La batalla per a salvar la Terra

A Dubai, gran ironia, la Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic ha arribat a un acord de mínims insuficients per a l’altura dels greus problemes del canvi climàtic que pateix el planeta. Preveu de començar la transició per deixar enrere el petroli, el gas i el carbó l’any 2050, però més de mig món volia que ja se’n declarés el final. En canvi, hi estan d’acord multinacionals petrolieres com ara TotalEnergies i Abu Dhabi National Oil Company (Adnoc), el president de la qual, curiosament, ha estat també el de la COP28, Sultan Al-Jaber. Al mateix temps, l’OPEP ha anunciat que l’any 2024 la demanda mundial de petroli i gas continuarà augmentant.

Ecologistes en Acció ha qualificat l’acord d’insuficient i ple de forats. Segons ells, massa interessos enfrontats impossibiliten un acord a l’altura de l’emergència climàtica. El text ha causat grans discussions entre els diferents blocs geopolítics que, finalment, l’han aprovat per unanimitat. “Sense un canvi radical del sistema capitalista depenent dels combustibles fòssils, allunyat de les estructures patriarcals, neocolonials i extractivistes, serà impossible d’assolir la justícia climàtica”, diuen.

Afortunadament, més enllà dels paperots polítics hi ha un moviment considerable al món, en tots els àmbits científics, socials i culturals, que treballa per denunciar la gravetat de la situació. Cal destacar-ne dues novetats editorials.

Terra, aire, aigua i llibertat

L’economista ecològic, ecologista polític i pioner del moviment internacional pel decreixement i la justícia ambiental Joan Martínez-Alier publica, en versió digital d’accés obert, el seu darrer llibre, Land, Water, Air and Freedom.The Making of World Movements for Environmental Justice (“Terra, aigua, aire i llibertat. La formació dels moviments mundials per la justícia ambiental”). Ja ho havíem anunciat fa temps a VilaWeb en motiu de la publicació del llibre Demà serà un altre dia. Una vida fent economia ecològica i ecologia política (Icària, 2019).

En aquest d’ara l’autor ha triat cinc-cents casos reals i documentats en profunditat de l’Atles de Justícia Ambiental per descriure i analitzar els principals punts de conflicte, lluita i resistència als problemes i les batalles per la justícia ambiental al món. Cada narració posa èmfasi en els diversos vocabularis, iconografies i llenguatges de valoració dels activistes pobres i indígenes en el context mundial de l’acció climàtica i la pèrdua de biodiversitat.

L’autor i el seu equip de l’ICTA-UAB fa anys que treballen en l’Atles de Justícia Ambiental per documentar i situar en el mapamundi tots els conflictes ambientals que hi ha. Ja n’han documentat gairebé quatre mil, una tasca que ha esdevingut pionera i fonamental per a científics, estudiants, activistes i periodistes de tot el món. Joan Martínez-Alier és considerat dels deu millors economistes ecològics del món i aquests darrers anys ha estat distingit pels prestigiosos premis Balzan (2020) i Holberg (2023).

En aquest nou llibre hi ha els problemes, les causes i les conseqüències, dels conflictes ambientals, però també es constata l’existència de molts grups d’activisme popular de resistència que han anat sorgint per tot el món. Els moviments per la justícia ambiental també ho són per la vida, la llibertat i la justícia social. Al clàssic lema llibertari “terra i llibertat”, Martínez-Alier, hi afegeix al cor de la reivindicació “aigua i aire”. En aquest sentit, fa anys que va publicar un llibre que ja és un clàssic: L’ecologisme dels pobres.

Sol dir que creu més en l’ecologisme dels pobres, dels indígenes i els camperols, com el que simbolitzen els tres dirigents assassinats Ken Saro-Wiwa (Ogoniland, Nigèria), Chico Mendes (Brasil) i Berta Cáceres (Hondures), perquè representen els molts milions de persones de tot el planeta que pateixen en aquests moments els desastres ecològics causats per l’extracció, l’abocament de residus, la contaminació, la desforestació, la corrupció, etc.

Tal com escrivíem amb motiu de Demà serà un altre dia, l’economia no és circular ni sostenible; gastem més que no aportem, i el nord ric ha acumulat un immens deute incalculable envers el sud pobre. Aquesta és una de les claus per a salvar la Terra. Cada dia ho pensa més gent. Però no són tan lluny els anys en què els economistes i els polítics es prenien de broma els intel·lectuals com ell. Tanmateix, el temps els ha donat la raó.

Ara és urgent d’escoltar-los, estudiar-los i aplicar els seus consells i teories. Potser encara som a temps per a construir un futur diferent de l’esdevenidor a què ens aboca el sistema capitalista i la mundialització. Un futur digne i respectuós envers la vida de la gent i el medi. Tal com diu Martínez-Alier: “L’ecologisme no és epidèrmic, perquè ve de l’estómac. I del cor. És una cosa tan profunda com dir que la terra és sagrada, que diuen els indígenes per defensar-la.”

Paràboles per a un planeta en crisi

D’una altra banda, l’assagista i novel·lista indi Amitav Ghosh (Calcuta, 1956), considerat per la revista Foreign Policy un dels pensadors més importants del món, publica La maldición de la nuez moscada (Capitán Swing) (“La maledicció de la nou moscada”), una obra polièdrica suggerent, entre l’assaig, la història, el testimoni, la literatura, les llegendes i la polèmica ideològica, que defensa i demostra la tesi que el procés de canvi climàtic actual té un origen molt arrelat i, segons que sembla, indestructible, en l’ordre geopolític colonialista i imperialista de fa molts segles, creat, justificat i sostingut fins els nostres dies pels principals poders del capitalisme mundial.

En els temps de la pandèmia de la covid i les accions del Black Lives Matter i l’Occupy Wall Street, Amitav Ghosh es va submergir en la història colonial de la humanitat per arribar a la conclusió que les injustícies socials i els desastres naturals i ecològics actuals són fills directes i conseqüència dels mateixos patrons que van ser les bases ideològiques, econòmiques, polítiques i d’explotació a l’origen dels grans imperis dels segles XVI i XVII: Espanya, Portugal, Holanda, França i Anglaterra.

D’aquells temps ençà, les ambicions imperialistes europees van convertir la Terra en un instrument a explotar per als seus interessos polítics i comercials. La Terra, amb els valors i significats ancestrals que havia tingut sempre per l’home, que vivia en perfecta simbiosi amb la natura, es va reduir a la categoria de zona extractiva, on tot era permès per a satisfer les ambicions dels poderosos.

Extracció era símbol de comerç, riquesa i poder que, de retruc, permetia i generava guerres i matances, exterminis i desastres naturals, per obtenir i mantenir el monopoli sobre certs productes. Així va ser en l’origen des dels temps del comerç de les espècies o l’opi, com demostra Amitav Ghosh, i també és, en essència, això que passa avui amb el petroli i el gas.

Al principi els productes més preuats eren les espècies. La història de l’avui insignificant nou moscada, que tenia l’origen a les illes de Banda a Indonèsia, és el punt de partida de l’autor per a l’assaig. Una història que serà un tema recurrent en tot el llibre i anirà quadrant perfectament amb les formes posteriors i actuals de l’evolució capitalista i els perills del desastre ecològic i climàtic.

“No pot haver-hi comerç sense guerra, i no hi ha guerra sense comerç”, deia Jan Pieterszoon Coen, oficial de Companya Holandesa de les Índies Orientals. Per monopolitzar el comerç de la nou moscada, Coen va ordenar i dirigir al segle XVII l’extermini dels habitants de les illes Banda. Més del 90% de la població de l’arxipèlag va ser assassinada, capturada o esclavitzada. D’ençà d’aleshores i fins avui, la violència, originada per causes diverses, ha estat una constant en la vida dels habitants d’aquelles illes. Aquestes pràctiques violentes d’esclavatge, submissió o extermini es van practicar també a les Amèriques, a l’Àfrica i al sud-est asiàtic.

L’energia, la mercaderia més important del món

Però, quina importància pot tenir al segle XXI la història de la nou moscada? Es diria que l’home ja no depèn de les plantes i del material botànic per a viure i controlar el món. Sembla que l’edat moderna va alliberar la humanitat de la Terra i la natura per inaugurar el progrés i els productes manufacturats. Però no és cert, segons que explica Ghosh: l’home depèn encara més del material botànic que no pas ara fa segles. L’home depèn de l’energia procedent del carboni soterrat. El carbó, el petroli i el gas natural no són res més que formes fossilitzades de material botànic.

L’energia és avui la mercaderia més important al món. És un sector incommensurable, amb unes vendes anuals que superen els deu bilions de dòlars, explica al llibre. Depassa els tres bilions de dòlars en transaccions internacionals. Per transportar-la calen dos milions de quilòmetres de canonades i cinc-cents milions de tones de pes mort en vaixells mercants. Vuit corporacions mundials de les deu més grans són companyies energètiques i un terç de la flota naviliera mundial es dedica al transport de petroli per mar. En resum, el consum mundial d’energia requereix l’equivalent energètic de més de dos mil vuit-cents barrils de petroli per segon.

El petroli ja va ser decisiu per al desenllaç de les dues guerres mundials del segle XX. La guerra de l’Irac (2003), segons l’historiador Michael Klare, va representar la transformació de l’exèrcit nord-americà en un “servei mundial de protecció del petroli”, que va guardar oleoductes, refineries i instal·lacions de càrrega al Llevant i a més llocs. L’arquitectura geopolítica del petroli sosté un altre puntal del domini dels EUA al món: els petrodòlars. Nixon va pactar amb l’Aràbia Saudita que, en canvi d’un accés preferent als bons del Tresor americà, tots els països del Golf es comprometien a fer totes les vendes en dòlars. Tot país que compra petroli, primer ha de comprar dòlars, un cicle que ha esdevingut una de les bases de l’economia americana dels nostres temps.

Els qui van començar a vendre petroli en unes altres monedes, com ara Saddam Hussein i Hugo Chávez, en van patir les conseqüències. En resum, avui l’afebliment del règim del petrodòlar implicaria la pèrdua d’un actiu estratègic i financer insubstituïble pels EUA, argument de pes que sobrevola les cimeres internacionals del clima.

El misteri de les emissions de la indústria militar

Hi ha una qüestió difícil d’investigar, segons que constata Amitav Ghosh, ideal per a recordar avui, després de la COP28. És un afer molt opac que, sens dubte, diu, no ha figurat mai en les negociacions internacionals sobre el clima: quin percentatge de les emissions mundials de gasos d’efecte hivernacle prové dels usos militars de l’energia? Hi ha molt poques estatístiques i és impossible de determinar.

En canvi, la boira de xifres que envolta el canvi climàtic facilita la manipulació de l’opinió pública. Mentre als EUA no se saben xifres de les emissions institucionals, com ara les de l’exèrcit i de més estructures del poder nord-americà, es fan campanyes informatives que carreguen tota la responsabilitat en els ciutadans, com si el problema fos conseqüència solament dels hàbits de consum i de transport de la gent.

L’autor ha comprovat que una d’aquestes campanyes publicitàries importants, amb taules i gràfics acolorits, va costar més de cent milions de dòlars l’any i la va finançar el gegant energètic British Petroleum. Els objectius eren assignar la responsabilitat del canvi climàtic als individus i promoure una visió del canvi climàtic no tant com una realitat present, sinó com una amenaça futura.

De l’illa de Banda a l’ecologisme dels pobres

A partir de la història de l’illa de Banda que l’autor reconstrueix amb tots els detalls i conseqüències, l’assaig ens endinsa en un recorregut històric, econòmic i cultural interessant pel comerç internacional, dels temps colonials fins ara. Bo i fent aturades per reflexionar sobre la pèrdua de vincles filosòfics o mítics entre l’home i la natura.

Dedica una atenció especial a l’extermini dels indis americans i a la idea mateixa d’anihilació dels indígenes. De la frase “Extermineu tots els salvatges!”, de Kurtz a El cor de les tenebres, de Joseph Conrad, als intel·ligents assaigs de l’escriptor suec Sven Lindqvist: Extermineu tots els salvatges o Història dels bombardeigs, en què aprofundeix en l’imperialisme europeu, el colonialisme, el racisme, la degradació ambiental i la guerra, i els analitza.

En definitiva, pels indis americans i pels bandanesos la terra no serveix solament perquè hi germini la nou moscada i més productes vegetals, ells entenen la Terra, en paraules del pensador indígena Max Liborion: “Com a l’entitat única que és la combinació de l’esperit viu de les plantes, animals, aigua, humans, història i fets.” Per contra, per explotar la Terra sense escrúpols l’home blanc ha hagut de convertir la natura en una realitat inerta en el seu imaginari i en la seva cultura. Tal com ha observat Ben Ehrenreich: “Fins que no imaginéssim el món com a mort, no podríem dedicar-nos a matar-lo.”

Per això l’ecologisme dels pobres, tal com l’ha qualificat Martínez-Alier, és una força viva que es multiplica a mesura que la Terra es degrada. Per als indígenes i camperols defensar-la és una necessitat vital i espiritual. És l’essència dels seus éssers i comunitats. De fet, ja han aconseguit alguna victòria judicial que reconeix els drets d’un riu o d’una muntanya. I tot va començar amb casos com el de les illes de Banda: el benefici econòmic depenia de la conquesta armada, l’eliminació dels natius i la creació d’una estructura social racialitzada semblant a la de les colònies europees a les Amèriques, amb una minoria dominant d’origen europeu que governava sobre una majoria d’asiàtics esclavitzats.

La història d’aquestes illes és un recordatori important del lloc que la conquesta i el domini geopolític ocupen en la història del capitalisme. De l’antiguitat als nostres dies de crisi ecològica i climàtica mundial, marcats per l’imperi comercial dels combustibles fòssils, especialment el petroli i el carbó.