La batalla de la llengua es pot guanyar a l’escola

El català ja fa anys que no és la llengua majoritària dels Països Catalans i, malgrat tot, encara es belluga. I no pas per sobreviure i prou: aspira –ha d’aspirar– a tornar a ser majoritària.

Aquests darrers quaranta anys han estat nefasts per la pèrdua ingent de parlants. Aquesta desgràcia ens ha servit per a constatar que allò del bilingüisme era una fal·làcia o, més ben dit, un parany. Als anys vuitanta del segle passat poca gent ho deia i, sobretot, poca gent ho creia. Però els sociolingüistes ja parlaven clar: quan en un territori hi ha dues llengües en conflicte, és impossible que hi sobrevisquin totes dues. O bé la dominada desapareix, és substituïda per la dominant, o bé la dominant recula i la dominada es normalitza.

Les enquestes, l’una darrere l’altra, indiquen que el pes del català en la societat és com més va més baix i, consegüentment, el del castellà és més alt. Per tant, sembla que la via que seguim és la de la substitució.

I, tanmateix, no ens hem rendit pas. Els catalans, com a societat, no ens hem rendit. De les dades que ens va oferir la setmana passada la Plataforma per la Llengua, hom ha destacat que el 50,9% dels catalanoparlants del Principat no entén un fet bàsic: si no parlem català sempre la llengua perilla.

Però al costat d’aquesta dada, que no sé atribuir a res més que a la inconsciència, n’hi ha una altra de molt més esperançadora: el 76% de la població de Catalunya vol defensar el model d’immersió lingüística a l’ensenyament. Aquest percentatge, desglossat, indica que entre els catalanoparlants un 95% està d’acord a defensar la immersió. Entre els castellanoparlants la xifra és del 50%. Entre els qui diuen que tant parlen català com castellà, el percentatge s’enfila fins al 78%. I encara s’enfila més entre els parlants de llengües que no són ni el català ni el castellà: un 88%.

Amb aquestes dades n’hi hauria d’haver prou per a obrir els ulls i determinar on cal actuar per a tapar la fuita de parlants. Per a “reconquerir”, per a recuperar l’espai de la llengua, cal abocar recursos, energia i coratge en l’educació.

Per damunt de tot, el sistema educatiu s’ha de prestigiar. Això vol dir sous dignes. Vol dir tractament de la diversitat real, per a atendre els alumnes amb dificultats i també per a evitar la manca d’estímul dels qui tenen prou capacitat d’estudi. Vol dir una formació professional atractiva, moderna i competitiva. Però també vol dir –potser sobretot– exigència en la formació dels futurs ensenyants (grau d’educació primària, màster de formació de professors de secundària…); i en els filtres i processos de selecció (sobretot en les oposicions). I vol dir, és clar, que s’ha de recuperar la presència del català com a llengua comuna, habitual i predominant dels centres escolars.

Hi ha un fet elemental que moltes vegades menystenim: el centre educatiu és l’únic àmbit on molts infants i joves senten el català. Si això falla, o flaqueja, fallarà o flaquejarà socialment la comprensió de la llengua, cosa que n’impedirà la recuperació. Que cal actuar en aquest àmbit ens ho fa avinent també el report de la Plataforma per la Llengua, quan destaca això: “A Catalunya, només el 46,8% dels professors parlen sempre o gairebé sempre en català als alumnes de 4t d’ESO”. I estic convençut que aquestes xifres no són pas millors al País Valencià i a les Illes.

Què cal fer per millorar la situació de la llengua a l’escola?

Les mesures que cal prendre per a enfortir el català a l’escola ja les tenim escrites: les va elaborar el Consell Lingüístic Assessor (CLA), format a instàncies del conseller d’Educació de la Generalitat de Catalunya, Josep Gonzàlez-Cambray. Aquest consell, presidit i coordinat per Carme Junyent, va fer cinquanta propostes per a revifar la llengua als centres educatius.

Posem-ne quatre exemples.

Si volem que l’actitud dels ensenyants en l’ús de la llengua canviï, primer de tot cal explicar-los per què. Ningú no ha fet prendre consciència als mestres i professors que el català es troba en un moment delicat, ningú no els ha fet veure la importància que tenen a l’hora de recuperar la llengua i ningú no els ha donat eines per a mantenir una actitud lingüísticament assertiva a l’aula i al pati. Doncs una de les propostes del CLA diu, ras i curt: “El Departament d’Educació ha de garantir la formació bàsica en el camp de la sociolingüística i en estratègies d’assertivitat lingüística a tots els docents en el termini de tres anys.”

Al costat d’aquesta manca d’informació –o potser prèviament– hi ha una qüestió de compliment de la normativa. Per què ha crescut tant el nombre de professors que fan les classes en castellà, sense cap raó i sense cap impediment? Contra aquesta desídia crònica, el Consell Assessor diu: “La llengua emprada als centres no pot respondre a una tria personal.” I, per a deixar-ho més clar: “Els docents han de fer ús de la llengua catalana com a mitjà per aconseguir que els alumnes tinguin les mateixes oportunitats.”

En tercer lloc, és essencial l’atenció als alumnes nouvinguts (també –o sobretot– als nouvinguts castellanoparlants). En algun moment, fa anys, hi va haver un sistema d’acolliment que va mig funcionar, però es va desarticular. El CLA destina sis mesures a aquest àmbit, com ara aquestes: “L’aprenentatge i ús de la llengua catalana és una tasca que ha d’implicar a tots els mestres i professors dels centres”; “El Projecte Lingüístic de Centre ha de recollir i assegurar l’aprenentatge i ús de la llengua catalana per als alumnes nouvinguts.”

I el quart exemple fa referència a la qualitat del català que fan servir alguns –massa– ensenyants. Com pot transmetre o ensenyar bé la llengua un mestre o professor que no la domini? El CLA proposa de resoldre aquesta mancança amb diverses mesures, que van de la formació inicial (“Es revisarà la formació inicial, en relació amb la competència i l’ús de la llengua catalana i la valoració de la diversitat lingüística, de tot el personal que intervé en el procés educatiu formal i no formal”) a la millora contínua (“El Departament d’Educació ha d’implementar plans per millorar la competència i la formació lingüístiques dels docents”), passant per l’avaluació de la competència lingüística dels ensenyants.

En la tasca de redreçament de la llengua tots hi tenim un paper. Si la societat resisteix, toca als polítics de fer (i fer fer) la feina que han abandonat durant decennis.