Antoni Batista: “He d’entendre l’etarra que mata, per a explicar-lo”

Antoni Batista (1952) ha publicat el seu desè llibre sobre ETA, amb el qual tanca el cicle dedicat a l’organització armada basca. Es titula ETA i nosaltres (Edicions 62) i repassa en 260 planes les relacions d’ETA amb Catalunya des dels seus orígens fins al final, i en tots els fronts: de catalans que hi van col·laborar a catalans que s’hi van enfrontar. D’empresaris segrestats a activistes afins. Batista recull una polifonia de veus, inclosa la seva experiència personal, i fa una defensa deontològica del periodisme, que ha d’entendre i entrevistar, com ell ha fet, la cúpula d’ETA i a la vegada els policies que la combatien. VilaWeb va entrevistar telefònicament el senyor Batista, que va respondre des de la seva casa de Torredembarra.

—M’agradaria encarar l’entrevista a partir dels noms. Els noms d’alguns dels catalans que van tenir relació amb ETA que apareixen al vostre llibre. Per exemple, Josep Maria Batista i Roca.
—Julen de Madariaga, fundador d’ETA, reconeix la influència rebuda de Batista i Roca. En concret, en la manera de compaginar la via política i la via armada. Julen de Madariaga, al meu entendre, el més important quant a la teorització del recurs a la violència, es va doctorar en dret a la Universitat de Cambridge. I allà hi feia classes Batista i Roca.

—Frederica Montseny.
—Les primeres armes que va tenir ETA les dóna l’anarquista catalana Frederica Montseny, i la CNT, des de Tolosa de Llenguadoc. Els cedeixen –explicat per Madariaga– un bidó d’armes curtes i metralletes que guardaven de la resistència francesa contra els nazis. Madariaga, home precís, diu: “Eren molt ben greixades.”

—Eva Forest.
—Metgessa psiquiatra nascuda a Muntaner-Diagonal de Barcelona damunt el bar el Velòdrom. Es casa amb el dramaturg Alfonso Sastre, membres tots dos del Partit Comunista. Ella vivia a Madrid i allotja el cap del comando Txikia, Argala. I els proporciona logística durant l’atemptat contra el president franquista Carrero Blanco. Després Forest escriurà el llibre Operación Ogro, en què els membres del comando expliquen com van fer l’atemptat.

—Jesús Serra Santamans.
—Empresari català segrestat per ETA durant seixanta-cinc dies. Van pagar-ne el rescat tirant la bossa de diners des d’un tren en marxa, passada l’estació d’Altsasu.

—Joan Carles Monteagudo.
—L’únic català que em consta que es va fer d’ETA. I en cap cas amb doble militància. Ell deixa Terra Lliure i es fa d’ETA després. A mi no em consta que hi hagués mai cap relació operativa entre ETA i Terra Lliure. Ho explica molt bé el llibre de Ricard Vilaragut Terra Lliure, la temptació armada a Catalunya.

—Olga Tubau.
—Ara és l’advocada del major Trapero. Però també va ser l’advocada de Segundo Marey, víctima dels GAL. Tubau guanya el cas i aconsegueix les penes més altes.

—Josep Maria Fuster-Fabra.
—Advocat del coronel Galindo, condemnat per terrorisme i membre dels GAL. L’home a qui s’enfronta Tubau.

—Antonio Juan Creix.
—Creix és el policia més eficaç de la Brigada Social, a Barcelona, i quan ETA mata el comissari Melitón Manzanas, cop moral per al règim, que mostra una policia franquista vulnerable, envien Creix al País Basc. Havia fet grans detencions a Catalunya: el Comorera, l’operatiu del Quico Sabaté. I el traslladen a Bilbao. Quan hi puja, s’emporta sis metralletes, que al País Basc no en tenen. Al llibre faig constar que m’he fet amic del fill del Creix. Grandíssima persona. Jo he d’entendre l’etarra que mata, per explicar-lo. I també he d’entendre el policia. El fill Creix m’ajuda. Antonio és una persona d’un gran sentit humanitari. Em passa material de son pare.

—Ismael Miquel.
—Membre del GAL català. El GAL català és una branca dels GAL amb membres catalans, o residents a Catalunya. I el contacte al més alt nivell es Ismael Miquel. Vaig accedir als arxius de la Brigada Social l’any 1990, i em deixaven sol amb els papers. Vaig veure policies que es podien manifestar com a demòcrates, o que es reciclaven per quedar bé. I un d’aquests em va dir: “Té, aquí tens el GAL català.” I vaig fotocopiar tot l’atestat del GAL català. És dipositat al Pavelló de la República, amb els meus papers. Els del GAL català fixen els objectius contra membres d’ETA al País Basc, però s’equivoquen, i acabaven matant una persona que no té res a veure amb ETA. Ismael Miquel se’n va a Tailàndia, on la policia el deté, acusat de narcotràfic. I acaba a l’estat espanyol, on compleix anys de presó a la presó de Tarragona. Com que és que una persona que treballa per a les clavegueres de l’estat, el mateix estat deixa que compleixi pena de presó?  Aquest senyor es va menjar tota la condemna. Els membres dels GAL més significats hi van durar molt poc, a la presó. I ell, com és que no? El dia que parli… Jo he vist moltes pel·lícules d’espies. I només dic això. I ja està.

—Hipercor.
—”Nosaltres matem per autodefensa. I són assassinats selectius.” El que teoritza això és Madariaga. És la teoria de la defensa pròpia, selectiva, i personal, ampliada a la defensa col·lectiva. Però això a Hipercor no passa. He parlat amb el comando i amb les víctimes. En tinc fet un llibre, Hipercor, terror i negligència. La frase que escric és: “Un gallec posa una bomba a Catalunya com si fos Espanya, pensant-se que és una empresa de capital francès, que no ho és, sense voler causar víctimes, i fent-ne desenes.” Tota aquesta concatenació macabra de fets és Hipercor.

—Qui dóna l’ordre?
—No hi va haver una ordre. Acusen Santi Potros de ser-ne l’inductor. No. La cadena de comandament d’ETA, tret d’excepcions (Carrero Blanco) era dir: vostè mateix. Faci i operi en aquest territori. I decideixi pel seu compte. Els comandos eren autònoms. I el comando de Barcelona es va pensar erròniament que Hipercor era francesa. I volien fer desallotjar Hipercor sense víctimes. I és veritat que truquen tres vegades, i deixen temps per desallotjar, i per això el Tribunal Suprem condemna l’estat espanyol, fet insòlit, per negligència. No van desallotjar tot i les trucades rebudes per la policia. Ara bé, si no volien fer víctimes, per què no van posar una bomba petita, que es carregués un cotxe i prou? Per què la carreguen de tants explosius, i amb metralla, claus? Tot plegat és un cúmul macabre de despropòsits.

—Josep Tarradellas.
—ETA ha parlat, que jo sàpiga, tres cops amb la Generalitat de Catalunya. Tarradellas és el primer. Però, segons ell, s’hi va reunir no com a president de la Generalitat, sinó com a comissionat del govern espanyol, amb el vist-i-plau del rei Juan Carlos I. Es volia evitar que ETA continués en democràcia. Tarradellas em va dir el restaurant on havia anat, vaig voler anar-hi, em van deixar veure el llibre de reserves. Tarradellas havia reservat com a “Monsieur Gené Ralitat”. [Riu.] I vaig robar un cendrer del restaurant, que conservo.

—El segon cop que ETA es posa en contacte amb la Generalitat és arran dels Jocs Olímpics de 1992. On vós teniu paper clau.
—No, no. Paper clau, no. Petita intermediació. Josep Playà i jo fem l’entrevista a ETA per al diari Avui. Primera que fan fora de l’Egin. I ens donen l’exclusiva que ETA no atemptarà durant els Jocs Olímpics. Va durar quatre hores, la trobada, i ens diuen que tenen interès a parlar amb instàncies catalanes. No per condicionar. La decisió la tenien presa. Però ells es reivindicaven com a organització político-militar. I tenien interès a demostrar-se com un interlocutor vàlid, amb qui es podia parlar de política. Amb el govern espanyol ja hi havien parlat, a Alger. I ara tenien interès a parlar ara amb la Generalitat. Playà i jo fem la gestió amb Macià Alavedra. Alavedra designa un interlocutor i ETA un altre. No sé si eren oficials o oficiosos. L’interlocutor català era un independentista que no tenia res a veure amb Convergència. I nosaltres fem la cita. Totes dues persones són vives. Si volen dir-ho, que ho diguin. Nosaltres ens devem a la confidencialitat que ens van demanar.

—La tercera vegada és la trobada amb Carod-Rovira, vice-president del govern tripartit. Ho viviu des de dins, perquè formàveu part del govern tripartit.
—Tenia vella amistat amb Pasqual Maragall, de feia molts anys. I ell em deia que era el que en sabia més d’ETA, i de música. I em demanava quines obres de música havia de posar-se a l’iPad, i quan havia de parlar d’ETA despatxava a soles. I quan transcendeix l’afer Carod, nosaltres ho sabem el dia abans que ho publiqui el diari ABC, i em demana un argumentari per salvar Carod de la crucificació mediàtica, i potser judicial. Li faig: John Hume, socialdemòcrata, va negociar amb l’IRA, per l’Ulster, entre altres raons.

—Heu fet un llibre on no apareix la paraula “basquitis”. Gràcies.
—Penso que el periodisme és un gènere literari. A uns quants no tan sols  ens agrada la informació i prou. Ens agrada escriure, home. Els tòpics, els detesto. No uso mai “basquitis”, “Torpedes a la línia de flotació”, o “Muscular l’organització”. Per una qüestió literària.

—Quina mirada catalana hi defenseu, en aquest tema?
—El fet de ser català em dóna una distància crítica. No per ser català, sinó per ser fora. La mirada que té escriure des de sis-cents quilòmetres.

—Parleu basc?
—L’he estudiat dos anys. No el puc parlar, però el puc entendre. I llegir amb diccionari. Sé saludar, demanar un menú. Hi he viscut tres mesos durant trenta anys, com a mínim. Noranta mesos. Uns set o vuit anys. Anava a hotels, Sant Sebastià, Bilbao, Vitòria, excepte que quan m’entrevistava amb ETA, que em feien allotjar en un hotel de Biarritz.

—Jon Idígoras. Per què aquest amor?
—La relació periodística amb ETA és complexa. He tancat ara els deu llibres. Ara vull tancar la lluita antifranquista i la de la música. Les meves tres potes. I si en algun moment escric una novel·la, això dels contactes amb ETA té aspectes de pel·lícula. No era fàcil. Havies de tenir molta confiança amb algú que sí que hi tingués relació. Jon Idígoras, com a portaveu de l’esquerra abertzale, tenia relació fluida amb ETA. Per mi va ser una font importantíssima. I com que ens vèiem sovint ens vam fer amics. Molt amics.

—Heu fet deu llibres sobre ETA. Per què tant d’interès?
—Jo vaig fer periodisme no per fer gasetilles, sinó per poder-me permetre de veure coses i tenir temes per a escriure que fossin punyents, interessants. I que el meu paper d’intermediació, de mediàtic, servís perquè les parts es coneguessin. Jo vull ser corresponsal de guerra. On és la guerra més pròxima? Sis-cents quilòmetres? Doncs cap allà.

—Res a afegir?
—Petit colofó. Sovint em diuen: i vostè perquè ha donat veu a ETA? Jo diferencio l’ètica personal (sóc contrari a la pena de mort i a la lluita armada i al terrorisme). Sóc creient. No matis, ho tinc claríssim. Però l’ètica professional m’obliga a donar veu a totes les fonts d’una realitat, m’agradi o no m’agradi. La BBC donava veu a ETA i a l’IRA. I Bob Fisk va entrevistar Bin Laden. Doncs aquí igual.