tot el País Valencià.

Pablo Ruz, atufat d’un populisme innat –que ja exhibia quan fou regidor de Cultura entre els anys 2011 i 2015– i convertit en un excel·lent venedor de fum amb aspecte de bon xic, no s’ha abstingut de participar en l’última polèmica lingüística que, en aquesta ocasió, ha protagonitzat la regidora d’Educació, María Bonmatí Amorós, en el Correllengua, el passat 25 d’octubre, a la sala de plens de l’Ajuntament d’Elx. Cal recordar que en totes les edicions anteriors del Correllengua, la torxa de la llengua ha estat rebuda a la casa gran de tots els elxans per bona cosa de públic i els discursos que s’hi han fet no han estat mai censurats. A més, l’exhibició de senyeres o la interpretació de “La muixeranga” s’ha fet dins de la normalitat esperable, governara qui governara.

Enguany, però, la recepció del Correllengua ha estat ben accidentada per dues raons. Primer de tot, perquè l’ajuntament no acabava de tancar la data de celebració de l’acte amb l’entitat organitzadora, el Casal d’Elx-ACPV, ni el difonia des de l’àrea de premsa municipal ni en les seues xarxes socials. Realment, hi havia una clara intenció d’amagar aquesta celebració, que en edicions anteriors –i sense cap dèria personal– havia estat acollida per l’actual alcalde quan era regidor i aleshores pregonava als quatre vents que l’ajuntament era la casa de tots, sense exclusió. Ara ja no, pel que sembla. Ser demòcrata per a ell ha sigut un trajecte de curta volada, és a dir, el que ha tardat a obtenir una batlia, seguir i conrear amb cura el credo lingüístic i nacional del partit i governar amb Vox.

Amb tot, l’esclat del conflicte, segona raó d’aquesta accidentalitat, es produí quan la regidora d’Educació, de la qual depèn la promoció lingüística del municipi, en prendre la paraula, va recórrer a la llibertat individual –un dels mantres fonamentals i ben matxucats de la hipòcrita teoria lingüística d’imposició del català que defensa el PP sense rubor i desvergonyiment– per fer servir el castellà en el discurs de recepció i acolliment del públic assistent. Immediatament, esclafiren els retrets envers la regidora enmig de l’astorament general, atès que l’any anterior usà sempre el valencià. Per tant, s’assistia a un nou exercici de cinisme de la dreta a fi d’invisibilitzar i conflictivitzar la llengua pròpia. Era la puntada final perquè el Correllengua no hi tornara el 2025.

Dies després, el 28 d’octubre, Pablo Ruz presentava urgentment una moció en suport de María Bonmatí davant els comentaris de rebuig que l’edil havia rebut i que el batle qualificava de “masclistes i sectaris”. Nova cortina de fum per a l’enèsim capítol de valencianofòbia de la corporació municipal, que, a més, havia comportat la censura del discurs del representant del Casal d’Elx, Alexandre Agulló, els dies previs, sota una amenaça velada de no celebrar-se el Correllengua.

A pesar de tot, personalment, eixa invocació permanent a la “llibertat” que fa la màxima autoritat pública il·licitana no deixa de ser una mostra més del fariseisme que practica. En nom d’eixa llibertat asimètrica ha aprovat un reglament de cooficialitat lingüística [sic] que, d’una banda, arracona l’ús oficial del valencià en les instàncies municipals, i d’una altra, nega la condició de llengua pròpia al valencià; o bé, si cal parlar de “llengua pròpia”, per a Pablo Ruz, tan pròpia és el castellà com el valencià. El món al revés. Ho afirma sense despentinar-se i amb desdeny, perquè argüeix que durant un parell de dècades del segle XIII l’extrem sud (l’antiga governació d’Oriola) va formar part de la Corona de Castella. I ho diu ell, professor d’història de l’art, com si la integració d’Elx al nou Regne de València haguera estat el somni d’una nit d’estiu, un simple apunt a peu de pàgina de la nostra història. És l’ús de la història partidista per a consagrar subreptíciament tota inequitat i desigualtat entre el castellà i el català a favor del primer.

Compte! I no és que el reglament que ha derogat, l’aprovat per l’esquerra, fora un exemple de flors i violes per al valencià, però no el qüestionava com a llengua vehicular de la retolació, de la toponímia menor, etc. Tot i això, les al·legacions que el Tempir ha presentat al reglament de cooficialitat lingüística han estat totalment rebutjades per l’ajuntament perquè no s’adequaven a “l’esperit del reglament” [sic], un esperit que, a més, també crebantava articles de diverses lleis que garantien la presència del valencià com, per exemple, en àmbits com el de la publicitat institucional.

El menysteniment del paper municipal de l’Agència de Promoció del Valencià, la nul·la o escassa promoció dels premis literaris Ciutat d’Elx, que ha fet que el nombre de participants haja descendit de manera alarmant i que el certamen literari puga morir d’inanitat, el buidatge del valor institucional i simbòlic de la celebració del Nou d’Octubre i la commemoració del 12 d’octubre a so de bombo i platerets són altres exemples ben ostensibles de la valencianofòbia municipal habitual. Aquestes accions manifesten també com un poder públic es desentén per acció i per omissió del dret dels catalanoparlants d’Elx a gaudir de la mateixa seguretat lingüística que els castellanoparlants. I és així com cada dia Pablo Ruz es desvia del seu deure (i falta a l’obligació del càrrec que exerceix) d’assegurar la igualtat lingüística. De fet, transmutat en Vox, no perd oportunitat de fer professió de l’única fe vàlida: l’espanyolista i en espanyol, és a dir, la consagració del monolingüisme, de la comoditat lingüística, en castellà, i de l’única manera d’identificar-se mentre el temps juga a favor seu.

En conseqüència, això permet que l’edil en cap afirme que els regidors castellanoparlants “somos el 95%” de tot el ple actualment. Fatxenderia ad infinitum per a negar la condició de llengua pròpia al català i, de pas, el seu pes fonamental en la configuració de l’esdevenir històric de la ciutat d’Elx. És com si la imposició històrica del castellà i la persecució i proscripció secular del valencià foren simples deliris del pertorbat nacionalista de torn, és a dir, nacionalista valencià, és clar! I, si a tot això, hi afegim el populisme de què parlàvem adés, el còctel pot resultar ben letal. En efecte, en veure les conseqüències que la mala gestió de la gota freda al barranc del Poio ha comportat per a Mazón, Pablo Ruz ha començat a dir que no dorm a les nits pensant si això passara al barranc de Sant Antoni d’Elx: es posa la bena abans de la ferida perquè no li passe el mateix que al seu cap autonòmic. Així i tot, permet la construcció de col·legis al costat d’aquest barranc i en zona inundable. En altres paraules, els colonialistes municipals menors aprenent dels seus superiors autonòmics colonialistes, i aquests últims, dels de Madrid. No falla mai.

I tot això succeeix davant l’escarotamenta de tota l’esquerra municipal que s’esguerra la vestimenta amb les actuacions i les declaracions de l’alcalde sense entendre que, quan governaren, els faltà la valentia de fer una política lingüística reeixida centrada en termes d’igualtat i a cohesionar la minoria lingüística valencianoparlant del municipi. També els en faltà en altres àmbits de govern. I ara, d’aquelles noces, aquests confits. Mentrestant, la societat civil conscient, la que somia viure en català amb normalitat, es mobilitza entre la lluita de trinxera i l’obertura de noves vies d’esperança per a la llengua del Misteri. Aquesta mateixa societat civil és la que treballa en la construcció d’una cultura cívica, d’una consciència, al cap i a la fi, més forta, que ens protegisca i ens cohesione com a minoria urbana a Elx i al sud, com a pas previ i base per a un eixamplament posterior de forces; però també, per exemple, davant situacions d’emergència o de risc com la gota freda, tal com s’ha pogut constatar en la manifestació del passat 9 de novembre a la capital del Baix Vinalopó al crit de “Els vostres beneficis, els nostres morts” o “Mazón, dimissió”. En definitiva, contra el mal govern.

Josep Escribano, president d’El Tempir.