Batalla encesa al PSPV

Després de tants anys de govern del PP, de corrupcions a dojo i majories absolutes que semblaven i que es feien eternes, la balança electoral va començar a reflectir els canvis (subtils, fins i tot eteris) que suraven a l’aire: era l’any 2015 i passades les eleccions, i les posteriors negociacions, l’Acord del Botànic va fer possible que Ximo Puig esdevingués president de la Generalitat valenciana.

Passades algunes setmanes d’incerteses, amb les peces de l’Ajuntament de València i de la Generalitat ballant la contradansa, ara fem alcalde Fernando Giner (regidor i actual portaveu de Ciudadanos al País Valencià), ara no, ara sí, ara no i tornem a començar, l’1 de juny, al Jardí Botànic de València, els representants del PSPV, de Compromís i de Podem van signar un pacte programàtic de govern per a la novena legislatura. Poc després se’n va concretar la forma: Puig, president; Oltra, de Compromís, amb l’acció i la visibilitat de la vicepresidència; conselleries repartides i Podem donant-hi suport des de fora i fent alhora de contrapès opositor.

Dos anys després d’aquell acord, i constatat que, malgrat les dificultats (de tota mena, i amb espai destacat per al finançament), el Govern del Botànic no ha estat, ni de bon tros, el ‘caos’ que a tort i a dret intentaven anunciar els predicadors de la dreta espanyolista, hom podria preveure que, quan arribés el periòdic congrés del PSPV, Ximo Puig hi tindria una plàcida travessia. El balanç, i les enquestes, que han començat a reflectir una prudent consolidació del nou statu quo polític valencià, així ho feien pensar.

Però no.

N’hi ha que, com fa la dita, mai no perden una oportunitat de perdre una oportunitat, i ara el PSPV viu immers en una nova batalla interna. O la mateixa. L’anunci d’una candidatura que disputa a Ximo Puig la secretaria general del PSPV ha tornat a posar les navalles a sobre de la taula. I estan esmolades.

Sánchez, la revenja

Més enllà de les ambicions personals, de fet, la clau d’aquesta candidatura, aquest ara i aquí que deixa potes enlaire el PSPV, s’ha de cercar, en bona mesura, a Madrid. Tothom té clar que el cap de cartell, el somrient Rafa Garcia és l’instrument del camisa blanca original, és la navalla que alguns han anat polint i afilant i que ara duu a la mà el recuperat secretari general del PSOE, Pedro Sánchez.

Tot, per fer efectiva la revenja. Encara que això comporti desestabilitzar no tan sols un PSPV que viu sempre amb les trinxeres preparades sinó el mateix Govern del Botànic, un cop ferit qui n’és el president. Perquè Sánchez no perdona el suport actiu de Ximo Puig a la seva rival dins del PSOE, l’andalusa Susana Díaz. I de seguida s’ha preparat per a passar comptes.

En aquella batalla, el PSPV va tenir-hi dos posicionaments enfrontats, i dues cares: d’una banda, Ximo Puig, president de la Generalitat,  secretari general del PSPV, amb aquest seu toc valencianista d’antropologia morellana, obertament situat (per a astorament de molts dels seus, o dels neutres, o dels observadors) amb Susana Díaz; de l’altra, José Luis Ábalos, secretari general del PSPV a la ‘província’ de València, bregat en mil batalles internes, especialista en les canonades del partit, castellanoparlant i castellanopracticant, fent costat a Pedro Sánchez. Des del començament. Quan semblava que no tindria res a fer contra la piconadora de l’aparell estatal. Quan va saber veure la seva oportunitat. I va guanyar.

‘Per a Ábalos, la situació ideal és un Ximo que regne però que no governe’

Al País Valencià, els resultats d’aquelles primàries al PSOE van ser clars: 62% a favor de Pedro Sánchez, 28% per a Susana Díaz. Ximo Puig quedava tocat. Molt. Ábalos, de la seva banda, aconseguia la recompensa que no havia obtingut en congressos anteriors (quan va donar suport a Rodríguez Zapatero, per exemple, mentre Ximo Puig, junt amb el lermisme, apostava per Bono: tot i guanyar, no hi va haver càrrec a mida): ara tenia a l’abast la Secretaria d’Organització del PSOE.

Des d’aquesta nova posició de poder (que hom pot imaginar més dolça si recorda que José Luis Ábalos optava a secretari d’organització del PSPV, fent tàndem amb Jorge Alarte, l’any 2012, i que va perdre davant de la candidatura de… Ximo Puig), Ábalos es va afanyar a plantejar la possibilitat de deslliurar, a Puig, de la càrrega de la secretaria general del PSPV. Perquè no calia que el president de la Generalitat i el cap del partit fossin la mateixa persona, deia. Perquè, de fet, era millor que no fossin tots dos Ximo Puig. Perquè, en definició d’un vell militant que no es considera de cap dels dos bàndols, ‘per a Ábalos, la situació ideal és un Ximo que regne però que no governe’.

Només que Ximo Puig, òbviament, s’ha resistit a la maniobra.

Rafa sí o sí

Qui és, però, aquest jove sense corbata, amb somriure perenne i, d’un temps ençà i al més pur estil Pedro Sánchez, també amb camisa blanca, que ha saltat a la palestra i que diu que opta a secretari general per ‘donar veu a la militància’? I, sobretot, amb quins suports compta?

Rafael García García (Burjassot, Horta, 1971) és llicenciat en Història de l’Art. Mai no ha treballat en aquest camp, però, ni en res que no estigués d’alguna manera relacionat amb la política: des que, amb 25 anys, va estrenar militància al PSPV-PSOE, a les joventuts, ha crescut políticament i laboralment a l’ombra de José Luis Andrés Chavarrías, alcalde etern de Burjassot  (hi va governar ininterrompudament des del 1987 fins el 2011) i, en terminologia interna, “un dels senyors de la guerra comarcals”.

Amb Chavarrías i el seu home de confiança, José (Pepe) Ruiz com a protectors, García va ser gerent de l’empresa pública municipal i assessor al mateix Ajuntament. Orgànicament, secretari d’organització del PSPV-PSOE de l’Horta Nord i, després, de la ‘província’ de València. L’alcaldia es va fer esperar.

Rafa García somriu i respon afirmativament qualsevol petició del veïnat. Encara que contradigui l’anterior o la següent

Arribada l’hora de proposar successor per a alçar el bastó de batlle, Chavarrías va ungir amb naturalitat Rafa García per a les eleccions del 2011. Després, això sí, d’afavorir la sortida per elevació de Carmen Montón, l’actual consellera de Sanitat del govern de Ximo Puig, que era regidora de Burjassot, que havia aconseguit anomenada a la ciutat i que semblava apuntar cap a la successió fins que va fer cap a Madrid, de diputada al congrés espanyol.

El candidat, per tant, va ser l’elegit per Chavarrías. Només que els resultats d’aquelles eleccions municipals el van obligar a pactar: l’única manera d’evitar l’entrada del PP al govern de Burjassot fou un acord amb Compromís i Esquerra Unida, tres anys per a Jordi Sebastià (Compromís) a la batllia i un per a García (PSPV). La seva biografia aprofita el fet per destacar la ‘paciència’ del candidat: va saber esperar, diuen, fins que li va arribar l’hora. El 2014, per tant, i en virtut del pacte, va ser batlle. I després de les eleccions següents, el 2015, aleshores ja sense demora, també.

Expliquen que entre els comerciants de Burjassot l’anomenen ‘el senyor del sí o sí’: perquè somriu i respon afirmativament qualsevol petició del veïnat. Encara que contradigui l’anterior o la següent: sí.

Una passejada pel Facebook del batlle García, que es manté prou al dia, en pot mostrar interessos i tarannà, i explicita fins a quin punt es dedica a mantenir presència a sopars i actes associatius del municipi. Paelles, falleres, mestresses de casa o artesanes del ganxet són els seus dominis naturals. Al capdavall, Rafa García fa del ‘contacte amb el poble’ una marca pròpia. La mateixa bandera que alça, canviant ‘poble’ per ‘militància’, en la batalla contra Ximo Puig.

I tot això, sense deixar-ne anar ni una ni mitja en català. Tant ell com el seu entorn, ens apunta de seguida un militant de la comarca, ‘són de vida i formació castellanes’.

Sense entesa
És difícil de trobar una data de la topada, quan va ser que Ximo Puig i Pedro Sánchez van consumar el desacord, però el cas és que ben bé sembla que no es poden veure. Tal com es va desfilant el relat, a més, sembla que la cosa tingui bones dosis de fricció personal. I pot ser. Però també hi ha política. Al capdavall, això és un partit.

Ser Pedro Sánchez en campanya, venir a València, quedar a dinar amb periodistes i no dir-ne res a Ximo Puig es pot interpretar com un gest de mala educació (i més encara si, tal com ha anat més o menys transcendint malgrat l’off the record,  la trobada queda esquitxada de brometes sobre Puig). Però és un clar desaire polític quan Sánchez és el secretari general del PSOE i Puig, el del PSPV. I president de la Generalitat.

Lleig.

D’aquestes, val a dir, n’hi ha hagudes unes quantes. Com el míting famós a Burjassot, poc temps després, i també el 2016: el mateix dia, i a la mateixa hora, en què el president de la Generalitat feia un acte a Elx, Pedro Sánchez omplia la Casa de la Cultura en la seva campanya per a les eleccions espanyoles. A Burjassot, hem dit, sí. Precisament. Amb Rafa García de flamant i feliç amfitrió. Amb Ábalos a primera fila. I la consellera Montón. I Joan Lerma, també, cosa que va sorprendre tothom, aclamat com a ex-president i en absència de l’actual. Però no era lermista, Ximo Puig? Sí, bé, els camins del PSPV són inescrutables.

A Joan Lerma, de fet, no li havia agradat ni mica ni gens l’Acord del Botànic. I en aquesta animadversió envers les aliances (amb Compromís i Podem) coincidia perfectament amb Sánchez. La proposta de Puig, de fer una Entesa valenciana al senat espanyol, una llista conjunta al País Valencià (amb Compromís i Podem) va rebre un no dràstic des de Madrid.  Sense cap concessió. Ni per la idea, expressada per Ximo Puig mateix, de convertir aquell òrgan en una ‘cambra territorial i federal en la qual hi haja representades les majories parlamentàries de cada autonomia per a poder defensar veritablement els interessos de cada territori’, ni per la possibilitat d’esgarrapar senadors que, de l’altra manera, i com va passar, caurien al cabàs del PP.

Ximo punt net – Rafa punt es
El cas és que ara la batalla ha passat dels gests a la confrontació directa. El 16 de juliol hi ha el congrés del PSPV. De moment, Ximo Puig ha presentat pràcticament el doble d’avals que l’aspirant: 8.120 (7.584 de vàlids) contra 4.600 (que han quedat en 4.411). L’experiència demostra que això no vol dir res. Però la correlació de forces de la pugna espanyola Díaz-Sànchez tampoc no és ni de bon tros traslladable a la confrontació valenciana. De fet, molts dels dirigents que es van significar en favor de Pedro Sánchez donen ara, al País Valencià, suport a Ximo Puig. La consellera Montón mateix, per exemple. O el portaveu del PSPV a les Corts, Manolo Mata. Perquè aquella era una guerra, diuen, i aquesta, una altra. I perquè la ingerència de Madrid no cau gens bé al País Valencià. Gens. Tampoc al País Valencià que representa el PSPV.

Els dos candidats, de moment, es preparen per a les votacions. Es fan fotografies representatives (Puig, institucional i evocador, va presentar candidatura al Jardí Botànic; García, amb el partit com a bandera, a la seu del carrer de Blanqueries), recullen suports (el darrer, i sonat, el manifest de sindicalistes d’UGT, amb la seva totpoderosa Federació de Serveis Públics, CCOO i Intersindical valenciana, a favor de Ximo Puig),  afinen les xarxes. Cadascun a la seva manera: les adreces de les webs respectives també mostren intencions: l’una, rafa-garcia.es, és, de moment, plana única amb hagiografia que inclou logotip amb les pròpies inicials ; l’altra, www.ximopuig.net, redirecciona a la de campanya, ximopuigprimaries.com. Però, de moment, no funciona.

Ja es veurà com avancen els esdeveniments. Tenint en compte la força dels corrents soterrats que, com si fos maledicció etrusca o marca de naturalesa, esquincen el PSPV, res no fa preveure que el resultat de la contesa pugui calmar les aigües. Molts pensen, de fet, que la intenció dels promotors de Rafa Díaz no és guanyar aquest assalt, sinó prendre posició per al següent.

Continuarà.