06.06.2021 - 10:00
|
Actualització: 06.06.2021 - 10:41
“És un primer pas, però és el primer pas cap a la batalla mare, o la mare de totes les batalles que lliurarem.” Gonzalo Boye deia això en aquesta entrevista a VilaWeb tan sols un parell d’hores després d’haver-se sabut que el Tribunal General de la Unió Europea restablia cautelarment la immunitat completa al president Carles Puigdemont i als consellers Clara Ponsatí i Toni Comín com a eurodiputats. Aquest “primer pas” de què parlava Boye té un valor enorme, silenciat i amagat per la majoria de la premsa espanyola, perquè col·loca finalment en una molt bona posició la peça que mancava per a completar una ofensiva judicial de l’exili contra la repressió de l’estat espanyol que es mou en quatre grans procediments a Luxemburg. Alguns són en una fase inicial, com és la demanda contra el Parlament Europeu pel suplicatori, i alguns altres en una fase més avançada, com són les demandes de protecció de la immunitat dels eurodiputats. Però totes conflueixen en un objectiu: que tots ells puguin continuar fent política, malgrat la persecució de l’estat espanyol, i que la puguin fer a casa. I ara ja se situen a la porta de la batalla més decisiva, amb regal inesperat (i involuntari) del jutge Llarena.
La demanda contra el suplicatori
Si la justícia europea tombés el suplicatori que va aprovar el Parlament Europeu (on ja hi va haver una forta divisió entre els eurodiputats) per a llevar la immunitat de Puigdemont, Comín i Ponsatí, el cop polític, i no tan sols judicial, seria formidable. Perquè no n’hi ha cap precedent, perquè certificaria que no tan sols s’han vulnerat els drets de tres eurodiputats, sinó que s’ha malmès la institució sencera, perquè la demanda va adreçada contra el parlament, però amb el propòsit justament de protegir-lo d’arbitrarietats i d’interessos polítics.
Cal anar pas a pas, diu Boye, perquè encara queda camí per fer fins que no s’arribi a una resolució definitiva al Tribunal de Luxemburg, i pot ser que hagin de passar encara entre un any i dos. Però la concessió de les cautelaríssimes ja indica quina aproximació en fa el tribunal, que prima facie, a primer cop d’ull, veu el risc de vulneracions greus i irreparables dels drets dels diputats i una possibilitat raonable que siguem davant un cas de fumus persecutionis, de persecució política, que hauria d’haver aturat el suplicatori. Però les maniobres espanyoles per a controlar aquell procediment, tant amb la presidència de la comissió d’afers jurídics com amb les pressions polítiques que hi va haver als grups parlamentaris majoritaris perquè tirés endavant, van comprometre la institució. Per això, l’anul·lació del suplicatori podria representar un terratrèmol polític i fins i tot diplomàtic de conseqüències encara imprevisibles.
La protecció de la immunitat, pendent
Però no és tan sols en aquesta demanda que els eurodiputats defensen la seva immunitat. Ho fan en una altra, que encara és oberta i en tràmit, per a preservar-los de tota ingerència per part del Tribunal Suprem espanyol, no tan sols en relació amb les euroordres. Perquè la tardor del 2019 la diputada d’ERC Diana Riba, juntament amb una quarantena d’eurodiputats més, va presentar una demanda d’empara de la immunitat de Puigdemont, Comín i Junqueras. Era el 10 d’octubre, poc abans de la sentència del Suprem contra els presos i de la reactivació de les euroordres contra els exiliats. Aquella demanda al president David Sassoli deia que feia més de mig any que havien estat proclamats eurodiputats, però que fins aleshores no els havien reconegut aquesta condició i que, per tant, el parlament els havia de protegir de tota acció del Suprem espanyol contra ells. Sassoli la va desestimar, el 10 de desembre, però deu dies més tard es veia obligat a reconèixer-los tots ells com a eurodiputats arran de la sentència Junqueras del TJUE, que li reconeixia la immunitat d’ençà de la proclamació dels resultats de les eleccions. És una altra carpeta que té oberta el Parlament Europeu, un altre front jurídic per no haver protegit uns membres electes de la institució, empès per la pressió judicial i política espanyola.
La causa oberta per les credencials
Com es podria forçar el Parlament Europeu a desempallegar-se d’aquesta pressió? O a que no la fer servir d’excusa per no haver protegit els seus membres electes? En una bona part, la sentència del TJUE del desembre del 2019 que va fixar la doctrina Junqueras ho feia, perquè fa impossible que d’ara endavant un president de l’eurocambra actuï com ho va fer Antonio Tajani negant els drets (i l’accés) de Puigdemont, Comín i Junqueras a la seu parlamentària. Però la demanda que van presentar el juliol del 2019 Puigdemont i Comín contra aquell impediment d’exercir les seves prerrogatives quan tocava continua viva i està a punt de passar a la fase de la vista oral. En un primer moment, el TJUE no va acceptar les cautelars que demanaven per poder accedir a l’hemicicle, i no ho van poder fer perquè el parlament va fer cabal d’allò que li deien les autoritats espanyoles, que cap d’ells no era diputat perquè no havia jurat la constitució espanyola.
Cinc mesos més tard, l’endemà de la sentència Junqueras, el Tribunal de Luxemburg corregia i afirmava que els haurien d’haver donat aquelles cautelars per a poder exercir plenament el càrrec mentre no es resolia la demanda presentada.
La defensa dels eurodiputats cerca encara una victòria en aquesta altra demanda, que continua viva, perquè el Parlament Europeu no es pugui excusar mai més en la interpretació que facin de les normes europees les autoritats espanyoles. Heus ací el problema amb què van topar amb Tajani i amb què ha topat també Junqueras. Perquè aquest fou el motiu esgrimit finalment per Sassoli per retirar la credencial a Junqueras: la JEC i el Tribunal Suprem espanyol van fer una interpretació particular de la sentència del TJUE sobre la immunitat del president d’ERC. Com que el Suprem espanyol ho interpreta així, no hi podem fer res, venia a dir l’eurocambra.
Les pre-judicials temeràries de Llarena
Totes tres demandes a Luxemburg posen en el punt de mira el Parlament Europeu, pretenen forçar-lo a fer allò que fins ara no ha fet davant uns casos flagrants de persecució judicial motivada políticament. La defensa d’Oriol Junqueras té obertes també unes vies de demanda al Tribunal de Luxemburg contra el refús de la seva empara per part de la presidència de la cambra, però fins ara no han reeixit. Tanmateix, hi ha una altra causa oberta al TJUE que afecta els exiliats, segurament la més important, perquè en aquest cas l’execució de sentència que dicti la justícia europea afectarà directament el Tribunal Suprem espanyol. Es tracta de les qüestions pre-judicials que el jutge Llarena va enviar al TJUE per definir els criteris per a rebutjar euroordres. Llarena tem que Bèlgica, tal com va fer amb Lluís Puig, desestimi l’extradició de la resta d’exiliats i que això deixi en una posició insostenible la causa contra ells. Per això fa les preguntes, com un recurs a la desesperada en veient l’ensorrament del front exterior.
Però involuntàriament, com un error no forçat, fa un regal a les defenses dels exiliats, perquè els permet de presentar tots aquells arguments i posicions a la màxima autoritat judicial europea que fins ara no havien pogut fer. A les altres demandes, la justícia europea pot obligar el Parlament Europeu a rectificar, però en aquesta altra causa Llarena ha permès el Tribunal de Luxemburg de tenir el control directe de la causa judicial espanyola que afecta els exiliats. I en aquest cas, si Luxemburg ratifiqués allò que han dit i fet Bèlgica i Slesvig-Holstein, l’edifici repressiu que ha anat construint la justícia espanyola s’ensorraria. I la resolució de totes aquestes causes podria obrir la porta al retorn i a l’exercici dels drets polítics amb totes les garanties, impugnant de dalt a baix la resposta repressiva d’Espanya contra l’independentisme. Encara queda força camí per a arribar-hi i hi ha una incertesa lògica sobre quina serà la resposta final de la justícia europea i sobre els matisos i els marges d’interpretació que pugui donar. Però el camí ja és traçat i s’hi comença a caminar. És la batalla judicial final, la que haurà de donar pas tot seguit a la batalla política que la faci valer.
