05.01.2020 - 21:50
Algunes de les escenes d’ahir a Madrid, al congrés dels diputats, són molt significatives del clima que s’ha instal·lat a Espanya. Va ser especialment il·lustrativa l’esbroncada organitzada pels partits de la dreta nacionalista espanyola en ocasió de la intervenció de la portaveu de Bildu. El guerracivilisme, aquella idea segons la qual cal fer servir qualsevol cosa, sense cap mena de límit, contra els enemics polítics, mai no havia abandonat la política espanyola, però ara hi ha tornat per prendre-hi un lloc central. Si Sánchez finalment és investit president del govern espanyol, això, multiplicat per mil, l’esperarà cada dia.
Hi ha qui considerarà aquesta constatació com un argument per a donar suport als socialistes. Basant-se que torna l’Espanya més negra i que cal barrar-li el pas. Però tenim un cert coneixement històric de la matèria i, sobretot, una certa capacitat d’anàlisi de la realitat. I d’acord amb totes dues coses, crec que cal tenir clar que l’Espanya més negra no fa bona l’altra Espanya. Perquè, pels catalans, el problema –no ho oblidem això– es diu Espanya. Sense matisos.
En aquest sentit, diré que la resposta de Meritxell Batet als dirigents de la dreta quan van organitzar el Cafarnaüm per Bildu hauria estat bona i impecable, car va defensar la llibertat dels diputats, si no fos perquè vista de la presó del Mas d’Enric estant, és d’un cinisme que glaça la sang. No és precisament per això, per haver defensat que al parlament es pot parlar de tot, que la presidenta Forcadell és a la presó?
Pensant això em vaig sorprendre molt de veure que alguns diputats independentistes catalans aplaudien les paraules de la senyora presidenta del congrés.
Vull pensar que no eren conscients de què feien o que es deixaven endur per la passió momentània del debat. Perquè, si no és així, no hi trobe cap explicació. Vist en la perspectiva de la presó de la Molt Honorable Carme Forcadell, només pot ser un error, i de la pitjor espècie.
Però un error que avisa de quin és el possible perill per als diputats independentistes de la nova legislatura: oblidar que el PSOE és el 155. En el clima de repressió constant i de negació de les llibertats actual, la resposta més lògica seria que els diputats independentistes catalans no donassen suport a cap govern espanyol, com Junts per Catalunya i la CUP han decidit, mentre no canviàs la situació.
Però Esquerra Republicana sí que donarà suport a Sánchez perquè ha assolit un acord per escrit amb el PSOE que, de manera objectiva, avança en el reconeixement polític del conflicte que els socialistes mai no havien acceptat. Un acord que podria, i això ja és subjectiu, obrir una via cap a una solució negociada del conflicte català. A mi no em sembla pas malament que ho intenten si creuen que Sánchez complirà el pacte. Negociar és una part essencial de la política i les grans negociacions es fan entre enemics i adversaris polítics. En això estem d’acord. Però em preocupa molt què vaig veure ahir. Perquè per a negociar bé amb un adversari –que no s’equivoque ningú al respecte– cal tenir abans prou perspectiva per a saber que ho és. O si no hom es perd i corre el perill de deixar de ser ràpidament com s’és.
El PSOE no és ni serà mai cap aliat de l’independentisme, cap amic, cap company de viatge en res. No especialment aquest PSOE, ni aquest Pedro Sánchez en concret. Hom pot, doncs, provar de treure-li partit de la feblesa i trobar una via que porte a la independència o al referèndum. Però això implica obligatòriament que els diputats independentistes no poden perdre ni un segon de vista que el PSOE és el partit dels carcellers, el que dirigeix la repressió. Ni que siga per a no escarnir amb el gest els companys que estan dins les presons o per no acréixer encara més la distància que clarament podem observar que es va obrint entre molts ciutadans independentistes i els polítics que els representen.
